¿Un poble desobedient?

BarcelonaSón les cinc de la matinada, encara és fosc. Milers de persones surten de casa i es comencen a desplaçar per ocupar els col·legis electorals i mantenir-los oberts malgrat la imminent intervenció policial. Algunes, de fet, ja hi són des del dia abans, amb sacs de dormir, provisions de menjar i algunes pantalles per passar les hores fins a l’obertura dels punts de votació. Aquesta escena es va repetir arreu del territori la vigília de l’1 d’Octubre, en fins a 2.315 col·legis, per garantir el referèndum. Una votació que no hauria sigut possible sense la logística ideada pel Govern, però, també, sense que la ciutadania l’executés. ¿L’exemple paradigmàtic? Les urnes. Les 6.000, amagades, moltes en maleters de cotxes particulars, per esquivar la vigilància dels cossos de seguretat que des de feia setmanes pentinaven el territori per descobrir-les i que van arribar custodiades, com un tresor, mentre tothom feia cua.

Si les urnes van entrar a Catalunya gràcies a un entramat que acabava amb centenars de ciutadans guardant-les a casa, va ser per esquivar els policies que les perseguien. Si milers de persones feien cua davant dels col·legis a les cinc de la matinada, va ser per protegir-les de l’arribada dels agents. Ara bé: ¿es pot afirmar que aquestes accions van ser un gest massiu de desobediència civil?

La majoria de politòlegs consultats per l’ARA ho posen en dubte. Consideren que, malgrat el paper de la ciutadania, no es pot parlar de desobediència civil d’acord amb la definició que fins ara ha assumit la ciència política i que, per això, l’1-O no és equiparable a l’acció de Rosa Parks contra la segregació racial als Estats Units o la dels insubmisos que es negaven a fer el servei militar. Ara bé, no és una opinió unànime: hi ha politòlegs que sí que creuen que hi va haver una desobediència civil a la Constitució i que es van exercir tècniques d’aquests moviments, com la protecció dels col·legis.

El professor de dret i teories de la democràcia de la UPF Josep Lluís Martí creu que l’1-O en cap cas va ser un fenomen de desobediència civil perquè estava emparat per una part del poder públic, la Generalitat. A més, afegeix que els trets definitoris de la desobediència civil són “fer una acció sabent que és il·legal” i assumir-ne la sanció. I aquell dia considera que la gent no acudia a votar des d’aquesta perspectiva.

El professor de filosofia moral de la Universitat de Girona Joan Vergés comparteix aquesta anàlisi. Assenyala que l’1-O va ser la combinació de tres factors que van actuar de forma coordinada: l’acció del Govern, la del Parlament i la d’una part de la ciutadania que volien “fer valer una nova legitimitat” [la de la majoria del Parlament] enfront de la de Madrid. Recorda, així, que JxSí i la CUP van aprovar la llei del referèndum per emparar la votació i que, probablement, bona part de la ciutadania que va participar en el referèndum podia considerar que estava “obeint” la norma del Parlament. El professor de ciències polítiques de la UPF Marc Sanjaume afegeix, a més, que l’objectiu de la desobediència civil acostuma a ser canviar el sistema existent. “No substituir-lo -remarca-, que és el que buscava el Procés en les normes aprovades al setembre”. En aquest punt, Vergés suggereix que desobediència civil seria que els independentistes es neguessin a acatar un seguit de lleis espanyoles fins que l’Estat reconegués el referèndum en el seu ordenament jurídic.

Discrepen d’aquesta anàlisi Sílvia Claveria, professora de ciències polítiques de la Universidad Carlos III de Madrid, i Eugènia Bretones, del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. Bretones argumenta que hi va haver una esmena a la totalitat al Tribunal Constitucional, que prohibia el referèndum, per reivindicar l’autodeterminació: “Hi va haver una desobediència civil a la indissolubilitat de l’estat espanyol”, afirma. Recorda, a més, que va ser un acte “públic i col·lectiu” en contra de les resolucions dels tribunals i que la ciutadania va suportar els “cops de la policia”, és a dir, el “càstig” per protegir els col·legis. Claveria afegeix que els últims anys s’ha entès la desobediència civil com una forma de participació política -ja que busca un canvi en el sistema- i que l’1-O també es pot entendre així. I afegeix que en el cas de les minories nacionals s’ha convertit en un recurs per forçar l’Estat a reconèixer drets.

Crisi constitucional

La politòloga Astrid Barrio matisa que malgrat que hi va haver ciutadans que van anar a votar per protestar contra una “llei injusta”, el més “insòlit” del cas és que hi hagués una “desobediència” del poder públic a “l’estat de dret”. Precisament pel paper del Govern, Pablo Simón, professor de la Universidad Carlos III de Madrid, defineix l’1-O com un reflex d’una “crisi constitucional”. Va ser un conflicte entre “una part de l’Estat [la Generalitat] i el mateix Estat”, diu. “Es tracta d’un xoc de legitimitats més profund que una desobediència civil”, constata. Ara bé, Simón admet que és la coordinació de la ciutadania amb les institucions el que fa de l’1-O un fet “sense precedents” a la Unió Europea.

I és que l’impuls mutu es va mantenir tot el dia: malgrat la violència policial, i malgrat que alguns votants van passar més de 24 hores als col·legis, la ciutadania va culminar el recompte de vots i el Govern -passades les deu de la nit- va anunciar que aplicaria el resultat. El que ha passat després, però, ja és una altra cosa: la coordinació entre la institució i l’independentisme civil va quedar-se a l’1-O.