L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una humiliació per als espanyols'
Avui tenim Puigdemont, sedició i pressupostos de l’Estat.
I començo per aquí, perquè és més important del que sembla: qui li havia de dir a Pedro Sánchez que amb 120 diputats només (la majoria absoluta al Congrés en són 176) aprovaria tres pressupostos seguits: 2021, 2022 i 2023.
Això vol dir que té a tocar el seu somni: arribar a l’1 de juliol, en què Espanya presidirà la Unió Europea, i esgotar la legislatura.
Però aquesta nit, al Congrés també s’ha fet la votació per començar a tramitar la derogació del delicte de sedició i substituir-lo per un de desordres públics agreujats. Hi han votat a favor el PSOE, Unides Podem, ERC, PNB, Bildu, PDeCAT, Més País i BNG; en contra, PP, Vox, Ciutadans i Coalició Canària, entre altres. Junts i la CUP s’han abstingut. La dreta i la ultradreta espanyola, valgui la redundància, van parlar de “traïció” i “humiliació als espanyols”.
Conscient que aquests alarmismes fan forat, a la sortida del debat Pedro Sánchez ha volgut tranquil·litzar els espanyols que es creguin que la pàtria està en perill: "La Constitució compta amb un instrument que és l'article 155 davant l'intent de violentar l'ordre constitucional i la integritat territorial, com es va produir sota l'administració del PP l'any 2017. I finalment, l'estat de dret continuarà tenint eines per defensar-se davant de qualsevol eventual cas que es pugui produir i, evidentment, amb els delictes i amb les penes homologables a les de les principals democràcies europees".
És al·lucinant que algú vulgui fer creure que un país que té exèrcit, espies, infiltrats, cossos armats, que seu a l’OTAN i la UE, està desprotegit. Desprotegit de què? Si de cas, si se sent desprotegit és perquè es nega a reconeixe’s tal com és, plurinacional. Si tanca els ulls a la realitat, que no aspiri que la realitat no li creï problemes.
Perquè, i aquesta és la segona: Fixin-se que tot això es fa pensant en Catalunya i en el trauma espanyol del 2017. Sánchez diu que sempre ens quedarà el 155. Tot està muntat sobre un mecanisme psicològic: que Catalunya ho tornarà fer, que Catalunya no renunciarà a la independència. No perquè ho hagués dit Jordi Cuixart, sinó perquè, com diria Rajoy, Catalunya és Catalunya, o sigui, una nació que no encaixa a Espanya, per exclusió. Ho saben, però fan entre poc i res per solucionar-ho. I ells mateixos han d’anticipar el problema.
Almenys, aquesta vegada, Pedro Sánchez no ha dit explícitament que reformen el delicte de sedició per poder extraditar Carles Puigdemont, que és el seu gran objectiu. Seria el seu triomf màxim, allò que segur que li donaria quatre anys més.
Precisament, entre ahir i avui s’està celebrant al Tribunal General de la UE, a Luxemburg, la vista oral sobre la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Abans de res: la sentència no se sabrà fins a principis de l’any que ve.
Avui la sessió serà llarga i l’advocat Boye insistirà que Puigdemont està sent víctima d’una persecució política, com ho demostra la derogació del delicte de sedició. Boye recordarà que Sánchez, Calviño i Patxi López han dit obertament que fan una reforma del Codi Penal pensant en un cas personal, el del president a l’exili.
Finalment, ara ha començat la negociació per redactar el nou delicte de desordres públics agreujats. Ningú no sap què acabarà dient. Però tothom comença a acceptar que els costos estan per veure: si ens farà més difícil manifestar-nos i protestar, si fins i tot castigarà més la gent al carrer que als despatxos, quan se suposa que ho fan per castigar els que vulguin repetir un 1 d’Octubre.
Bon dia.