Quan el món sí que va mirar Catalunya

WASHINGTON

Per Núria Ferragutcasas

Els mitjans critiquen les accions d’Espanya a Catalunya però Trump dona suport al seu aliat

Ni la unitat d’Espanya ni la independència de Catalunya treuen el son als nord-americans. Tot i així en els últims anys, i especialment després dels fets de l’1-O, cada cop més gent es pregunta per què Catalunya vol ser independent o si ho aconseguirà. Alguns no entenen per què els catalans es volen separar d’Espanya -perquè n’aprecien la cultura i gastronomia- i d’altres no entenen per què el govern espanyol no s’avé a fer un referèndum per resoldre el conflicte, com van fer al Canadà i el Regne Unit.

Durant les setmanes anteriors i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre, els mitjans nord-americans es van fer molt de ressò del que passava a Catalunya. Molts van fer editorials en què van censurar l’actuació policial contra els participants en el referèndum. I, més tard, alguns d’ells, com el prestigiós diari The New York Times, van advocar per una solució política. Dies després de l’activació de l’article 155, el rotatiu novaiorquès va afirmar que el llavors president Mariano Rajoy havia de “demanar disculpes” per la repressió policial i “prometre més respecte pels anhels nacionals dels catalans”.

Durant anys el govern dels Estats Units es va mantenir al marge del conflicte català. El seu mantra era sempre que es tractava d’“un afer intern”. Tot i així, en l’últim any el president Donald Trump ha donat suport a Espanya, un aliat important per a la seguretat, i a “les seves mesures constitucionals” per mantenir el país unit.

PARÍS

Per Alícia Sans

De la censura de la violència a la percepció d’una crisi sense fi

Alícia Sans. En general, el Procés no és un tema que França i els francesos apreciïn. Un any després de l’1-O, l’opinió pública es continua preguntant per què Catalunya vol independitzar-se d’Espanya. L’explicació més recurrent és “si volen marxar, és pels diners”. De fet, els francesos acusen sovint els independentistes d’insolidaris amb la resta de comunitats autònomes. Si bé és cert que el punt de vista és semblant al de fa un any, l’1-O i les seves conseqüències han propulsat la qüestió catalana a França, començant per les imatges de repressió policial als col·legis. “Una violència increïble amb persones grans [...] Sorprenent i, finalment, inútil, perquè es va donar legitimitat a la consulta”, comentava el periodista de Le Figaro, Patrick Bèle, en un article la passada Diada. Amb l’arribada de Pedro Sánchez, la lectura d’alguns mitjans francesos és que l’independentisme ha d’acceptar l’oferta de diàleg de Madrid. I que, per tant, Quim Torra es troba en una posició més complicada que la que tenia amb Mariano Rajoy, que es negava al diàleg. La premsa també parla de desànim dels independentistes: d’una banda, perquè una part veu que l’Estat aconsegueix controlar el Procés i, de l’altra, perquè la independència no s’ha fet efectiva. Per tot plegat, una sensació de carreró sense sortida, de crisi sense fi amb Madrid que ara incorporarà una novetat llaminera per als francesos: la irrupció de Manuel Valls, molt criticat al seu país, com a candidat a l’alcaldia de Barcelona.

LONDRES

Per Quim Aranda

Núvol polític de fons sobre el paisatge del Brexit, que ho eclipsa tot

La presència de l’exconsellera Clara Ponsatí a Escòcia des del març, i la seva peripècia judicial fins a la retirada de l’euroordre al juliol, va tornar a atiar l’interès per la causa independentista catalana al Regne Unit. Una causa puntual i periòdicament present en les primeres pàgines de la premsa britànica al llarg dels anys, arran de les manifestacions de la Diada, que va irrompre amb tota la cruesa i força amb les càrregues policials de l’1-O i els esdeveniments posteriors. Catalunya i els seus líders no han deixat de ser part del decorat polític d’una Europa en convulsió, si més no en els àmbits més ben informats de la societat britànica, entre els quals, un molt conscienciat nucli d’una trentena de diputats i lords al voltant del grup interparlamentari, que celebra reunions periòdiques de seguiment de la situació. Però més enllà de l’interès mediàtic i polític -el mateix Jeremy Corbyn va fer una crida a aturar la repressió l’1-O-, un altre àmbit d’atenció ha sigut el dels acadèmics. Es compten per desenes els articles sobre el Procés de professors de prestigioses universitats en tota mena de publicacions i webs. Però es tracta, en qualsevol cas, d’una elit. La societat britànica té un tema molt més calent damunt de la taula: el Brexit, que tot ho eclipsa. Catalunya és sempre un record, el de George Orwell, i un present que passa molt de pressa i que només atrau grans audiències quan el drama arriba als màxims per a satisfacció de la societat de l’espectacle.

BRUSSEL·LES

Per Carme Colomina

Agenda mediàtica i silenci institucional

La política catalana, belga i europea s’han entortolligat. Només aquest últim mes Carles Puigdemont ha tornat a demanar a Brussel·les la mediació del president del Consell de la UE, Donald Tusk, en la crisi catalana; la premsa belga s’ha fet un tip d’especular sobre una possible candidatura de Puigdemont a les pròximes eleccions europees a les llistes de la Nova Aliança Flamenca -una possibilitat que l’expresident desmenteix-; l’ambaixador de Bèlgica a Madrid ha estat “cridat a l’ordre” pel govern espanyol, molest per una carta enviada pel president del Parlament flamenc a l’expresidenta de la cambra catalana, Carme Forcadell, a la presó. Una carta que, segons la premsa belga, el ministeri d’Exteriors espanyol ha interpretat com “un insult a l’Estat”. Unes setmanes abans, un grup de 13 eurodiputats de diversos països de la Unió havien visitat els presos. Per la seva banda, el ministre d’Exteriors Josep Borrell va fer coincidir la Diada amb un viatge ràpid a Estrasburg per buscar complicitats al Consell d’Europa i al grup socialdemòcrata a l’Eurocambra. També aquests dies la justícia belga ha rebutjat l’extradició del raper Valtònyc.

Hi ha una agenda catalana a Brussel·les. La presència mediàtica del conflicte amb l’Estat es manté però a les institucions, en canvi, “el tema s’ha desinflat”, assegura de manera contundent un funcionari del Consell. “Ja no hi ha la tensió internacional de fa un any ni la preocupació interna per com podria afectar la UE -expliquen aquestes fonts-, s’ha deixat en mans del govern espanyol”. A Brussel·les hi ha un abans i un després del 27 d’octubre del 2017. “Després de l’1 d’octubre i les càrregues policials van saltar moltes alarmes i Catalunya va guanyar atenció mediàtica, però les portes es tanquen amb la declaració unilateral d’independència”, assegura l’eurodiputat d’Iniciativa-Verds Ernest Urtasun. Malgrat això, la situació dels presos continua sent una de les qüestions més incòmodes per a les institucions europees. Una companya de files d’Urtasun, l’holandesa Judith Sargentini, denunciava a l’última sessió del Parlament Europeu a Estrasburg que hi hagués “presos polítics” a Espanya.

Però els posicionaments polítics i els institucionals no són el mateix. “La sensació que hi ha aquí és que Espanya no té cap problema de qualitat democràtica”, assegurava fa uns dies el portaveu de l’Eurocambra, Jaume Duch, a un grup de periodistes catalans. A més, a mesura que la situació s’ha polaritzat a Catalunya, també s’ha anat instal·lant un nou argument a la UE. “La visió exterior és negativa amb les dues parts”, asseguren ara des de diferents institucions comunitàries.

BERLÍN

Per Andreu Jerez

El pretext per reconèixer l’exili de Puigdemont i el Procés com un conflicte a l’Estat

“ Bloody Sunday”. D’aquesta manera va titular el setmanari alemany Die Zeit la seva crònica sobre l’1-O. Alguna cosa es va trencar aquell dia en la percepció de l’opinió pública alemanya sobre el problema territorial de l’estat espanyol. En un país històricament fred amb les aspiracions nacionals catalanes i basques, les imatges de repressió policial que van arribar aquell dia van suposar un punt d’inflexió. La detenció de Carles Puigdemont a l’estat de Schleswig-Holstein al març tornava a situar la qüestió catalana al centre de l’actualitat informativa alemanya. Això va permetre a l’expresident de la Generalitat exposar una sèrie de posicions polítiques davant de periodistes i societat civil fins a aquell moment pràcticament desconegudes més enllà dels cercles polítics de l’extrema esquerra. I l’alliberament de Puigdemont va deixar definitivament una imatge de derrota d’Espanya. La televisió pública alemanya ARD va qualificar la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein de “fracàs” per al jutge Pablo Llarena i de “problema” per a la justícia espanyola. La tornada de Puigdemont a Brussel·les i l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa han rebaixat l’atenció de l’opinió pública alemanya sobre la situació política a Catalunya. Però les paraules que bona part de la premsa seriosa alemanya fa ara servir per informar sobre la qüestió catalana evidencien el canvi de percepció: Puigdemont és a “l’exili” i la qüestió catalana és “un conflicte”.