La utopia de ser músic en aquest petit país

LleidaSer músic no és fàcil. I ser-ho aquí, encara menys. La majoria de bandes que ens podem trobar tocant en algun local de la nostra ciutat un dissabte a la nit acostumen a comptar entre les seves files amb persones que, tot i el seu amor per la música, tenen una altra feina. La precarietat de la situació obliga molts músics a relegar la seva passió a un mer 'hobby'. A què es deu, però, aquesta precarietat? Per què hi ha una diferència tan gran, per exemple, entre els avantatges que tenen els músics a França o a Catalunya o l'estat espanyol?

L'any 2011, el fotògraf i productor musical independent Sergio Picón escrivia al seu blog una anàlisi des d'un punt de vista personal de la situació de les bandes d'aleshores amb la intenció de fer una crida perquè alguna cosa canviés. A l'article, Picón qualificava la situació de les bandes estatals de "deplorable".

Un dels problemes principals són els concerts. Per norma general, les bandes amb temes propis (no de versions) que no tenen uns honoraris alts o que no són gaire conegudes (que són la majoria) acostumen a cobrar entre 200 i 400 euros per bolo si es tracta d'una sala, "independentment dels quilòmetres que fem fins al local, del lloguer del vehicle que lloguem per transportar tot el material, d'on dormim o d'on mengem", aclareix el Pol, guitarrista de la banda lleidatana FOO, fundada fa vuit anys i que ara està promocionant el seu tercer LP. "I això es pot considerar que és en el millor dels casos, ja que, de vegades, els músics, a més de tocar gratuïtament, hem de pagar un import que oscil·la entre els 100 i els 500 euros per pagar el tècnic o llogar la sala", continua el Pol. A més, hi ha un hàbit que consisteix a acordar el que els músics cobraran a partir dels diners que es facin a la taquilla. Aquest acord, moltes vegades, pot resultar "enverinat", ja que, d'una banda, el local no acostuma a fer-se càrrec de la promoció prèvia al concert, la qual cosa suposa que si el grup no és de la ciutat serà bastant complicat que hi vagi gent, i, de l'altra, si prèviament s'ha acordat que la banda cobrarà a partir d'un mínim que la sala s'ha de quedar per cobrir despeses, és probable que en algunes ocasions el grup hagi d'acabar posant-hi diners.

La manera de guanyar-se una mica més bé la vida podria ser, per exemple, tocant en festivals. El mateix tipus de bandes podrien arribar a cobrar fins a 800 o 1.000 euros per actuar en un festival. Ara bé, què ha de fer una banda consolidada però desconeguda per entrar-hi? El David, cantautor, també lleidatà, amb més de 10 anys de trajectòria professional, ho té claríssim: "Sense una agència de 'management' no tens cap opció de tocar en un festival ni de promocionar-te de manera més o menys sostenible". "Avui en dia moltes discogràfiques ofereixen el servei d'agència de 'management' i promouen la teva música, t'ajuden en la promoció, etcètera. Tot això és molt bonic, oi? El que no és tan bonic és el tracte que rebem els grups que, a còpia del nostre esforç, intentem fer-nos un lloc en el panorama musical d'aquest país", afegeix. Segons el David, aquest panorama musical està completament controlat per les agències, la qual cosa fa gairebé impossible que una banda es busqui la vida pel seu compte. Per entrar a formar part d'una d'aquestes agències, a banda de diners, calen contactes. "Si tens un familiar o un amic dintre de la indústria sempre et serà més fàcil. Les agències, per norma general, es guien molt per l'estil de música que fas, i si no formes part dels seus cànons establerts no et donen ni tan sols una oportunitat", explica el músic.

En aquest sentit, no resulta difícil deduir els engranatges de la indústria: mentre molts s'hi deixen la pell dia rere dia i nit rere nit per fer realitat el seu somni, d'altres en treuen benefici i atorguen als músics un paper totalment irrellevant en tot plegat. Quan va començar, al David ja el van avisar: "Si no tens padrins, en aquest món t'ho passaràs bé, però mai no faràs ni un duro".