1-O: el tsunami que encara sacseja la política catalana

BarcelonaDiu el tòpic que hi ha dies que duren anys, i en el cas de l’1 d’Octubre és una certesa que encara no sabem fins quan s’allargarà. L’1 d’Octubre va ser un cúmul d’emocions: els nervis de la nit anterior, la il·lusió per l’arribada de les urnes, la ràbia i el dolor pels cops de porra, l’alegria per poder votar i l’expectativa per com s’aplicaria el resultat. Per als no independentistes, també és un dia de record: dels qui van decidir sortir contra un Estat que reprimia i els qui van quedar-se a casa inquiets pel futur d’un país que sempre havien imaginat dins d’Espanya. Tothom té el seu record d’aquell dia, i l’empremta que ha deixat a la política catalana el referèndum i les conseqüències posteriors és un tsunami del qual els partits comencen, tot just ara, a recompondre’s.

L’1-O va suposar estirar fins al límit la corda del Procés. Les dues cartes definitives que l’independentisme havia brandat sempre com a última jugada davant d’un Estat negat en banda al diàleg eren un referèndum definitiu i una declaració unilateral d’independència. Dues jugades que van confluir en l’octubre passat i amb un resultat diferent del promès: la corda no era prou forta per sostenir una independència real. La il·lusió de la Repúbica va durar unes hores i la dura realitat es va imposar en forma de presó, exili i suspensió de l’autonomia. Un any després cap dels dirigents segueix al Govern. Tampoc a la Moncloa, després de la moció de censura que es va endur Mariano Rajoy.

L’1-O va ser una mostra única d’unitat de l’independentisme, de connivència entre ciutadans i institucions. Els 365 posteriors, però, han estat marcats per la batalla partidista. Durant l’octubre les divisions per l’aplicació del resultat van ser evidents fins a esclatar en les hores prèvies del 27-O. El capítol de la presó i l’exili amaga tensions, disparades durant la campanya electoral del 21-D. I el posterior debat sobre com investir Carles Puigdemont a distància va acabar d’enrarir un ambient que es pot tallar com un ganivet cada vegada que l’independentisme es troba en la cruïlla entre desobeir o acatar la legalitat.

Són diferències més retòriques que pràctiques: al final, el president escollit pel Parlament va ser Quim Torra, el seu Govern no té presos ni exiliats i els diputats suspesos no exerciran les seves funcions. Només en una ocasió el Parlament ha tornat a desafiar la judicialització del Procés: en la votació del text que reiterava els objectius de la moció de ruptura del 9 de novembre del 2015, ara impugnada al TC.

Més enllà de la gestió del dia a dia, l’independentisme tampoc comparteix una estratègia unitària, si és que hi ha un pla. El xoc entre els partidaris de rebaixar la tensió amb l’Estat i d’“eixamplar la base” i els legitimistes, defensors d’una República que consideren proclamada, es manté. ERC abandera la primera opció des d’una assemblea nacional, al juliol, en què volia posar èmfasi en el referèndum pactat, però les bases van forçar la inclusió d’una referència a la via unilateral. Tot i això, l’estratègia, en boca dels seus dirigents, és clara: l’aposta és pel diàleg amb l’Estat i per un procés a llarg termini.

En canvi, l’espai de Junts per Catalunya encara ha de definir el seu camí. Les seves crides a la desobediència i a fer “efectiu” el mandat de l’1-O contrasten, de moment, amb l’acció del Govern que encapçalen. El líder de l’espai, l’expresident Carles Puigdemont, aposta per un referèndum pactat amb l’Estat i tutelat per Europa, però afirma, a la vegada, que si l’Estat no vol negociar s’haurà de “passar de la República de facto a la república de iure ”. La fundació de la Crida, l’espai encapçalat per Pugidemont que vol reivindicar l’1-O, acabarà de definir aquest pla.

El camí de la unitat

Els partits i les entitats sobiranistes s’han conjurat per trobar una estratègia conjunta. Tots caminen cap a una solució a llarg termini i amb la unilateralitat com a últim recurs. I, mentrestant, recuperar un executiu encara malmès pel 155. La dicotomia entre mantenir la flama del Procés i governar se soluciona a la Generalitat amb gestos republicans i pragmatisme autonòmic. L’arribada dels socialistes a la Moncloa ha fet reobrir els contactes bilaterals, per un interès mutu: Pedro Sánchez depèn, en part, dels vots de l’independentisme per governar.

I el carrer? La mobilització davant les escoles de l’1-O s’ha mantingut amb la llibertat pels presos com a principal reivindicació. La Diada va tornar a impulsar els que reclamaven “fer efectiva” la República i tornar al momentum d’octubre. La reinvidicació d’unitat als partit i les exigències demostren que la connivència entre ciutadans i institucions que va fer possible l’1-O va ser un moment efímer.

Els 364 dies que han passat des de l’1-O són els més llargs de Catalunya des de la recuperació democràtica. La política segueix al compàs d’un dia que trigarà molts anys a ser només un record.