L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un gran dia per a l'autoestima dels catalanoparlants'

Permetin que comenci pels esgarips de la dreta amb l'ús del català, el basc i el gallec al Congrés. Mirin aquestes portades:

El monàrquic Abc: “El castellà deixa de ser la llengua de tothom al Congrés”. 

I El Mundo: “Fita de l’independentisme a l'imposar la discòrdia lingüística”.

Ves què han de dir. I, en canvi, tinc la impressió que encara que l’ús de les llengües és reversible (posem que el PP necessita els vots de Vox i la ultradreta imposa eliminar les llengües al Congrés), ahir es va fer un pas com quan s’aprova un dret (divorci, avortament, matrimoni homosexual…), que costa molt revertir-lo. De debò que Feijóo, podent-ho fer, no dirà ni una sola paraula en gallec quan li toqui parlar? (El portaveu del PP va parlar en basc, ahir, perquè els populars no sabien ben bé com moure’s).

En tot cas, ha quedat clar que parlar en català al Congrés era una qüestió de voluntat política. Una voluntat que ara té el PSOE no per amor sinó per conveniència. Ho explica molt bé avui David Miró:

A part dels vots que necessita, el PSOE se sent segur amb això de la llengua perquè a Catalunya està fent molt bons resultats, i sap que això fa que gent catalanista i d’esquerres el voti, com ja va passar al juliol, per frenar la dreta. 

El moment és històric, encara que s’hi arribi de carambola. Sí, pensin que la Constitució ni les anomena, les llengües, no diu quines són pel seu nom. ¿ ahir es van parlar a Madrid com a resultat d’un pacte conscient d’un estat que es vol reconèixer tal com és? No, es van parlar perquè el PSOE ho necessita. La política va així. I la vida, moltes vegades: el motor és la casualitat i la necessitat. Sánchez està segur que hi haurà acord amb els independentistes i que no hi haurà repetició electoral.

A Europa no va anar tan bé, però no va anar malament. Puigdemont valora el que ha dit oficialment el govern d’Eslovènia, l'actitud del ministre finlandès que va justificar els seus dubtes parlant en català –o sigui, dirigint-se a l’opinió pública catalana–, França va estar bastant més empàtica del que podria pensar-se i la ultradreta europea no va voler fer el pas d’oposar-s’hi. No hi ha rest trencat. Ahir, algú que sap de què va em deia: “No hi ha hagut obstacles insalvables, s’ha aplanat força el camí i s'ha entrat en un punt que no té marxa enrere. Som més optimistes que el dia abans”.

Ahir va ser un gran dia per al català. A tots els que diuen que els problemes del català no se solucionaran perquè es parli als Parlaments espanyol i europeu, sabeu què? Que una part dels problemes sí que soluciona, perquè les llengües, com les nacions, necessiten autoestima per sobreviure, i l’ús oficial del català fora de Catalunya prestigia l’idioma i els seus parlants.

Això sí: l’estat espanyol no descansa en la seva persecució judicial contra l’independentisme. El jutge Llarena ha donat deu dies a Puigdemont per dir si ha demanat de mantenir la immunitat i reactivar l'euroordre.

A veure, fins on sabem, la immunitat la té perquè va retirar l’euroordre, o sigui que aquest moviment només s’entén com a part del desgast a Puigdemont. En tot cas Llarena, és a dir, Marchena, és a dir, el Tribunal Suprem, és a dir, l’Estat, pot posar bastons a les rodes del pacte polític. L’Estat no és feliç amb el protagonisme polític de Puigdemont i continua amb l’estratègia de no deixar-li ni un pam de terreny.

I per acabar, mirin aquesta foto de la portada de La Vanguardia. A la festa del diari, a la qual va assistir el rei, també hi va anar Jordi Pujol. I van encaixar les mans. 

La foto li va bé al rei per normalitzar-se a Catalunya. Pujol segur que pensa que és millor bastir ponts que trencar-los (el seu partit es deia Convergència), i deu pensar que ajuda amb aquesta imatge. I potser també que s’ajuda davant la justícia. Encara que és sorprenent.

Bon dia.