L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sobre els límits del poder'

Ahir va passar per aquest plató de l’ARA el president Mas, que fa un any va cedir la presidència a Puigdemont. I al final de l’entrevista ens va portar una reflexió de molta profunditat sobre el poder. De com algú com ell, que va portar el país fins a una consulta sobre la independència, tot just ha estat cinc anys al poder. I va confessar-nos algunes de les reflexions que més s’ha fet en aquest any.

Artur Mas: "Vaig plegar amb totes les conseqüències. M’he preguntat una altra cosa: ¿no fer res és el que té premi en política? És fotut. Aquí el que pot tenir premi és no arriscar, no fer res. En canvi, si hi poses el coll i te la jugues, pots acabar no tenint reconeixement. Això m’ho he preguntat."

Artur Mas: “La gent ens diu que no estem sols. En el moment clau, això s’ha de veure”

Tots busquem els perquès del que no ha sortit bé, i el que per a nosaltres són raons per als altres poden ser excuses o justificacions. I és impossible no veure en aquesta reflexió el lament amarg d’algú que no pot evitar pensar que mereixia un altre tracte. Però és evident que més enllà dels errors específics que Mas pugui haver comès, més enllà d’haver estat el successor de Pujol -i que Pujol hagi caigut en desgràcia pels casos judicials que l’afecten a ell i a tota la seva família- i que això hagi perjudicat la seva imatge, més enllà de la justícia o la injustícia del paper que de moment la història li ha reservat o de les especificitats del cas català, les seves paraules ens ofereixen una constatació: sempre ha sigut difícil mantenir-se al poder, però ara més. El politòleg Moisès Naím teoritza al seu últim llibre que avui en dia és més fàcil arribar al poder (mirin Trump), però també és més difícil mantenir-s’hi, perquè la quantitat de micropoders concurrents en totes direccions a la vida pública converteixen l’estabilitat en una quimera.

Al cap d’una hora d’haver marxat Mas d’aquest plató Obama va entrar per últim cop a la sala de premsa de la Casa Blanca a oferir la seva última roda de premsa.

Obama és un altre personatge que ha tastat, i de quina manera, els límits del poder. En part perquè el sistema nord-americà està fet per limitar el poder de qualsevol actor, començant pel president, però també perquè cal estar disposat a perdre-ho tot per guanyar alguna cosa i el poder mai no ha anat per aquí. Penso per exemple en com va deixar caure una oferta de sanitat pública universal quan va presentar la seva reforma sanitària.

El poder té límits, cosa que vol dir que en un sistema democràtic és la democràcia la que té límits, sobretot en un món en què la tecnologia que ens canvia la vida amb una rapidesa insòlita no ha passat per les urnes. Allò d’“algú va votar mai a favor o en contra d’internet?” i bé que el tenim aquí. O la quarta revolució industrial, que ja està començant a canviar de dalt a baix el món laboral tal com l’entenem avui en dia.

Dir que el poder democràtic està topant amb límits poderosos és tant com dir que som nosaltres, la gent, els que tenim límits, perquè la sobirania recau en nosaltres. És temps de reescriure el contracte social que ens vincula com a societat: que definim exactament allò que considerem intocable, com l’estat del benestar, i hi supeditem la resta. O que escalfar la casa a l’hivern sigui un dret bàsic.

I, naturalment, en aquest pacte, deixar fora actituds lamentables. Deuen recordar que ahir els dèiem que en la Conferència de Presidents autonòmics el govern espanyol va tenir la barra d’incloure-hi la protecció al consumidor vulnerable d’energia elèctrica. Una nova regulació vol evitar els talls de llum no desitjats amb l’actuació prèvia dels serveis socials. Cal la participació de les comunitats en el desenvolupament del reial decret llei. Però és que ahir, a sobre, la vicepresidenta Soraya es va permetre donar lliçons:

Soraya Sáenz de Santamaría: "El tema de la pobresa energètica ahir es va posar sobre la taula. Hi haurà un grup de treball de les comunitats autònomes per col·laborar amb el govern en el desenvolupament d'aquest sistema. Jo pregunto: quina posició tindrà la Generalitat?, perquè precisament això arrenca d'un succés trist i desgraciat que va tenir lloc a Reus i que forma part dels 45 punts que reclama la Generalitat de Catalunya."

Esclar que això no parla dels límits del poder, sinó de la decència política.