Planta, on la indústria i l’art conviuen en perfecta harmonia

BalaguerPlanta és el projecte que articula la intersecció entre el grup empresarial Sorigué i la Fundació Sorigué i en el qual conflueixen l’art, la ciència, l’arquitectura, el paisatge, el coneixement i l’empresa. “Si és la primera vegada que vens, aquesta explicació és necessària, ja que aquest pot ser l’últim lloc on algú s’espera trobar una instal·lació d’art contemporani”, ens expliquen des de la Fundació.

Coneixement, arquitectura, paisatge i art, aquestes són les quatre paraules que defineixen Planta. Quatre paraules que fan referència als quatre pilars fonamentals sobre els quals se sosté aquest projecte, nascut ara fa set anys i en constant evolució. Ens trobem a la Plana del Corb, un complex industrial completament en actiu situat a Balaguer (Noguera) que simbolitza els inicis de Sorigué com a grup empresarial i materialitza els seus valors. Aquí comença tot. I és precisament per això que el complex esdevé el lloc perfecte per a Planta. Perquè aquest projecte és, per sobre de tot, la materialització de la manera que té Sorigué d’entendre el retorn en la seva confluència amb l’art, la investigació, el paisatge, el coneixement i l’empresa. En aquest lloc hi conviuen l’activitat extractiva i els processos industrials tradicionals amb plantacions agrícoles i centres per a la investigació i divulgació de coneixement, així com espais arquitectònics, denominats site-specific, que acullen peces úniques d’art contemporani. I ho duen a terme en una perfecta harmonia.

Double bind, de Juan Muñoz, és l’obra escollida per obrir per primera vegada les portes de Planta al públic i es podrà visitar durant cinc anys.

Un lloc ideal entre àrids i formigó

Considerada l’obra mestra de l’artista, va ser creada l’any 2001 com un projecte específic per a la Sala de Turbines de la Tate Modern (Londres). La mort prematura de l’artista va fer que l'exposició s'allargués dels sis mesos incials fins a un any. Després d'això, però, les obres es van guardar en un magatzem durant 13 anys. Enrere va quedar, sense materialitzar-se, la intenció d’exposar-la al Guggenheim de Bilbao o al Reina Sofia. Després d’això, l’obra només es va tornar a veure durant tres mesos a l’espai de Hangar Bicocca de Pirelli, a Milà, tot i que les condicions de l’espai no eren, ni de bon tros, tan adequades com les de la Sala de Turbines.

A la nau de 2.200 metres quadrats que Sorigué va utilitzar per a la fabricació de dovelles destinades a la construcció de la línia 9 del metro de Barcelona és on Double bind reprèn aquest viatge. L’espai, ja “inservible” després de la finalització de la comanda per al metro, s’ha transformat específicament per allotjar aquesta peça.

El projecte artístic es basa en el double bind, un concepte que no té una traducció específica a la nostra llengua però que l’antropòleg Gregory Bateson feia servir als voltants dels anys seixanta per definir una patologia associada a l’esquizofrènia: l’angoixa que s’experimenta quan es rep un missatge que per no aportar la informació suficient, o per ser contradictori, un no el pot entendre o processar correctament. Muñoz, en la seva colossal obra, deslliga el concepte d’aquesta definició i l’extrapola a la societat contemporània. Amb aquesta intenció, a través de la seva obra Muñoz juga amb nosaltres, ens interpel·la perquè, d’una manera o una altra, se’ns desperti aquest double bind.

La peça inicia el seu recorregut al moment just en què travessem les portes de la nau, on el primer que veiem és una gran rampa que ens fa baixar, sota un sostre de llums apagats, per tornar a pujar després per unes escales que ens porten a un nivell horitzontal superior des d’on s’observa un paisatge òptic al qual no podem accedir, ja que una barana ens ho impedeix. Dos elevadors buits transiten en aquest nivell, tot pujant fins al sostre de la sala per submergir-se després en un nivell inferior, l’aparença del qual encara desconeixem. Només fa uns minuts que ens hem endinsat en el món de Muñoz però pels nostres caps les preguntes no han deixat d’abordar-nos. El double bind ja ha començat.

En l’actualitat, tot i que l’únic espai obert al públic (de moment) és el de Muñoz, el projecte acull, a banda de l’obra de Juan Muñoz, un altre pavelló dedicat a Anselm Kiefer, que alberga tres monumentals peces de l’artista alemany i una instal·lació subterrània ubicada dins d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil, de Bill Viola, que esdevé el preludi perfecte d’un dels pròxims projectes de Planta: l’adaptació d’un nou espai específic per a una peça excepcional de l’artista de Nova York. A més, en l’actualitat també estan treballant en una gran instal·lació de l’artista sud-africà William Kentridge, un projecte amb el cineasta Wim Wenders (que ja va exposar amb anterioritat algunes de les seves fotografies a la Fundació Sorigué) i una peça de l’artista Chiharu Shiota, que l’any 2016 va exposar en aquest espai museístic la seva obra In the beginning was...

Un paisatge inspiracional

Planta resulta, alhora, un lloc per a la inspiració. Així, fruit de les comunicacions entre artistes de tot el món estan començant a sorgir les primeres obres inspirades en l’entorn de Planta. El projecte Earthworks, que l’any 2016 es va presentar a SonarPlanta (una iniciativa conjunta de Sorigué amb el festival Sònar per a la realització de noves produccions artístiques en l’àmbit del new media ),és una obra que representa el procés de formació de la terra i els canvis que es produeixen en la seva estructura i paisatge a causa de l’activitat humana i que defineixen una nova era geològica. Aquest projecte, doncs, s’ha dut a terme a partir de dades sísmiques, obtingudes entorn de Planta i també de l’arxiu públic IRIS (Incorporated Research Institutions for Seismology), amb l’ajuda d’experts en geotecnologia de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona. D’aquesta manera, l’obra incorpora també una sèrie de dades molt vives i recents que tenen a veure directament amb la nova era de l’antropocè.

D’altra banda, i també com a exemple d’aquesta inspiració, In the beginning was... de Chiharu Shiota també va estar condicionada per aquest espai, ja que les pedres emprades per l’artista per a la seva obra les va extreure del mateix terreny.

Totes aquestes obres poden semblar, i realment ho són, molt diferents entre elles. No obstant això, dins de la diversitat que l’art contemporani proporciona, tant les obres exposades a Planta com les més de 450 obres que formen part de la col·lecció de la Fundació Sorigué tenen alguns elements comuns: la idea del retorn, de la memòria, de la fragilitat i de la humanitat.

Jugant amb la memòria

Com a exemple, l’exposició que està actualment instal·lada a la Fundació Sorigué, a Lleida, Des / materializaciones, d’Oscar Muñoz, és un viatge per la memòria i la desmemòria, un itinerari artístic de caràcter personal i introspectiu reflectit a través de catorze treballs realitzats en diferents èpoques i considerats peces clau per conèixer i comprendre la trajectòria artística d’Oscar Muñoz, considerat un dels creadors contemporanis més destacats del panorama artístic internacional de l’actualitat.

L’exposició, repartida en dues plantes, convida l’espectador a reflexionar al voltant de la imatge i del seu caràcter efímer, i ho fa ajudant-se de tècniques i suports de vegades poc convencionals. En aquest sentit, Muñoz deixa de banda el dibuix i els formats bidimensionals per obrir pas a una experimentació molt més dinàmica i suggestiva, emprant diferents recursos, entre els quals destaca l’ús d’elements naturals com la llum, l’aigua i el baf.

Aquests elements funcionen, alhora, com a metàfora, mitjà i suport de la imatge i reforcen, encara més, el caràcter efímer que l’artista vol plasmar.

Projecte en constant evolució

Com l’obra d’Oscar Muñoz, el projecte Planta i la Fundació Sorigué es troben sempre en constant evolució, adaptant-se a les necessitats que la indústria, el paisatge i l’art demanin en cada moment. És per això que, a diferència d’altres espais museístics, l’experiència de Planta esdevé més sensorial. Les obres conviuen amb l’origen, amb la terra i amb la indústria, però també ho fan amb el futur: en el mateix paisatge industrial d’on l’empresa extreu els àrids i crea barreges asfàltiques i betums creix un mar d’oliveres, culminades per un molí. “Li tornem a la terra, d’alguna manera, el que ella ens ha donat”, diuen a la Fundació Sorigué.

La idea del retorn, doncs, torna a vessar.

El Centre Ocupacional Fundació Sorigué, de celebració

Divendres passat Sorigué celebrava els 25 anys d’un dels seus projectes més socials: el Centre Ocupacional Fundació Sorigué.

Aquest espai va ser inaugurat el 1992 pel matrimoni Josefina Blasco i Julio Sorigué, fundador i actual president honorari de Sorigué, com a part de la voluntat del retorn social del grup empresarial.

El centre, gestionat per la Fundació Aspros i dedicat a l’atenció a persones amb discapacitat, compta actualment amb 4.000 metres quadrats distribuïts en cinc aules dedicades al desenvolupament de la motricitat, la comunicació i l’estimulació sensorial, a més d’un gimnàs, un menjador, una cuina i una gran zona verda.

Per a Pilar Siuraneta, directora del centre, “es tracta d’un edifici de disseny singular i arquitectònicament pioner que rep molta llum natural i està envoltat d’espais verds”, cosa que facilita una atenció de qualitat a les persones que hi assisteixen. Els actes del 25è aniversari van començar el mes de juliol passat amb el concert Els quatre elements en un auditori de construcció efímera a l’aire lliure a la partida de Rufea.