RAMON MOLINS: “El teatre infantil és una bona autopista per transformar la societat”

Quan la companyia ZumZum va fundar-se fa prop de trenta anys, hi havia tres joves actors al capdavant. Ara sols queda Ramon Molins (Lleida, 1965), un incombustible dels escenaris que escriu, dirigeix, ensenya i, sobretot, actua. Premiat en diverses ocasions, Molins s’ha mostrat sempre fidel al teatre per a infants.

¿No ha volgut mai sortir del teatre familiar?

La veritat és que jo prefereixo dir-ne teatre infantil.

Em pensava que aquest nom ja estava superat...

Estem acomplexats i ens hem inventat eufemismes: teatre familiar, per a tots els públics... Al final estem parlant d’espectacles que han de tenir en compte els diferents nivells de lectura perquè el públic, sigui quina sigui la seva edat, assoleixi la capacitat d’emocionar-se, entendre i gaudir del fet escènic.

Entesos. Per què doncs tanta fidelitat al teatre infantil?

Vaig començar perquè m’hi vaig trobar i vaig evolucionar de tal manera que m’hi vaig acabar quedant.

I no ha volgut mai fer el salt?

Quin salt? Estic enamorat del teatre infantil perquè és profundament transformador. Llancem missatges als infants per estabornir-los. Si entenem que les arts transformen la societat, aquesta és una bona autopista.

Per tant, ¿no busca solament l’entreteniment?

Els hem d’explicar temes interessants, posar-los miralls, perquè prenguin les seves pròpies decisions.

¿Els adults volen controlar els missatges que arriben als seus fills?

El teatre infantil està malauradament massa tutelat pels adults. De fet, els nens no hi van mai sols, al teatre. Sempre hi van amb els professors o amb els seus pares.

Són menors d’edat. ¿Aquesta tutela és necessària, no?

Sincerament, és un problema. S’ha de vigilar amb els filtres. Penso que els nens són prou intel·ligents per aprendre i abstreure’s d’allò que sovint no poden fer ni tan sols els mateixos adults. I, a més, jo no necessito que els nens entenguin el meu teatre, jo vull que gaudeixin de les meves obres.

En què ha canviat aquest teatre en els darrers trenta anys?

Ho ha fet com una au fènix. Des del 1994 les hem vist de tots els colors, però hem superat la precarietat. Les nostres condicions de treball han millorat. Malgrat tot, el teatre infantil continua sent considerat un subgènere.

Què vol dir?

Doncs que malauradament sembla que no formem part de l’establishment de l’art d’anar mudat.

¿Així, doncs, no s’ha guanyat en cap sentit?

És una batalla que encara s’està lluitant. Admeto que les programacions cada cop estan més ben cuidades, però veiem indicadors (com la televisió) on es promouen els espectacles d’aquest establishment de què parlo. Sempre hi passen els mateixosfamosets. Plou sobre mullat.

Cal més promoció?

Potser caldria que els mitjans féssiu amb el teatre infantil el mateix que s’està fent ara amb el futbol femení, per exemple. El nostre nivell de qualitat creixerà en el moment que ens prenguem seriosament el sector. Ja n’hi ha prou d’anar acomplexats.

¿Tracteu ara el públic infantil de forma més seriosa?

Cada vegada existeixen més companyies teatrals amb apostes més arriscades. Aristòtil deia que per convèncer has de commoure. Aquest és el lema de la vida artística. I cada cop veig més espectacles, sobretot a Catalunya, de professionals que busquen produccions de nivell, de fer més preguntes que respostes, de fer pensar el públic, encara que sigui infantil.

Però són nens!

Òbviament, has de trobar un llenguatge que no traumatitzi ni fereixi ningú. Però ens imposen línies vermelles massa ràpid. Amb les pantalles exposem els nostres fills a elevats nivells d’imatge i so, i després exigim al teatre tot el contrari. Ens demanen un teatre imbecil·litzador. Cal confiar més en la capacitat dels nens.

Així, doncs, ¿ja no són vàlids els contes de prínceps salvadors i caçadors de llops?

Hi ha una cosa que es diu context i una altra que és la relectura, en què la princesa pot arribar a matar un drac. Però en tot cas, no pots mai trair l’esperit original del conte.e