L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un diumenge amb el papa Francesc i Leo Messi'

Avui hem de parlar de dos argentins universals, el papa Francesc i Leo Messi. El Papa va ser entrevistat pel diari espanyol monàrquic ABC. Li pregunten quatre vegades per Catalunya, a veure si li poden treure algun titular sobre la unitat d’Espanya. Però el cap de l’Església catòlica no cau a la trampa i contesta: “A Catalunya, l’Església no pot fer propaganda per un cantó o per un altre, sinó acompanyar el poble perquè trobi una solució definitiva”.

I remata: Algunes zones han obtingut estatuts preferents, i en altres es van fer divisions i ha sorgit un país nou. Ara, “és aquest el temps de la solució definitiva per a Catalunya? No ho sé. Això ho han de dir vostès. “Potser es trigarà anys o dècades a resoldre-ho, però busquin la manera de fer-ho. Espanya no és l’únic cas al món”. Cada país ha de resoldre aquests problemes”.

Per més que la influència política i moral del Papa hagi minvat en les últimes dècades, la resposta de Jorge Mario Bergoglio és una rectificació en tota regla del que els bisbes espanyols han sostingut des del 2006: que la unitat d’Espanya és un bé moral a protegir. No, diu el papa: l’Església no pot fer propaganda. I, segon, la setmana passada Pedro Sánchez deia que el procés s’ha acabat. Aquella onada sí, el conflicte polític Catalunya-Espanya no, i aquí hi ha aquest observador estranger i neutral per dir que hi ha un problema polític que necessita una resposta. Es poden imaginar l’esquinçament de vestidures dels que diran que no hi ha problema, que ja es va resoldre amb el restabliment de la Generalitat, etc.? Ahir el papa Francesc va posar les coses al seu lloc en un terreny en què els caps d’estat estrangers no volen indisposar-se amb Espanya.

I Leo Messi. A aquestes hores de dilluns no insistirem en el fet que va ser una final èpica en què Messi, al límit de les seves forces i dels seus 35 anys, va guanyar, per fi, el Mundial. Sobre ell, milions d’aficionats de tot el món, entre els quals tots els culers, no necessitaven que guanyés la Copa del Món amb l'Argentina (amb el Barça ja l’havia guanyat) per considerar-lo el millor de la història. Però la caverna és la caverna. Obertura de l’As aquest matí: Qui és el millor de la història? Ja veuen que el Barça-Madrid es continua jugant, fins i tot contra el sentit comú. 

En tot cas, a Messi l’hem vist créixer, literalment, aquí a Barcelona, i la seva sort no ens era indiferent. Ho explica molt bé l’Albert Nadal en aquest article, que obre i tanca amb la mateixa frase: “Mai havia vibrat amb un Mundial. I és una sensació que m’ha agradat”.

Ahir molts catalans que no van amb Espanya van sentir que els anava alguna cosa personal en la final, alguna cosa personal tan epidèrmica i precisament per això tan profunda com el que toca un partit de futbol. I aquesta és una sensació estranya, perquè Catalunya no pot disputar partits oficials.

Això ens priva d’aquesta màquina d'identitats que és el futbol de seleccions. Mirin el que escriu avui l’editor de Clarín, 

Pablo Vaca, que diu: “Avui és el moment de posar el cervell en remull i, simplement, gaudir. No pensar en la inflació o la inseguretat. En aquests moments, visca el pensament màgic”.

És això. El futbol no canvia les condicions materials de vida d’un país, però sí el seu estat d’ànim durant unes setmanes i li dona una il·lusió de projecte compartit. Després, els problemes continuen. Diu l’editor de Clarín:

“Els Mundials són importants per als argentins perquè es tracta d'una cosa en què sabem que som bons, que podem jugar d’igual a igual amb una potència Mundial. En futbol som l’Argentina de fa 100 anys de la qual parlaven els nostres avis, l'Argentina potència”.

Quina seria la potència de Catalunya representada com una selecció mundial? És dur no poder ni tastar mai la resposta. 

Bon dia.