Els trencalossos també dansen
El festival Dansàneu agafa volada amb la seva mirada plural i diversa de la cultura des de les alçades del Pirineu
Esterri d'ÀneuL’olor de pluja a les Valls d’Àneu no té res a veure amb l’aroma que desprenen la Vall de Boí, la Vall Fosca o la Vall d’Àssua quan plou. De fet, es crea tal atmosfera que resulta irrepetible per molt que la cerquem en altres paratges similars. Així doncs, la fragància dels extensos boscos madurs de pi negre, avet i pi roig amarats per la humitat es cola per les finestres mig abaixades del meu cotxe a les portes d’Esterri d’Àneu, on el Dansàneu, Festival de les Cultures del Pirineu, afronta la seva recta final.
Hi arribo abans del previst per la insistència de la Rut Martínez, la seva directora artística, que de cap de les maneres voldria que em perdés l’espectacle de dansa vertical Fargar, de Berta Baliu i Pere Vilarrubla. Ara bé, les parets de la central hidroelèctrica d’Esterri esdevenen impracticables per a qualsevol dansa vertical que no impliqui, simplement, lliscar, la qual cosa obliga l’organització a cancel·lar l’espectacle.
L’olor de Dansàneu, però, ja s’ha enclavat als meus narius irremeiablement, i és que des del 26 de juliol fins al divendres 2 d’agost una vintena d’actes han deixat l’aroma en cadascun dels racons d’aquest preciós municipi de la comarca del Pallars Sobirà, fregant el riu Noguera Pallaresa. La gent que hi habita es mescla amb els turistes que hi pernocten amb una increïble naturalitat, de manera que la presència de públic del Dansàneu tampoc hi desentona.
Tots els camins m’acaben portant al Tastàneu, una parada gastronòmica en el meu itinerari que em permet tastar el palpís, un plat elaborat típic pallarès a base de corder farcit amb all i cansalada. I heus ací la meva sorpresa quan m’adono que la primera persona a arromangar-se en l’àrdua tasca d’organitzar la cua, recollir els tiquets i repartir els plats és la mateixa Rut, a qui no li cauen els anells per fer el que no se li suposaria a la directora artística d’un festival. Sorprès, ocupo el meu seient per gaudir del concert de Marala, en què la catalana Selma Bruna, la mallorquina Clara Fiol i la valenciana Sandra Monfort em transportaran als balls de vetlla del País Valencià, a les cançons de mort de les Balears i a les misses de difunts clàssiques. Després d’expiar-ho tot, el llit m’abraça mentre, de nou, l’olor de terra humida envaeix la meva habitació a través de la finestra oberta.
L’esmorzar de l’endemà, lluny de convertir-se en un mer tràmit, desemboca en una amalgama de monòlegs, diàlegs i converses grupals entre artistes, espectadors i periodistes en què les visions dels uns i els altres s’entremesclen configurant un xivarri perfectament entenedor. L’escena es repetirà poc després, quan un autocar ens duu a tots fins a la placeta d’Estaís, a Espot, per formar part d’una experiència ritual comuna dirigida per Inka Romaní. D’aquesta manera, els animosos col·loquis sobre rodes s’erigeixen en improvisats teloners per a Fandango reload, una exploració de les danses populars que posa en comú els vocabularis de la dansa tradicional i les danses urbanes en un exercici de rematerialització de la memòria que derivarà en un debat sobre quines possibilitats hi ha de recuperar la dansa de carrer durant el trajecte de tornada a Esterri.
Temps per surfejar (i volar)
L’experiència de contemplar les piruetes dels surfistes en càmera lenta de Joan Miquel Olivé des d’un indret tan bonic com l’església de Santa Maria d’Àneu a Escalarre aconsegueix superar les expectatives de tots els presents, també del cantant Albert Pla, que no para de corejar les lletres del seu company de professió en matèria d’iconoclàstia, sarcasme i provocació. En aquest sentit, un Olivé completament desbocat va disparar a tort i a dret contra el classisme i la ignorància des d’un altar que no havia de profanar per apropiar-se’l de ple dret. Finalment, les lletres agudes i l’esperit satíric de La Ludwig Band cloïen la jornada de dissabte amb una de les propostes més comercials de la programació.
Tal vegada desorientat per l’allau d’experiències sensorials viscudes en els darrers dies, diumenge em deixo guiar per l’Albert Pla, que s’endinsa en les entranyes d’Esterri d’Àneu amb un posat desorientat que en el seu cas sí que li és propi, fins que topem amb una façana pintada de dalt a baix per un tal Swen Schmitz, que més tard identificaré amb un muralista d’Ivars d’Urgell que es dedica a explicar paisatges a través de murals naturalistes de gran format sobre la fauna singular que podem trobar als diferents hàbitats. Aquí l’elecció del trencalòs no és gratuïta, atès que Esterri compta amb una cinquantena de parelles reproductores d’aquesta espècie en perill.
Volant majestuosament com si estigués dansant en el marc d’aquest Dansàneu, el trencalòs pintat per Schmitz dirigeix els passos de la ballarina Lara Brown, que planteja una reflexió performativa sobre com els nostres cossos fan de contenidors de les nostres danses del passat perquè puguin travessar el temps i aparèixer en el present. Mentrestant, la Rut Martínez dirigeix el trànsit, que l’organització no ha pogut tallar per manca de vies alternatives, en una mostra més de la implicació de totes i tots en un festival que agafa volada al mateix ritme que el seu trencalòs.
Amb la combinació entre la música de la Rufaca Folk Jazz Orchestra i els balls de l’Esbart Català de Dansaires m’acomiado del 33è Dansàneu. Altres obligacions m’obliguen a perdre’m l’espectacle de cloenda del festival, la producció pròpia Les filles de llit. Les critiques en lloaran els textos de Carlota Gurt, la posada en escena de Sol Picó i la música original de la Barcelona Art Ochestra, però jo ja hauré arribat a casa, lluny d’un festival on no hi falta ni hi sobra res, ni tan sols la pluja d’una tarda d’estiu que impossibilita un succés però en fa possible un altre que es forja a vista d’ocell. Concretament, de trencalòs.
