La lliçó de l’1-O: derrotar l’Estat no equival a ser independents

BarcelonaUn any després de l’1-O la societat catalana i l’espanyola estan lluny de fer un diagnòstic compartit del que va significar aquella jornada, però sí que es comença, a banda i banda, a reconèixer alguns fets inqüestionables. L’assumpció del fracàs de l’Estat és el que ha arribat més tard. El director del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), Félix Roldán, reconeixia dijous que l’endemà de l’1-O “hi havia moltes cares llargues” a la seu de l’organisme, i que “ho podien haver fet millor”. No és habitual que un cap dels serveis secrets admeti amb aquesta cruesa la seva incapacitat. I més quan no parlem d’evitar un gran atemptat terrorista sinó d’impedir que se celebri un referèndum. El CNI, com tampoc la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, no va trobar cap urna, i això es va viure a Madrid com una humiliació que va enfonsar les expectatives electorals del PP.

Els partits constitucionalistes també admeten que les imatges de les càrregues policials d’aquell dia han afectat el prestigi internacional d’Espanya. De fet, alguns d’ells sostenen que és justament el que buscaven els independentistes, i que Rajoy va caure de quatre grapes. Una altra lliçó de l’1-O és que l’Estat ha perdut peu a Catalunya. Sense la Guàrdia Civil sobre el terreny, ha perdut coneixement i informació bàsica per controlar un territori, sobretot als pobles i ciutats mitjanes. L’1-O els cossos policials estatals, vinguts des de fora, van actuar com autèntiques forces d’ocupació, ja que la seva presència no havia sigut requerida per les autoritats catalanes. És sobre aquesta constatació que una part del nacionalisme espanyol, principalment Vox però també part del PP i Cs, flirteja amb la idea de dissoldre els Mossos.

En el bàndol independentista, tot i valorar l’1-O com un punt d’inflexió i un dia històric, s’és conscient que no ha sigut acceptat per la comunitat internacional com un referèndum d’independència homologable. I que derrotar l’Estat un dia no equival a aconseguir la independència de manera automàtica. Per això, tant Oriol Junqueras, amb més claredat, com Carles Puigdemont, sobretot quan parla a Europa, han posat l’accent els últims dies en la idea d’un referèndum acordat amb l’Estat. L’1-O com a font de legitimitat de l’estat propi queda, doncs, aparcat. Una altra cosa és la lliçó que s’extreu d’aquell dia.

Per a la CUP o els sectors més abrandats de l’ANC i JxCat, l’1-O marca el camí a seguir per aconseguir la independència, és a dir, un acte massiu de desobediència civil que posi l’Estat contra les cordes. Però els més pragmàtics recorden que, un cop l’Estat ja ha creuat la línia de fer ús de la força, no tindria problemes per tornar-la a utilitzar i augmentar el grau de repressió. I avisen que el PP i Cs estan delerosos per tornar a aplicar el 155. Per tant, és millor quedar-se amb la victòria moral de l’1-O i no intentar repetir-lo, si més no a curt termini.

Divisió independentista

Aquesta és la falla que ara mateix divideix l’independentisme: els que busquen repetir un 1-O, amb conceptes com “momentum”, i els que creuen que no hi ha prou suport social per fer-ho amb garantia d’èxit.

La sentència del judici als acusats del Procés serà el moment en què caldrà optar per una de les dues estratègies. Mentrestant, si hi ha una cosa clara és que el record d’aquell dia, el “I tu què hi vas fer?”, seguirà marcant durant molt de temps la política catalana. I l’espanyola.