L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Montero sap fer que la dreta piqui l'ham'

Avui tothom parla del que va dir ahir la ministra espanyola d’Igualtat, Irene Montero:

“I què fan vostès? Una campanya a Galícia que diu: no hauria de passar, però passa, vigila la teva copa, dona, quan surtis de nit i culpabilitzar les víctimes de les agressions que pateixen. Vostès promouen la cultura de la violació que posa en qüestió la credibilitat de les víctimes.”

Una ministra que acusa el PP de promoure la “cultura de la violació” perquè governs regionals del PP han fet campanyes advertint les dones que no corrin amb malles o vigilin la copa. Fins i tot la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, la va renyar perquè les seves paraules no eren “adequades”.

La setmana passada qui va rebre va ser Montero, de qui recordaran que una diputada de Vox va dir que no havia estudiat, que l’única cosa que havia estudiat era Pablo Iglesias, perquè és la parella de Montero des del 2017 i durant un any, del 2020 al 2021, van seure tots dos al consell de ministres, ella com a ministra d’Igualtat i ell com a vicepresident.

En tot cas, com que en política el que es diu i com es diu és mediàticament tan important com el que es fa, ens passem el dia dient “Mira què ha dit” i no sempre atenem al “Mira que ha fet”.

I el que ha fet Irene Montero és una llei que políticament té tot el sentit perquè combat la violència contra les dones, però que jurídicament és un nyap, perquè alguns agressors sexuals se n’han beneficiat; és a dir, que en alguns casos ha aconseguit el resultat contrari del que pretenia. Això és un fracàs en tots els ordres de la vida i en política és un cop a la credibilitat que a vegades acaba amb la dimissió.

Però Montero, lluny d’assumir responsabilitats, va culpar els jutges per masclisme, va recomanar al poder judicial que organitzés més “formació obligatòria” en igualtat en el sistema judicial, va dir que la llei estava “ben redactada” i que el problema era “la falta de perspectiva de gènere” dels magistrats. 

En aquest cas col·lideix tot: la política es fa sense mostrar cap senyal de debilitat, sempre al contraatac, i més en el cas d’una persona com Montero, que té 34 anys i és conscient que aquest és el seu moment històric, gairebé, que ve d’una família política que provoca només per existir com l’esquerra d’Unides Podem, que només per ser ministra ja sembla que provoca més, i que a més, per cultura política, li agrada provocar, anar a la topada. 

Per això crispa la dreta; només cal veure quina foto li han tret avui a la portada de La Razón, en què més furiosa i irritada no la poden treure. Montero ja és un símbol polític a favor i en contra, per a desesperació del PSOE, que no li agrada aquest protagonisme de Montero i que acusi els jutges de masclistes, perquè dona ales al PP, en un moment en què Feijóo fluixeja, i el PP no té discurs per atacar com està aguantant l’economia amb Pedro Sánchez (pensin que del gener a l’octubre Hisenda ja ha obtingut la recaptació que ha previst per a tot l'any, gràcies a l’IVA, que ha crescut perquè han crescut els preus, i com que l’atur baixa, es recapta més IRPF).

Ahir, en un intent de salvar Montero, la vicepresidenta Yolanda Díaz va dir que la ministra estava fent pedagogia del concepte “cultura de la violació”, desenvolupat per les feministes a partir dels anys 60 als Estats Units, que diu que els comportaments associats amb la cultura de la violació inclouen culpar les víctimes, tractar les dones com objectes sexuals, banalitzar la violació o negar-se a reconèixer el dany causat per la violència sexual.

Montero sabia el que es deia i sabia el que feia, pel bé de la seva posició com a ministra, però també per la defensa de la seva ideologia; res és causal, no és un problema de formes. Com tampoc ho és el PP i la dreta espanyola en general, on el masclisme és tan estructural que qualsevol cosa que digui Montero serà una provocació.

Bon dia.