L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Els pressupostos del govern i el PSC, més milions i més gripaus'
El president Puigdemont i els seus advocats estan molt contents, consideren que això del GOI és molt més que una escletxa per on fer passar la seva estratègia, és una avinguda
Quan aquest matí encara havíem de parlar de la sentència d’ahir del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Govern ha fet córrer a quarts de nou que ja havia arribat a un acord amb el PSC.
Ho ha fet córrer, perquè el que sortia a donar la notícia era el cap de l’oposició, Salvador Illa, que ha comparegut a les nou, i quan ja s’havia distribuït el document.
Un text en què, com veuen, els fulls estan encapçalats amb l'escut de la Generalitat a l’esquerra i el logotip del PSC a la dreta, la qual cosa vol dir que els socialistes han aconseguit marcar el temps i el to de la comunicació de l’acord, fins al punt que ha estat Illa mateix el qui ha anunciat que, aquest tarda, el president i ell el firmaran públicament (igual que Aragonès va fer amb els comuns). Si els sembla que filo massa prim, recordin que en política, la comunicació és gairebé tan important com els fets. Avui Illa ha entrat fins a la cuina.
¿Quants gripaus s’ha hagut d’empassar el Govern per arribar a aquest acord? El de la B-40, sobretot. Pensin que l’actual conseller de territori és contrari a l’obra. Però també el Hard Rock de Vila-seca i Salou. En l’aeroport no està tan clar, perquè parla de “modernitzar” el Prat, que guanyi capacitat, més aterratges i enlairaments per hora. Sí, però això digues-l'hi a AENA.
Uns altres que s’empassen els gripaus de la B-40 i del Hard Rock són els Comuns. I això ens porta al significat d’aquest acord.
Primer, és una bona notícia per al país tenir pressupostos, i a més a més, expansius, amb més diners que l’any passat. Però segon, signifiquen un gir en el rumb de la política catalana. Sentim Illa:
"Què significa aquest acord des del punt de vista de la meva formació política? En primer lloc un exercici de corresponsabilitat. L'objectiu ha estat el d'anteposar l'interès general dels catalans i les catalanes. El que anomenem nosaltres política útil. Amb aquest acord Catalunya passa de l'inèrcia a l'acció. Aquest acord no és un acord de legislatura. És un acord rellevant, però no és més que un acord pressupostari en un moment molt complex per Catalunya."
La majoria independentista ha desaparegut definitivament del Parlament i n’arriba una altra que té el precedent del tripartit i una situació semblant al Congrés de Diputats espanyol, on el PSOE s’aguanta amb el suport d’Esquerra i de les esquerres dins el Govern.
En aquesta substitució de majories a Catalunya, que apuntala la d’Espanya, Junts hi té molta responsabilitat perquè va abandonar el Govern i ara no pot lamentar que Esquerra es busqui la vida. Total, el govern Aragonès té combustible per córrer en solitari, almenys, tot aquest 2023.
I la sentència. Suposo que han vist que l’estat espanyol canta victòria i els exiliats també. Qui té raó? Home, si la victòria espanyola fons tan clara, potser el jutge Llarena ja hauria emès una euroordre contra el conseller Puig i, de moment, a aquesta hora, no ho ha fet.
Mirin, la sentència és una construcció subtil i diplomàtica que diu a Llarena que pot enviar euroordres però proporcionades, que diu a Bèlgica que no es pot posar amb l’ordenament jurídic espanyol ni faltar a la confiança mútua entre estats quan es demanen un ciutadà per ser jutjat si no pot provar que Espanya té un sistema judicial que falla sempre, i diu als independentistes que el cas no s’ha acabat, però, i aquest “però” és molt important, que no cal que Bèlgica provi que la justícia espanyola és com la polonesa o l’hongaresa, sinó que en té prou de provar que la persona de la qual nega l’extradició pertany a un “grup objectivament identificable”. Pegasus, per exemple, hi ajudarà molt. És clar, l’estat espanyol dirà “però si els independentistes governen Catalunya i tenen acords amb el govern espanyol…!”.
Per això, el president Puigdemont i els seus advocats estan molt contents. Primer, perquè s’esperaven una sentència més desfavorable; no ho veien clar després de l’opinió de l’advocat general i estaven mentalment preparats per al pitjor. I, en canvi, consideren que això del GOI, que la sentència mateixa diu que ja ho ha dit l’ONU, és molt més que una escletxa per on fer passar la seva estratègia, és una avinguda, perquè creuen que els jutges belgues, ara, se sentiran molt còmodes amb les decisions que han pres fins ara de denegar les extradicions.
Si en volen més, no es perdin el treball d’explicació que hem fet a les pàgines de l’ARA, on comentem que això del “grup objectivament identificable" no formava part, fins ara, dels supòsits habituals de la denegació d'euroordres entre estats europeus. I que el catedràtic de dret Joan Queralt considera que és una resolució "elegantment indefinida": "És un empat" que fa que "hi hagi partit".
I, saben una cosa, té molt mèrit que hi hagi partit, encara. Mèrit dels exiliats que aguanten i dels seus equips legals. Perquè s’estan enfrontant a un estat, en un club d’estats, I no un estat qualsevol, sinó un de gran (en termes europeus), influent, i sobretot, enrabiat. Mirin què va dir el rei Felip de Borbó ahir als jutges a Barcelona:
“No ho oblideu, sou jutges europeus”. Ho deia el dia de la sentència i no pas per casualitat. Però, de moment, quan ja fa cinc anys i tres mesos que Puigdemont i part del Govern van marxar a l’exili, els jutges europeus encara no veuen clara la seva extradició a Espanya. Aquesta sí que és una veritat que no admet interpretació.
Bon dia.