Amb qui se’n van al llit els nostres polítics? Quins són els hotels més reservats per celebrar anònimament les seves infidelitats? És el matrimoni d’aquell famós presentador una farsa per encobrir altres tendències sexuals? I com és en la intimitat aquella actriu lleidatana que protagonitza una popular pel·lícula adreçada al públic adolescent? Són qüestions que només podríem respondre si exercíssim aquell tipus de premsa, rosa o groga, que s’encarrega de treure a la llum els draps bruts de les celebritats per al gaudi personal dels seus morbosos consumidors. A Lleida encara no existeix aquest tipus de periodisme, almenys oficialment, però fer safareig forma part del nostre modus vivendi. Qui es podria resistir a fullejar una revista del cor a la lleidatana?
Un veterà periodista de Lleida em proposava no fa pas gaires mesos que engendréssim un diari de tonalitat rosàcia, dels que treuen els colors als que escriuen les notícies, als que les llegeixen i, sobretot, als que les protagonitzen. De fet, l’empresari lleidatà Xavier Massana ja havia ideat temps enrere una publicació d’aquesta índole, de nom La poma, però l’invent no va acabar de quallar entre la tradicional societat lleidatana i el seu també tradicional teixit empresarial.
El periodisme rosa té molt mala premsa, una paradoxal redundància prou ben trobada que em serveix per continuar una dissertació poc filosòfica i menys científica sobre la necessitat que els lleidatans puguem fruir, per fi, d’una revista pròpia del cor. D’una banda, normalitzaríem una de les ciutats menys normals de Catalunya, i de l’altra nodriríem d’oportunitats laborals dignes els soferts periodistes sense feina o, pitjor encara, amb feina. I és que la premsa rosa (o groga) està mal vista alhora que ben llegida, la qual cosa ens permet presagiar un èxit rotund de la publicació en qüestió. A més, quin periodista de Lleida no abandonaria el seu ofici actual de mera corretja de transmissió del poder polític municipal i/o comarcal a canvi de difondre un tipus d’informació que, com a mínim, fa més feliç la gent que la llegeix?
Sincerament, entre comprar un diari per comprovar com els de sempre se’ns follen cada dia i llegir a qui es follen cada nit, jo tinc molt clar amb què em quedo. Qui s’apunta a fer safareig?