Joves que lluiten i saben què era el PSUC
BarcelonaA quarts de set del matí cada dia hi ha el mateix senyor assegut en un banc de la plaça de Letamendi, a quatre passes de les oficines de l'Agència Tributària. Es desperta sempre molt d'hora perquè la son ja no dona més de si, passeja una estona i seu al banc mentre fuma el primer cigarret del dia: "Aquests són els més perillosos, els que roben més; s'ha d'anar molt amb compte amb ells", m'explica tot assenyalant l'edifici públic. Mentre exposa les seves teories, es mira de reüll els manifestants del CDR que van arribant a la plaça. És una de les convocatòries que han fet a Barcelona per commemorar el primer aniversari de l'1-O. Un dels concentrats s'acosta a la porta principal d'Hisenda, ja acordonada per la policia, i hi enganxa un adhesiu de "República en construcció".
Quan la trobada ja ha crescut una mica –no gaire més d'un centenar de persones– comença l'acció mentre els treballadors de l'ens recaptatori van entrant a la feina. Se senten uns quants "A por ellos!" i "Que nos dejen actuar!", aquells famosos lemes que van fer trista fortuna entre la Guàrdia Civil i els seus acòlits. Aquí els receptors són els Mossos. Els CDR no fan gaire distincions entre els cossos policials. Em trobo l'Enric Canet, ànima del Casal dels Infants del Raval: "Fa quaranta anys jo estava més o menys així. Els joves han de fer aquestes coses, si no estem perduts!". I sentim: "Visca, visca, visca, visca Terra Lliure!". Caram.
La manifestació talla el carrer Aragó durant una estona i uns quants conductors s'empipen, però és molt fàcil per la policia redirigir el trànsit sense gaire complicacions ni cap ombra de caos. La Fina està encantada d'haver-se afegit a la marxa. És una addicta a Twitter i li encanta estar informada de les accions i reivindicacions independentistes: "Buch dimissió!", s'anima a proclamar. Amb el Chema conversem una mica de cine: "Això sembla una pel·lícula, oi?". "Dolenta?". "Home, si ens bombardegen per tot arreu alguna cosa hem de fer, no creus?". Les tres concentracions dels CDR ja s'han trobat a Gran Via amb passeig de Gràcia i enfilen cap amunt.
El carregament d'adhesius que porten és impressionant i tota oficina bancària és el seu blanc preferent. El BBVA ha quedat ben empaperat i el sidral ha despertat un sensesostre que jeu just al costat i obre els ulls atordit i desguitarrat. Té un fill ingressat a l'hospital i viu al ras, a la serena, "en la puta calle", amb les seves clares paraules. Resulta fascinant observar l'actitud dels turistes, especialment els que fan fotos com si tot el que fotografien fos un exotisme local. Els que pugen i baixen buscant la Pedrera no poden sinó immortalitzar el pas de la manifestació mentre senten –i no entenen– "Ja n'hi ha prou de pactar, ara és hora de lluitar" i "Menys cassolades i més barricades".
Un executiu surt del seu hotel i es desespera perquè no troba taxi. Un turista oriental té molt interès a arrencar un adhesiu de "Tombem el règim" enganxat al Bicing. No se'n surt i n'hi regalo un dels que m'han donat a mi. A Rambla de Catalunya uns quants es colen al metro de Diagonal per arribar-se fins a Nou Barris i participar en la paralització d'un desnonament. Faig amb ells el viatge fins a Vilapicina. La majoria són joves de vint anys, profundament mobilitzats i fins i tot diria que emocionats. Un d'ells, el més esverat, intenta explicar als seus companys què era el PSUC i en què es va convertir. Un noi de vint anys que pronuncia la paraula "PSUC"! Emocionant, en efecte.
