RAMON TÉRMENS: “Val la pena que ens impliquem en les causes que són justes”

Filòsof de mena i, segons ell, amb més idees de les que mai podrà materialitzar, Ramon Térmens és el director, productor i coguionista, juntament amb Daniel Faraldo, deLa dona il·legal, un thriller de ficció que ha estat guardonat amb el premi Som Cinema al millor llargmetratge de ficció pel Festival de Cinema de Lleida Visual Art, i que és candidat als premis Gaudí. El film, que denuncia el racisme institucional i la violència de les polítiques migratòries dels centres d’internament per a estrangers (CIE), també s’endinsa en altres problemàtiques socials i humanes, com les xarxes de prostitució i el dret a una vida i una mort dignes.

La dona il·legals’ha presentat als premis Gaudí amb 23 candidatures, entre les quals la de millor pel·lícula en llengua catalana. El dia 28 de gener es faran públiques les nominacions. ¿Teniu opcions d’endur-vos algun guardó?

Ni idea. Sincerament, no hi penso. Crec que l’Acadèmia fa una gran feina per promoure el cinema que fem a casa, però hi ha moltes pel·lícules i d’un gran nivell; també productores i directors amb molt background. Però si els membres de l’Acadèmia consideren que ens mereixem estar nominats en alguna categoria, benvingut sia!

El que sí que ja és un guardó oficial és el de millor llargmetratge de ficció, dins la categoria Som Cinema, atorgat pel Festival de Cinema de Lleida Visual Art. Us ho esperàveu?

No ens ho esperàvem i n’estem molt contents. De fet, havíem de venir a Lleida a presentar la pel·lícula, però va coincidir amb el moment en què es van tancar els cinemes i vam haver d’anul·lar el viatge.

Tot i haver rodat a la Model de Barcelona, Lleida és la localització principal del film i la ciutat on es desenvolupa la trama. Per què Lleida?

Tot i que visc a Barcelona, soc de Bellmunt de Segarra, i la terra tira molt. A més, em sembla que Lleida funciona molt bé. La immigració hi és present i contrasta molt més que a Barcelona, on es barreja amb el turisme. A més, la Paeria ens va facilitar les coses perquè hi anéssim a rodar i els estic molt agraït.

El film denuncia, entre altres coses, el sistema de deportacions de l’estat espanyol a través de la lluita del seu protagonista, que posa en risc la pròpia vida per ajudar persones immigrants sense papers. Val la pena arriscar tant?

En el cas del personatge, sí. Ell està en un moment de la seva vida en què creu que s’ha d’implicar més que mai en el que està fent, i això fins i tot li porta problemes a nivell vital i personal, però ho assumeix i tira endavant. A partir d’aquí, crec que val la pena que ens impliquem en les causes que són justes. Derogar la llei d’estrangeria i tancar els CIE crec que són causes justes en què hem d’implicar-nos. Estem parlant de drets humans bàsics i defensar-los és el que fa que el món sigui un lloc on poder viure.

D’on et sorgeix la idea de desenvolupar una trama al voltant dels CIE?

Va ser una casualitat. En una trobada de mares i pares a l’escola del meu fill vaig conèixer un advocat d’immigrants i m’hi vaig interessar. I a mesura que vaig anar parlant amb ell em va semblar que seria molt interessant parlar del racisme, però canviant una miqueta el focus de com ho havia fet anteriorment a la pel·lícula Catalunya Über Alles!. En aquesta ocasió, La dona il·legal se centra en el racisme més institucional i en com, ja de per si, la llei és racista.

La Juliet, una de les secundàries de la pel·lícula, aconsegueix salvar-se d’una deportació al seu país d’origen. En canvi, la Zita, la seva amiga al film, no té la mateixa sort i mor en un CIE d’una manera que no queda clara. ¿Hi ha opacitat dins d’aquests centres?

Absolutament. Són centres en els quals hi ha hagut 14 morts en els últims anys, algunes per desatenció mèdica i d’altres, de forma oficial i entre cometes, ens ha arribat que són suïcidis. De les que resten, directament se’n desconeix la causa, i els advocats i les organitzacions humanitàries ho tenen molt difícil per entrar-hi a obtenir informació. Aleshores, l’opacitat és tremenda.

Malgrat tot, ¿creus que és una lluita amb possibilitats de ser guanyada?

Al final tenim la societat que nosaltres mateixos construïm. No sé el que passarà en un futur perquè no soc futuròleg, però sí que sé que si volem fer una societat més humana i més respectuosa amb els drets humans hem de començar per les coses bàsiques. En aquest sentit, crec que els CIE són centres indignants i inhumans i que si es fes un referèndum el 99,99% de la societat estaria en contra que existissin.

A part de parlar sobre els CIE i de la problemàtica que els envolta, també tractes altres temes que poden donar peu al debat, com seria el cas de l’eutanàsia. ¿Algun missatge que vulguis traslladar, a part del missatge central del film?

El que intento és que la pel·lícula tingui moltes capes: que hi hagi una capa més evident, però que també puguis anar aprofundint, trobant-te significats no tan obvis. El tema de l’eutanàsia seria la paradoxa entre la gent que venen a viure una vida però la llei els hi impedeix, i la gent que busquen una mort digna -com és el cas de la protagonista, que té una malaltia greu- i la llei també els hi impedeix. Tot i que ara s’ha aprovat una llei d’eutanàsia a l’Estat, en el moment de rodar la pel·lícula no existia.

Aquests dies he estat visionant algunes de les teves pel·lícules i he pogut observar una característica en comú en totes elles: la intensitat. Tens molt a dir?

La veritat és que sí. Jo vinc de la filosofia i tinc moltes idees. De fet, tinc més idees de les que mai podré portar a terme. El que passa és que el cinema és un paquiderm, una maquinària molt gran, és molt car i molt complicat. Diria que és l’art més difícil de tots perquè implica un esforç monumental i de moltíssima gent. Però, si més no, i seguint el que deia Nicholas Ray, intento fer cada pel·lícula com si fos la primera, i la concebo com si ja no n’hagués de fer cap més.

¿Fins on creus que ha d’arribar el teu compromís com a cineasta?

Fins al màxim que pugui, i em quedo curt. Fent La dona il·legal he intentat ser ambiciós, en el sentit que puguin canviar les lleis i la mirada de la societat respecte al perfil de gent que no està regularitzada, saber que nosaltres també podríem estar en la mateixa situació. Catalunya, en el seu moment, després de la Guerra Civil, va patir una situació en la qual molta gent va haver d’emigrar. Mai no se sap el que ens pot passar, la pandèmia ja la tenim aquí i, al final, pots acabar havent d’emigrar per moltes causes. Per tant, hem de saber tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. En el meu cas, el compromís amb la meva obra és total. Un no deixa de ser cineasta quan se’n va a casa, ho ets les 24 hores del dia. Com molt bé deia [el director de cinema Andrei] Tarkovski, no hi ha divisió entre vida i cinema.