Jordi Cuixart: “Avui al PSOE li fem nosa a la presó”

Sant Joan de VilatorradaJordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) és un home fet a si mateix. Determinat i enèrgic en l’empresa i en l’àmbit cívic. Fa un any que és a la presó i prepara la seva defensa com una lluita compartida per la democràcia i la capacitat ciutadana de decidir. Confia que el judici tindrà una rèplica al carrer i considera que l’1-O és un punt de “no retorn” amb l’Estat. Creu que a la presó, com a la resta d’embats vitals, se sobreviu amb autocontrol, i la meditació i el ioga l’ajuden.

Quin record té de l’1 d’octubre?

Va ser un dia molt dur però també de dignitat i d’autoestima. La policia estava pegant a gent innocent, l’Estat havia embogit, però alhora, com més avançava el dia, més vivíem un exercici d’empoderament popular de conseqüències que encara no sabem. A partir de les 11 del matí la gent ja sabia a què anaven. Van decidir autodeterminar-se individualment. Sovint se’ns recorda que un cop aplicat el 155 ja no costa gens tornar-ho a fer. Doncs el mateix podem dir de la desobediència civil. Hem optat sempre pel diàleg, i ho continuarem fent, però davant la repressió i la negativa constant d’un Estat que tanca la porta a tot molt em temo que no hi haurà llibertat sense desobediència civil: cal ser més, però també ser més determinats.

Quin és el “mandat de l’1-O”?

El mandat de l’1 d’octubre és avançar la proclamació de la República. Vam fer un referèndum i es va proclamar la República, però també és cert que la violència policial va impedir que es votés amb normalitat. Pel mig van començar els empresonaments i això va introduir un nou element que ho va distorsionar tot. Els límits no poden ser les amenaces de violència o de presó. La democràcia no hi entén, de límits. A Òmnium no caurem en retrets i ens cenyim a l’obvietat d’on som avui. El referèndum ens situa en un punt de no retorn. Com diu Kafka, al punt on cal arribar.

En què es concreta políticament?

Correspon al Parlament i al Govern, però és obvi que es tracta d’un exercici d’autodeterminació individual i col·lectiu de conseqüències que encara s’han de veure. Òmnium treballa per enfortir els grans consensos de país i això ens impossibilita de tenir cap full de ruta polític propi. Si el tinguéssim ja no podríem fer aquest paper de generadors d’acords. El que sí que fem és interpel·lar el conjunt del sobiranisme per actuar des de la generositat, l’empatia, la unitat i el sentit d’estat, sense que això vulgui dir ni uniformitat ni renúncies.

Vostè i Jordi Sànchez van ser els primers a entrar a la presó pels fets del 20-S. Com recorda aquell dia?

Molt intens. A mesura que avançava el dia vèiem que les clavegueres de l’Estat tenien molt d’interès que es produïssin incidents. Per primer cop reaccionàvem davant una provocació en tota regla i la resposta va ser exemplar. Malgrat les múltiples provocacions de la Guàrdia Civil, no hi va haver cap incident, ni un sol detingut. I aquesta no és pas la imatge que buscaven amb un escorcoll il·legal a la seu de la CUP i amb l’escenificació d’Economia.

Buscaven una imatge de violència?

Recordo emocionat quan vam saber que CCOO i UGT tallaven la Via Laietana. Aquesta és la principal fortalesa històrica del catalanisme i que explica moltes coses, entre les quals la seva naturalesa pacífica i escrupolosament democràtica. De nou, davant l’atac contra les institucions catalanes no hi va haver fissures; la defensa pacífica de l’autogovern és un consens generalitzat. És el catalanisme democràtic en el sentit més transversal del terme.

Ha dit que no faria les coses de manera diferent. Assumeix el cost?

Sí. No em penedeixo de res i avui tornaria a actuar de la mateixa manera. Soc el president d’una entitat amb més de 56 anys d’història i 126.000 socis que pren les decisions de manera transparent. Vaig actuar seguint el mandat dels nostres associats i sempre ho hem fet de manera pacífica. Els únics que han actuat amb violència són l’Estat i ara també l’extrema dreta al carrer.

¿Va tenir por que es desbordés la situació quan el 20-S al vespre, de manera espontània, hi havia concentrades desenes de milers de persones?

No tenim cap dret de dubtar de la ciutadania d’aquest país, i encara menys després de les demostracions de civisme de cada Diada. Durant tot el dia el comportament de la gent concentrada davant les seus d’Economia i de la CUP va ser impecable. Al migdia ja vam anunciar que la concentració quedava desconvocada a les 12 de la nit. El 20-S era un parany de l’Estat per sustentar el seu fals relat de violència i no hi vam caure.

¿Com s’explica que hi hagués armes dins un cotxe de la Guàrdia Civil obert al carrer?

És una absoluta temeritat i és molt greu que encara ara ningú n’hagi donat explicacions. De seguida que es va saber, els voluntaris van encerclar els vehicles per protegir-los, cosa que en qualsevol estat democràtic seria motiu de depuració de responsabilitats polítiques. Aquí provoca un efecte contrari.

Està preparat per a un empresonament llarg?

Sí, la lluita per la democràcia passa per davant del nostre alliberament. El que podria ser bo per a nosaltres a curt termini podria no ser bo per a Catalunya. Ho afronto amb serenor. Tant des de l’exili com des de la presó estem aguantant amb coratge i dignitat. Tinc claríssim que la justícia està per sobre de la llei. Que una cosa sigui legal no vol dir que sigui justa. Faig meves les paraules de Thoreau: “Davant un govern que empresona injustament, el lloc que ha d’ocupar una persona justa també és la presó”. Un estat democràtic i madur ha d’estar preparat perquè se’l qüestioni i se l’interpel·li. Actuar pacíficament no és cap delicte, és una obligació en aquestes circumstàncies.

Les manifestacions fa molts anys que són multitudinàries i escrupolosament pacífiques. És la millor eina del moviment?

Hem de sentir-nos orgullosos del civisme, la responsabilitat i la maduresa del moviment sobiranista. Sens dubte, sense la mobilització ciutadana que neix de la Plataforma pel Dret a Decidir, les consultes populars i la manifestació de resposta a la retallada de l’Estatut no hauríem arribat tan lluny. És la ciutadania qui empeny els líders polítics i fa volar pels aires el sistema de partits polítics convencionals a Catalunya, provocant una regeneració política i social impressionant, i això, juntament amb l’extraordinària transversalitat i dinamisme del sobiranisme, són factors molt positius. La cohesió social és un dels nostres béns més preuats, falcat en bona part pel model d’escola catalana. El que ens aglutina com un sol poble són els grans consensos, com la defensa de drets i llibertats, la llibertat d’expressió, del model d’escola catalana, de rebuig a la violència o a la judicialització de la política.

¿Creu que la desobediència civil és una via útil ? En quin cas?

I tant! És així com s’han aconseguit els grans avenços de la humanitat en drets i llibertats. Com a ciutadans tenim tot el dret d’oposar-nos a unes lleis que considerem injustes. És un dels instruments de la societat civil per aconseguir transformar la societat. Reivindiquem la desobediència civil pacífica per fer front a les injustícies de l’Estat. Som els hereus de la vaga de la Canadenca, de la lluita pel dret al sufragi universal o dels insubmisos contra el servei militar obligatori.

¿Pensava aleshores en la possibilitat que un any després mig govern seria a la presó o a l’exili?

Des de la primavera del 2017 vaig tenir clar que alguns podíem acabar a la presó, però no tenia tan present el tema de l’exili. Des de Ferrer i Guàrdia, passant pel Noi del Sucre i Puig Antich, la repressió de l’Estat ha sigut, en moments clau, molt descarnada. I contra els presidents de la Generalitat i la Mancomunitat la reacció no ha sigut gaire millor. Des de Prat de la Riba a Puigdemont, passant per Puig i Cadafalch, Macià i Companys, vilment assassinat, les acusacions de rebel·lió o sedició han sigut recurrents.

Quants socis s’han sumat a Òmnium l’últim any?

El 15 d’octubre del 2017 a Òmnium érem 65.000 socis, i avui en som més de 126.000. Som un cas gairebé únic a Europa i això diu molt de la nostra societat. Milers de persones disposades a comprometre’s personalment i de manera activa, malgrat l’escenari de repressió que patim i que any a any ens renoven la confiança, també aportant-hi una part dels seus ingressos. Ser-ne el president és un honor però també una responsabilitat gegant. Una feina incansable i determinant que comparteixo amb la figura de Marcel Mauri i de la resta de membres de les juntes d’Òmnium.

Quin efecte té la repressió?

La repressió, lluny de debilitar-nos, ens ha reforçat com a entitat. Alguns n’haurien de prendre bona nota, la societat catalana és extraordinària. Tenim la voluntat de continuar incidint sobre el conjunt de la societat, enfortint el sentiment de pertinença compartida i l’autoestima col·lectiva, i creiem que la cultura és un instrument excepcional.

El seu discurs és bàsicament inclusiu i determinat en l’estratègia, però sense terminis. La independència va per llarg?

Ningú ho sap. A Òmnium no podem tenir calendari, però no flaquejarem en la defensa del dret a l’autodeterminació des de l’absoluta radicalitat democràtica, ni tampoc defallirem en la defensa de la cohesió com a garantia de l’ascensor social, i això ens obliga a no descartar cap via: ni la del diàleg sincer i sense renúncies, ni la del referèndum que defensen el 80% dels catalans, ni la de la desobediència civil i pacífica. La nostra ambició en aquest sentit és màxima. Farem bé de no posar-nos terminis sense sentit, fixi’s que un 60% de la societat catalana valora la monarquia amb un zero. Això fa menys de 10 anys hauria sigut impensable.

¿Creu que, per exemple, un 52% dels vots independentistes portarien l’Estat a acceptar un referèndum?

Veig l’Estat molt lluny d’acceptar un referèndum. Ser escèptic no vol dir renunciar-hi, però en canvi confio plenament en la maduresa i capacitat de la societat catalana de reconèixer la legitimitat del resultat. No volem, ni podem, demanar permís ni perdó per exercir els nostres drets individuals i col·lectius. El 80% dels catalans aposten pel referèndum com a solució al conflicte polític i això és un gran consens que hem de reivindicar. És que aquest referèndum també el demanen els no independentistes. La necessitat del referèndum supera el percentatge de vots que puguin tenir els partits independentistes, i això és d’una potència absoluta. I no ens enganyem: encara que hi hagués pogut votar més del 50%, l’Estat hauria actuat de la mateixa manera.

Vostè cita Viktor Frankl: “Qui té un perquè podrà superar qualsevol com”. Quin és el seu perquè?

El meu perquè és viure en una societat més justa i igualitària i profundament democràtica. M’agradaria que els meus fills ja no hagin de lluitar per recuperar les conquestes del segle XX, sinó que ho facin per salvar el planeta, un manera també de lluitar per la justícia social.

¿Quina impressió li produeix veure una nova manifestació pacífica d’un milió de persones l’11-S o els milers de persones el 20-S?

És que el poble no falla mai. Falla l’Estat, poden fallar els partits… però la gent no falla, som una terra de lluites compartides i quan està en joc la democràcia sortim al carrer com un sol poble. La societat catalana una altra vegada és a l’avantguarda europea en la defensa de les llibertats, igual que al principi del XX, confio que amb un final més feliç.

¿En algun moment va imaginar la reacció judicial de l’Estat?

A finals d’agost ja era evident que la maquinària de l’Estat s’activava i que anava a totes. Per defensar la unitat d’Espanya s’han carregat l’estat de dret. A mesura que s’acostava l’1-O sabíem que estaven disposats a tot per aturar el referèndum.

Vostè parla de “gestionar el mentrestant sense abandonar les conquestes assolides”. Això com es concreta en el dia a dia del Govern?

És urgent recuperar de manera immediata les lleis de caràcter social, juntament amb un pla de govern eficient que rescati els milers de catalans en situació d’exclusió social, les víctimes de la pobresa energètica i que elimini la malnutrició infantil. Hi ha una part important de la societat que se’ns desfà entre els dits i no podem esperar ni un segon més, cal passar a l’acció.

Com es planteja el judici? Ha dit que no anirà a defensar-se, sinó a acusar l’Estat...

És un judici polític en què les nostres garanties ja s’han trepitjat sistemàticament. Però alhora serà un altaveu internacional excel·lent en què caldrà denunciar que a l’estat espanyol, en nom de la unitat d’Espanya, han desballestat el seu propi estat de dret, un fet únic i excepcional en qualsevol democràcia homologable.

Quina ha de ser la resposta a les sentències?

Caldrà respondre amb determinació a un embat de l’Estat contra els representants legítims al Parlament i els representants legítims de la societat civil, perquè s’estarà jutjant el poble de Catalunya, el seu dret de manifestació i d’expressió. El que fem, ho hem de fer amb totes les conseqüències.

“Les nostres condemnes els pesaran molt més a ells que a nosaltres”, diu vostè. S’explica la tèbia reacció de la societat espanyola?

La visió que han donat des del principi una part molt majoritària dels mitjans estatals ha afavorit aquesta tebior. El relat que s’ha construït per acusar-nos de rebel·lió seria insostenible sense la complicitat dels grans grups de comunicació. També és cert que en les últimes setmanes s’aprecia un cert canvi, per exemple a la televisió pública espanyola, i que des del primer moment hem rebut mostres de suport de personalitats diverses de l’Estat i de líders polítics, així com de centenars de juristes i catedràtics. Avui al PSOE els fem nosa a la presó, però parafrasejant Dimitrov l’Estat ha muntat aquest banquet i s’ha de preguntar com se’l pensa menjar.

¿Veu possibilitats de negociar un referèndum amb el PSOE?

Malauradament ara com ara no. Però això no pot privar-nos de la voluntat de diàleg. El PSOE ha de tenir valentia per verbalitzar allò que saben, i és que no hi ha hagut cap delicte i encara menys de rebel·lió ni de sedició, i que tard o d’hora l’Estat haurà de demanar perdó per la violència policial de l’1-O. Ara parlen d’un suposat indult i crec que els ha quedat clar que aquí no hi ha indult que valgui. Demanar-lo implica penediment i acceptar la condemna. I jo no em penedeixo de res, al contrari.

La presó reforça el moviment sobiranista? El preu és assumible?

És obvi, desemmascara als ulls de la ciutadania espanyola i europea la deriva autoritària de l’Estat, i amb això no dic que sigui una bona notícia, ni bo per resoldre el conflicte. Però si l’Estat només ha volgut o ha sabut reaccionar amb aquesta virulència, n’haurà d’assumir les conseqüències, que més d’hora que tard veurà que li són del tot desfavorables. Pel que fa al cost, és evident que els empresonats i exiliats, així com les nostres famílies, en patim més durament les conseqüències, però també ho havíem dit moltes vegades: “Res ens serà regalat” i “Tot dependrà de nosaltres”.

¿Ha desenvolupat un cert estoïcisme per superar aquesta situació?

Més que estoïcisme en diria kairós. Intento convertir aquesta situació adversa en una oportunitat. Soc més sensible a tot, però en canvi el sofriment, com a concepte, ha perdut sentit. Intento no actuar mai des del patiment o el dolor i fer-ho sempre des de l’empatia, adaptant-me davant les adversitats i positivitzant qualsevol nou escenari. He descobert que la felicitat depèn del domini d’un mateix.

Vostè parla de felicitat a la presó...

Sí, i no hi penso renunciar. Tot i que hi ha gent que em recomana que no ho digui, soc feliç i òbviament això no va en detriment de voler recuperar la meva llibertat. Som uns privilegiats de poder lluitar per una causa justa, una causa gran, com diria Pere Casaldàliga. Coincideixo amb Quim Forn també.

Posi’m un exemple de felicitat aquí a la presó.

Un dels exemples més clars és quan truco a casa i parlant amb ma mare escolto de fons el meu pare cridar “Dignitat, Jordi, dignitat” des del menjador. Quan penjo m’inunda un sentiment d’autoestima que m’omple de felicitat. És una experiència dura, però malauradament les presons del món són plenes de persones que lluiten pels mateixos ideals que nosaltres i en condicions infinitament més dures. Ho visc com una espècie de lluites compartides a escala planetària.

És feliç perquè li és útil?

Voler viure feliç és també molt eficaç a escala d’estratègia política: enforteix la moral dels demòcrates i, probablement, saber que no hem perdut ni la felicitat ni les ganes boges de viure desmoralitzi més d’un dels que ens voldrien vençuts o deprimits.

¿És la manera de mantenir el cap clar i sense sentiments negatius?

En cap cas es tracta d’una impostura o d’una estratègia defensiva, no tinc sentiments negatius per ningú. No vull embrutar la meva ment ni amb una gota de rancor. Mai havia anat tan lleuger d’equipatge.

Com passa les hores a la presó?

Prou bé. Els dos primers mesos van ser durs, fins que vaig decidir que com que això pot anar per llarg havia de capgirar el tema. En primer lloc disfrutar de cada moment i de cada circumstància. Tenir un alt grau de consciència de tot el que faig, des d’escriure, llegir, fer-me l’entrepà del matí o escoltar la història vital de qualsevol pres. A Soto em podia passar hores mirant els ocells. Fer esport és molt important i ara m’ho passo molt bé amb la ceràmica i també la meditació.

Abans ja feia meditació?

Sí, però potser anava més a èpoques. Respirar de manera conscient és la clau de la vida. Fa quinze anys la professora de ioga de Caldes de Montbui em va regalar un mantra que m’acompanya a tot arreu. Si no fos per la meditació...

Per què ha triat fer ceràmica?

Va ser un instint. Tinc una empresa de fabricació de maquinària d’envasos i embalatges i ha sigut una necessitat de tornar a l’origen dels primers recipients. També vaig tenir bon feeling amb l’educador, és un home bo, d’origen algerià, que fa una feina impecable amb els interns. M’he proposat de només produir peces útils, com ara tasses, bols i plats: ja hi ha prou andròmines al planeta. El tacte amb el fang em connecta amb la natura, la muntanya, la meva part més salvatge, i alhora fa que tingui consciència del meu propi cos. Per fer anar bé el torn és imprescindible que les mans, els braços i la ment estiguin en un equilibri perfecte; si no, surt un xurro i jo soc tan pacient com molt exigent amb mi mateix.

El seu fill ja té un any i mig. Quin és el millor moment que li ha regalat últimament?

Durant un any he pogut abraçar el meu fill l’equivalent a 4,3 dies (sumant-hi tots els vis-a-vis) i, tot i que això és un despropòsit d’una cruesa incomprensible, hem disfrutat de moments molt màgics. Va dir papa per primera vegada a través del vidre del locutori a Soto del Real i l’altre dia li vaig ensenyar a xuclar el suc de poma amb una canyeta, molt divertit. També ha descobert la xocolata a la sala de comunicacions. La seva mare ens reserva “primeres vegades” sempre que pot. Un altre bon moment és quan li escric la carta mensual coincidint amb el dia del seu naixement. Veig el món a través dels seus ulls i s’ha convertit en el meu mestre de vida. Em dona molta serenor i sé que en gran mesura omple el meu buit amb la meva família i amics. Tot està bé.