Lluís: “No m’hi he esforçat tant ni m’he trencat la cara per fer una broma”

Barcelona(Amb motiu del quart aniversari de l'1-O recuperem aquesta entrevista amb la persona que va pagar les urnes del referèndum i que es va publicar originalment l'1 d'octubre del 2018)

Un any després del referèndum, el Lluís, el nom fictici sota el qual s’amaga la persona que va pagar de la seva butxaca els 100.000 euros que van costar les urnes i les va distribuir, treu pit de l’èxit de l’operatiu i reclama unitat i determinació per fer efectiu el mandat de l’1-O.

Un any després del referèndum, com valora aquella jornada?

Amb orgull de poble. Aquell dia la dignitat del nostre poble es va expressar. Veure gent gran que rebia cops per defensar les urnes i la democràcia i que no reculava és un motiu d’orgull. Hem guanyat en autoestima, en la reafirmació de la nostra voluntat de ser, i els que tenien dubtes ja han pujat al carro.

Unes urnes que arriben gràcies a l’operatiu que va dirigir.

Va guanyar el poble i no l’aleshores vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, que no es cansava de repetir que l’1-O no hi hauria urnes. Sí que n’hi va haver.

¿Li agradaria que algun dia es donés a conèixer el seu nom i el de la resta de gent que va fer possible que les urnes arribessin als més de 2.000 col·legis habilitats per al referèndum?

No tinc cap afany de protagonisme, no té transcendència qui ho va fer, sinó que es fes. No soc un heroi.

D’on ve el nom de Lluís?

Quan vaig fer la comanda de les urnes em van trucar per acordar la importació i em van demanar un nom. Aleshores era al nord de França. Vaig alçar el cap, vaig veure que el carrer on era es deia Louis Pasteur i em vaig batejar com a Lluís Pastor.

Quanta gent sap qui s’amaga darrere del Lluís?

He mantingut molta discreció sobre el meu perfil, i fins i tot el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras no han sabut que jo era qui estava al darrere de l’operatiu fins passat l’1-O. Em deuen haver vist les 200 persones que van pujar a la Catalunya del Nord a l’agost a buscar les urnes. A més, algunes em veien per allà però no sabien si era jo qui ho dirigia. Però ¿com ho havia de fer, si no, per distribuir els paquets? No em podia amagar, i havíem d’anar per feina per buidar ràpid el magatzem on les teníem.

Tot i així, ningú ha parlat més del compte. La discreció es manté un any després.

La nostra organització, tot i suposadament ser una colla d’aficionats que no havíem fet mai aquestes coses, va demostrar que estava molt bregada i que no érem una colla d’inoperants. La discreció i la responsabilitat de les cinc o sis mil persones que hi van col·laborar van permetre que no s’interceptés cap urna. La nostra missió era que les urnes es distribuïssin una setmana abans del referèndum a comarques i pobles, i vam complir.

Al llibre Operació Urnes admetia que membres del Govern no les tenien totes que l’operatiu funcionés bé.

No s’està demostrant ara? Nosaltres vam fer la feina amb les urnes, però els que s’havien d’encarregar de la resta del material, com les paperetes o els sobres, ho van deixar per als últims dies i així va anar... Els únics èxits policials van venir per aquí.

Se l’ha jugat. El seu cap deu ser una peça cobejada.

He corregut un risc de primer nivell des del març de l’any passat, quan em vaig posar a dissenyar l’operació. De fet, el 20 de setembre, amb la intervenció a la seu d’Economia, em van suggerir que marxés i no tornés a Catalunya fins l’endemà. El més curiós és que em van aturar després de l’1-O.

¿La Guàrdia Civil el va tenir a les seves mans?

Mesos després de l’1-O pujava tres urnes cap a la Catalunya del Nord per a un compromís i a la frontera em va aturar la Guàrdia Civil. Em van fer obrir el maleter, on tenia les tres urnes dins d’una bossa d’escombraries negra com les que es portaven el dia del referèndum. L’agent em va preguntar què era allò i jo vaig obrir una mica la bossa i li vaig respondre que eren caixes de plàstic. Va voler baixar la bossa a terra, però estava molt encaixada i va desistir. Massa feina. No m’acostumo a posar nerviós, però sí que vaig pensar que per una ximpleria em podien haver enxampat. Podia haver dit que me les havien regalat, això sí, però sí que és cert que a partir de l’1-O abaixes la guàrdia.

El primer i únic gran ensurt?

No m’he sentit vigilat, si no hauria marxat. Sense cap mena de dubte.

S’exiliaria?

Hauria marxat, i ara faria el mateix. M’exiliaria a Brussel·les a menjar musclos amb patates fregides. Bé, hi aniria, però no me’n menjaria, que no m’agraden gens (riu). Sort que hi ha hagut gent del Govern que se n’ha anat. Què faríem amb tot el Govern a la presó? Hi hauria un gran desànim i no tindríem cap altaveu a Europa.

S’esperava tanta repressió?

Més i tot. Només cal repassar la història d’Espanya.

Com veu les divergències entre els partits independentistes?

És patètic que a hores d’ara no anem units, és el moment de caixa o faixa. Ens hi juguem massa per anar cadascú a la seva. Em preocupa la falta d’unitat davant la batussa i la repressió a què hem de fer front. D’altra banda, tot això demostra que abans, fins a l’1-O, no estaven tan units com deien. A qui li tremolin les cames que es quedi a casa!

JxCat i ERC han acatat, tot i fer-ho amb subterfugis, la suspensió dels diputats processats.

És una vergonya, una baixada de pantalons. Som covards i falta coratge. ¿Que no sabem el pa que s’hi dona, a Espanya?

ERC advoca per un referèndum pactat.

Jo soc un simple traficant d’urnes. No soc de cap partit, soc un freelance, però estic convençut que ERC s’ajustarà a la via que faci falta. A les bases del partit hi ha molta gent descontenta amb l’estratègia de la direcció. Espanya no acceptarà mai un referèndum d’autodeterminació. Abans sortirà de la Unió Europea, de l’ONU, de l’OTAN i de l’euro i es quedarà en la més absoluta de les misèries que pactar un referèndum.

També el proposa Carles Puigdemont. ¿Veu ferm el seu compromís i el de Quim Torra amb la República?

Puigdemont, que és el president legítim, està ferm, fort i convençut de tirar endavant i fer efectiva la República, i Torra òbviament també. Hi haurà possibilitats per fer la independència en els pròxims mesos. S’està fent camí, i després de la tardor vindrà la primavera.

El 27 d’octubre es va fer una declaració simbòlica de la República. Què li va semblar?

M’hauria agradat que s’hagués proclamat. Jo no m’hi vaig esforçar tant ni em vaig trencar la cara perquè tot fos una broma.

Cap estat europeu va donar suport a la República Catalana.

No tots es van pronunciar...

¿Vol dir que alguns d’aquests estats que no es van pronunciar donarien suport a la independència?

No en tinc cap dubte, però potser vam pecar d’ingenuïtat en pensar que els suports vindrien sols.

Sigui com sigui, hi ha un cert desànim en les files independentistes.

Que la gent no es desanimi, ho tenim més a prop del que la gent es pensa, i s’hi està treballant. Les mobilitzacions, el judici i les pròximes eleccions seran determinants. Hem d’estar a l’espera del que passa i ser conscients que el Govern tocarà el xiulet i caldrà sortir al carrer. Hi haurà possibilitats per fer la independència.

¿El Govern ha de seguir el poble o el poble ha de seguir el Govern?

Els governs sempre han de seguir el poble i, si no són capaços de liderar el poble, s’han d’apartar. El poble ha pres el domini a Catalunya.

Com veu l’auge de l’extrema dreta?

L’Estat l’ha envalentonat. Hi ha hagut molta provocació i té molt mèrit que no hi hagi hagut cap esclat de violència, perquè s’han arrencat llaços arreu del país.

El suport a la independència, però, no passa del 47%.

Votem i sabrem si l’independentisme és o no majoritari. Un petit sector dels partits constitucionalistes fins i tot votaria que sí en un referèndum, ho assenyalen totes les enquestes. Si tenen tan clar que no som majoria, votem i ho veurem. Jo poso les urnes, que són més maques que les seves.

Què en fa de les 3.000 que van sobrar?

Es venen per ajudar les famílies dels presos i els exiliats.

També hi ha qui en fa negoci.

Sí, sé que una gent de Sabadell en va encarregar 500 d’idèntiques a l’empresa de la Xina que les va fer per afany de lucre. És trist.