LleidaLa Sònia Morell va començar a ser assessora d'imatge gairebé per casualitat. En sentir-la parlar, però, de seguida t'adones que va néixer per a això. Ella s'allunya de la imatge elitista que acostumen a tenir els assessors d'imatge, i més que assessora acaba sent, moltes vegades, psicòloga. La seva premissa és ajudar les persones que ho necessitin a projectar a l'exterior allò que tenen a l'interior.
Com vas arribar a ser assessora d'imatge?
Va haver-hi un moment de la meva vida en què em vaig haver de reinventar. Jo treballava al sector de la banca i, a més, tenia un taller de vidre. Com pots comprovar, res a veure amb això! Quan em vaig quedar embarassada, però, vaig agafar una excedència a la feina i em vaig centrar en el taller de vidre, però ho vaig haver de deixar perquè els productes que utilitzava no m'anaven gaire bé. Així, d'alguna manera, vaig tancar una etapa. Era el moment idoni per començar-ne una de nova. Tenia molt clar que als bancs no els volia demanar res, així que l'eix principal havia de ser jo. Aleshores vaig començar un procés d'autoconeixement. Em preguntava: "A tu què se't dona bé?" Per tant, si a mi en aquell moment se m'hagués donat bé fer pastissos, hauria acabat sent pastissera! [riu]. El cas és que a força d'introspecció i anàlisi vaig arribar-hi: en un moment de la meva vida vaig demanar ajuda a un assessor d'imatge i em vaig adonar que tot el que aprenia ho aplicava a la gent del meu entorn i se'm donava bé. I no només això, sinó que m'ho passava bé fent-ho, no em cansava. Així va ser com vaig decidir estudiar un màster en imatge personal.
Dius que vas fer un màster, però per fer això has de tenir una mica d'intuïció de sèrie, no?
Quan vaig acabar el màster i em van entregar el diploma, la meva profesora em va abraçar i em va dir que m'ho cregués, que ho portava a dintre de manera innata. A mi, però, el món 'fashion' mai no m'havia cridat especialment. Tot i això, soc conscient que puc ajudar la gent a trobar el seu estil.
No és una mica elitista el món de l'estilisme?
Això és precisament el que no vull. Vull, d'alguna manera, desmarcar-me d'aquesta etiqueta. Penso que hi ha molta gent que necessita un assessorament d'aquest tipus. Gent que, per qualsevol raó, es creu invisible, que vol trobar una nova feina i necessita més confiança, gent que vol ascendir en el món laboral, etcètera.
La teva feina també té molta part de psicologia, oi?
Per a mi, l'eina principal és la persona, més que la roba. Partim de la base que tots ens hem de vestir, és una cosa necessària, com alimentar-se. A partir d'aquí, intento ajudar aquesta persona que em ve a veure en un moment de la seva vida en què no es troba bé amb si mateixa, se sent una mica invisible, pel motiu que sigui, a canviar això. Aconseguir que l'essència de cadascú es pugui veure. És per aquí per on m'agrada anar. I mai no m'ho havia plantejat d'aquesta manera, però sobretot els periodistes sempre acostumen a destacar aquest fet. I és cert que escolto molt la gent. Per a mi, és importantíssim que s'obrin, com més sincers siguin més els podré ajudar. De vegades, quan comences a parlar amb una persona, de seguida t'adones per què vesteix de la manera que ho fa. I a mi em sap greu, i realment vull ajudar-la. I fem cafès, i en parlem molt. Molta gent el problema que té és que no sap trobar peces de roba amb què se senti a gust, i ho entenc perfectament, perquè a mi em passava de petita. Jo amb 16 anys havia d'anar a comprar la roba al Cortefiel perquè al Mango no em cabia res.
Aquí ja entrem en el tema dels estereotips fixats per aquesta societat…
Sí, és una cosa que em fa molta ràbia. Tant per la gent grossa com per la gent que és molt menuda o molt prima, que tenen els mateixos problemes que la que fa una 48. Qui ha dit que una dona ha de fer una talla 38? Però, esclar, això ja és lluitar contra el sistema…
Quin és el perfil de les persones amb què més treballes?
Al principi vaig començar treballant molt amb homes solters o separats, que venien cansats perquè sempre els havia comprat la roba la seva mare o l'exdona o que, simplement, no tenien temps. Més endavant, a mesura que vaig començar a fer xerrades han anat venint moltes dones d'entre 40 i 55 anys.
És curiós… Per què els homes acostumen a deixar que els vesteixin les mares o les dones?
Penso que és perquè els homes acostumen a ser molt pràctics. No és que no els agradi fer goig, ni de bon tros. Mentre tenen algú que els escull la roba per estar bé, fantàstic. Ara bé, quan això falta, busquen una solució. I si els portes a casa i, a sobre, els dius: "Aquests pantalons te'ls hauries de posar amb aquesta camisa i aquestes sabates, i aquest altre 'look' és perfecte per anar al cine", ells encantats, es treuen un maldecap del damunt. A més, són molt agraïts; les dones som més complicades, en aquest aspecte.
Quina és la peça de roba imprescindible que tota persona hauria de tenir?
És la pregunta del milió! Saps què passa? Que segurament tu no et mous en el mateix àmbit que em moc jo, de la mateixa manera que tampoc nosaltres no fem el mateix que un entrenador personal. Evidentment, hi ha algunes coses que sempre funcionen molt bé, com una camisa blanca, que pot ser la peça més avorrida i la més divertida del món, o uns texans que estiguin esquinçats, però, com he dit, depèn molt del dia a dia de cadascú.
Què opines dels canvis tan radicals del programa 'Cámbiame' de Telecinco?
He de dir que al principi el mirava. A veure, jo soc molt sincera. No veig el futur en un canvi tan radical. Ara bé, tots tres són professionals i ho fan molt bé, això ho deixo a banda. És clar que saben el que fan. Però, per exemple, jo he tingut un client en concret amb el qual hem estat un any per aconseguir una evolució. Hi havia vegades que estava disposat a fer el canvi i després canviava d'opinió. El que vull dir és que s'hauria de veure quina és la continuïtat que hi ha al darrere d'aquests canvis. M'agradaria veure si realment tenen durada, sobretot aquests canvis tan radicals.
¿També assessores pel que fa a maquillatge, perruqueria, etcètera?
El més important és el que vol aconseguir el client. Aleshores, per arribar a aquesta fita, aconsello en tot el que calgui: actitud, manera de parlar, moviments, protocol, maquillatge… Ara bé, determinades feines les deixo als professionals.
Creus que hi ha molta gent que no sap vestir?
Crec que quan a tu t'agrada una cosa, i aquesta cosa va acompanyada d'una actitud, no hi ha ningú que tingui dret a dir-te que vas malament. Per exemple, la Bimba Bosé sempre havia tingut l'actitud per defensar els seus cabells blaus. El que sí que penso és que hi ha gent que potser no sap què és el que transmet amb la seva manera de vestir. També hi ha gent que porta alguna cosa que no li queda bé i ho sap, i si és conscient que dona aquesta imatge, endavant! Al cap i la fi, les regles estan per trencar-les. El nostre estil està al nostre interior, falta trobar-lo. Has de ser tu mateix i creure-t'ho.