L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Si volen desjudicialitzar, amnistia'

A la reunió d’avui a la Moncloa entre els presidents Sánchez i Aragonès no es parlarà ni d’amnistia ni d’autodeterminació. Remarco aquest obvietat per entendre on som: fa un any, Sánchez va concedir els indults i després ha anat fent passar el temps sense que passés res, de forma que avui es trobarà amb Pere Aragonès per parlar del mateix de què es parlava l’endemà dels indults, és a dir, de desjudicialitzar el conflicte. Som allà mateix: que si què farà o pot deixar de fer l’Advocacia de l’Estat, que si el Tribunal de Comptes, que si la Fiscalia, que si la reforma del delicte de sedició. Aragonès va a la Moncloa amb l'expectativa de si es pot iniciar un procés real en què siguin els polítics i no els jutges els que negociïn el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya. Això és tot. I no sent gaire, en un estat de dret, em sembla bastant difícil, perquè el poder judicial ha assumit amb molt de gust el paper de garant de la unitat. Ja podem anar parlant de desjudicialitzar el conflicte si, per exemple, avui només parlem de tribunals. Si volen desjudicialitzar, només hi ha un camí: l’amnistia.

Ahir, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, es va revoltar davant la petició de 6 anys de presó i 21 d’inhabilitació pel cas de fraccionament de contractes, i es va revoltar contra Esquerra i la CUP.

"Sembla que hi ha qui encara no ho ha entès. No dimitiré del meu càrrec de presidenta del Parlament de Catalunya. No he demanat mai que ningú m'absolgui, el que demano és que ningú em condemni, abans, fins i tot, d'haver estat jutjada. Que no hi hagi còmplices de la meva condemna política".

La petició de penes de la Fiscalia és desproporcionada, 6 anys de presó. Qui no hi veu aquí que quan es tracta de líders independentistes la justícia actua de part? Una altra cosa és que els fets s’han d’investigar i Laura Borràs ha de fer front a les seves eventuals responsabilitats. I una altra l’efecte que el cas tindrà sobre l’articulació de l’independentisme polític. Esquerra i la CUP han deixat caure Borràs estrepitosament, i el cas incomoda molta gent de Junts. La presidenta del Parlament s’enfronta a les acusacions més sola que acompanyada.

I finalment, Puigdemont, Comin, Ponsatí i Puig. Què passarà ara, després que l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagi dit que Bèlgica no podia denegar l’extradició de Lluís Puig sense demostrar deficiències en l’estat de dret espanyol? De deficiències se’n poden demostrar moltes, des de l’espionatge fins a la condemna a Espanya de la setmana passada del Tribunal de Drets la UE per haver filtrat dades de jutges des dels arxius de la policia.

Però el cas és que la decisió no és que la volien els exiliats. ¿Això vol dir que Puigdemont serà extradit? En els pròxims mesos per descomptat que no. Després, pot passar de tot. Des que Bèlgica torni a rebutjar les euroordres que tornarà a enviar el jutge Llarena (ara Bèlgica ho té més difícil però podria fer-ho) fins que autoritzi que Puigdemont vagi a Madrid però només per ser jutjat pel delicte de malversació. Veient com s’han defensat fins ara Puigdemont i el seu advocat, Gonzalo Boye, lluitaran pels seus drets fins a esgotar tots els recursos.

Malgrat això, cal ser conscients que l’exili és un estat tan incert que tant es pot acabar demà mateix com durar tota la vida. En aquest sentit, és normal que els exiliats no vulguin cridar al mal temps, però tampoc no s’enganyin: recordin amb quina cruesa (o realisme) ens en parlava fa quatre mesos Clara Ponsatí quan li vam preguntar sobre la qüestió:

“-¿Viu amb la consciència que es pot acabar en qualsevol moment o creu que podem estar davant d’un exili cronificat?

-A veure, una altra cosa és com enfoco jo la resta dels anys de la meva vida i no els enfoco com un exili permanent. No. I, per tant, això pot tenir conseqüències penitenciàries en el futur. Perquè ara mateix, atesa la situació d’atzucac polític de l’independentisme, la meva contribució des de l’exili crec que tindrà data de caducitat. Ens agradaria pensar que més d’hora que tard la podrem fer presencialment sense més problemes a Catalunya.

-No sé si vostè s’hi posa algun horitzó temporal.

-No, encara no, potser haurà de ser a Catalunya entre reixes. Ja ho veurem.”

Aquest serà el fons de la reunió entre Sánchez i Aragonès, en què l’única pressa que sent Sánchez és que necessita els vots d’Esquerra per aprovar els pressupostos.