Salvar el llegat de Macià a Vallmanya

AlcarràsMés d’un centenar de persones van participar el diumenge 11 d’abril en un acte a Vallmanya, a Alcarràs, per exigir al consistori la compra i restauració urgent de la casa pairal on Francesc Macià estiuejava amb la seva família. L’acte, convocat per la iniciava popular Salvem Cal Macià amb motiu del 90è aniversari de la proclamació de la República Catalana, esdevé el penúltim capítol d’una sèrie que oscil·la entre els gèneres històric i polític des de bon començament.

Un “refugi espiritual” per a Macià

Si rebobinéssim fins a la primera temporada, l’acció ens situaria en una ampul·losa casa pairal propietat de la família d’Eugènia Lamarca, esposa de Francesc Macià, que després de la mort l’any 1887 de l’arquitecte lleidatà Agapit Lamarca, pare de l’Eugènia, es converteix en el destí vacacional del matrimoni durant molts estius. De fet, les estades s’allarguen fins a la mort de Macià, l’any 1933, a excepció dels anys d’exili del polític català.

Segons l’historiador Marc Macià, la casa es converteix en un “refugi espiritual” per a Macià, ja que era el lloc on anava a “desconnectar” de la vida com a militar i, posteriorment, com a polític. De fet, la casa acull reunions polítiques “d’alt nivell”.

Passada la Guerra Civil, no és fins als anys cinquanta que la seva filla Maria torna a Vallmanya amb la voluntat de recuperar la propietat familiar. Es troba, però, que l’Institut Nacional de Colonització fragmenta la finca, que passa d’ocupar unes 3.500 hectàrees a quedar-se amb unes 400. “Transforma totalment la finca i és part de la repressió que el franquisme aplica contra la família Macià”, explica l’historiador. Finalment, els nets venen la propietat, que canvia de mans fins a l’actual propietari, un empresari ramader.

Enfrontament amb el propietari

La segona temporada ens trasllada a una construcció en estat de semiruïna davant de la indignació de l’aleshores alcalde d’Alcarràs, el republicà Miquel Serra. En aquest sentit, el 6 d’agost del 2017 el diari ARA es fa ressò de l’enfrontament entre el propietari i l’alcalde per la negativa del primer a destinar diners a la rehabilitació, fet que desemboca en un requeriment de l’Ajuntament al propietari en què se li exigeix que rehabiliti la casa o bé que proposi un contracte de compra del conjunt arquitectònic sota l’“amenaça” d’expropiació de la casa pairal i els seus annexos.

Tot i això, el 23 de maig del 2019 les dues parts arriben a un acord in extremis per valor de 120.000 euros segons el qual el consistori pagarà 30.000 euros anuals durant quatre anys a canvi de les 200 hectàrees actuals que conformen la finca.

Ara bé, problemes pressupostaris obliguen a ajornar el primer pagament uns mesos, temps suficient perquè les eleccions municipals del 26 de maig donin lloc a un tomb inesperat en el si del govern local alcarrassí mitjançant un pacte entre Sempre Alcarràs i Junts per Alcarràs que estipula que les dues formacions, encapçalades per Manel Ezquerra i Jordi Janés, respectivament, es repartiran l’alcaldia dos anys per a cadascú. Una de les primeres mesures anunciades pel nou govern passa per frenar la compra de la casa.

Salvem Cal Macià

Després de conèixer la notícia que un empresari havia comprat la casa de l’expresident de la Generalitat a Prats de Molló i n’havia cedit l’ús a una entitat perquè es fes càrrec de la rehabilitació i gestió de l’immoble, reneix la iniciativa popular Salvem Cal Macià, que estava en hibernació d’ençà de l’acord entre l’Ajuntament i el propietari, amb l’objectiu d’aprofitar l’impuls mediàtic. D’aquesta manera, la plataforma comença a recollir firmes per reclamar al nou alcalde, Jordi Janés, més sensible amb el tema que el seu antecessor, Ezquerra, la compra i restauració de la masia pairal de Macià a Vallmanya com un dels últims referents del republicanisme lleidatà que resten drets. La pressió obliga Janés a reclamar suport econòmic a altres institucions per rehabilitar l’immoble.

I heus ací un altre gir argumental en aquest serial a mig camí entre la història i la política: quan la Diputació de Lleida obre la porta a col·laborar en la recuperació de Cal Macià, l’Ajuntament d’Alcarràs la tanca anunciant que no pot assumir el cost de la compra de la casa i la posterior rehabilitació al no comptar amb el suport econòmic de la Diputació. “Estic sorprès”, afirmava el president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn. “De compromís, a hores d’ara, no n’hi ha cap ni un. Hi ha hagut bones paraules, converses i reunions, i hem enviat cartes, però les respostes d’uns i altres no han sigut les que nosaltres esperàvem”, declara Janés a l’ARA.

Final obert

Recentment, el manifest conjunt d’Òmnium Cultural Lleida-Ponent, l’Ateneu Popular de Ponent, el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (CECS) i una vintena d’entitats més de Ponent per demanar que l’Ajuntament d’Alcarràs adquirís Cal Macià semblava que havia d’atorgar més força a la demanda, però res més lluny de la realitat. De fet, el consistori ha negat al CECS l’ús de les sales municipis d’Alcarràs per fer-hi unes jornades tècniques sobre la casa de Vallmanya. “Perquè el Manel Ezquerra no vol”, assegura Maria Jesús Llavero, presidenta del CECS, que li va justificar l’actual alcalde per oposar-se a la jornada. “Tot el poble sap que qui mana és el senyor Ezquerra”, afegeix. Janés no ha volgut fer declaracions sobre el rebuig frontal a la celebració de la jornada a Alcarràs.

Per la seva banda, Ferran Dalmau, historiador i membre de la plataforma Salvem Cal Macià, apunta la possibilitat que l’acord de govern entre Sempre Alcarràs i Junts per Alcarràs estigui supeditat a l’abandó de Cal Macià, “per l’antimacianisme obsessiu d’Ezquerra”. Fonts de l’Ajuntament han negat a l’ARA l’existència d’una clàusula similar i, de nou, emplacen la Diputació a presentar un compromís d’inversió per escrit “amb la finalitat de dignificar la finca i la casa i donar-li un ús que beneficiï tots els alcarrassins i alcarrassines”, la qual cosa, per a la corporació provincial, ja és un fet. Però el temps colla: “És qüestió de pocs mesos que el sostre s’ensorri del tot i inutilitzi la casa completament”, avisa Dalmau. En definitiva, embolica que fa fort per a un final de temporada d’infart en què qualsevol cosa és possible. Fins i tot que la història no acabi aquí...