El pinyol d’oliva més antic de Lleida
La descoberta als Vilars d’Arbeca evidencia el cultiu més enllà de l’ocupació romana
ArbecaEl Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP) de la Universitat de Lleida (UdL) ha confirmat la presència de restes de pinyol d’oliva a la fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca. Es van trobar fa unes quantes campanyes dins el pou cisterna i, després de diverses anàlisis al laboratori, s’ha acabat confirmant que el conreu d’oliveres per al seu consum a Lleida és molt més antic del que es creia. El fragment està datat, doncs, del segle IV aC i, malgrat haver-se conservat només la part superior del pinyol, correspondria a una oliva amb una llavor de fins a nou mil·límetres de llargada.
“Fins ara, les restes d’oliva més antigues de què disposàvem a la zona de Lleida eren d’època romana”, explica la catedràtica de prehistòria de la UdL Natàlia Alonso. Se’n tenia constància per les excavacions arqueològiques a Lleida ciutat, en unes sitges del jaciment de Minferri a Juneda i de l’antiga ciutat de Iesso a Guissona, totes datades no més enllà del segle II aC. La d’Arbeca es podria considerar que té 2.400 anys d’antiguitat. I el fet que s’hagi trobat al lloc que dona nom a l’oliva arbequina no deixa de ser encara més emblemàtic.
Les varietats conreades d’olivera provenen de les silvestres, els ullastres. El seu origen és al Pròxim Orient, on hi ha constància de la seva domesticació fa més de 5.000 anys. El fragment de pinyol trobat correspon al període anomenat ibèric ple.
La troballa planteja ara futures línies de recerca. “Un sol fragment en el rebliment d’una cisterna no pot indicar si el conreu de l’olivera tenia per objectiu només el consum dels fruits en adob o també la producció d’oli”, explica Alonso.
Un pou d’informació
El pou cisterna on s’han trobat les restes d’aquest pinyol és, de fet, el lloc dels Vilars que més informació ha aportat als investigadors. Així ho corrobora l’arqueòleg Emili Junyent, que va ser director de l’excavació des del principi (el 1985) fins que es va jubilar ara fa cinc anys. “En els últims temps d’existència de la fortalesa, segurament perquè el pou ja s’estava assecant, la població segurament el va fer servir d’abocador i hi tiraven de tot”. És per això que dins s’hi ha trobat una gran varietat d’elements, fins i tot restes de peix de mar (escates i vèrtebres) que evidencien la seva comercialització.
Però al llarg dels anys al pou també s’hi han trobat restes de ceràmica, de molí i de terrissa. “Al pou hi va anar a parar de tot”, insisteix Junyent. La major part de la informació que se n’ha extret ha estat confirmada diversos anys després que els arqueòlegs trobessin les restes a l’excavació, perquè ha calgut la feina científica de laboratori per analitzar-les. “Això demostra que l’estudi dels Vilars d’Arbeca és una feina interdisciplinària”, defensa l’arqueòleg emèrit.
A més d’aquest pou, per a Junyent una de les descobertes més importants que es van fer durant els seus anys al capdavant de la direcció arqueològica va ser la de diversos fetus de cavalls. Va ser l’any 1988, quan es van descobrir restes òssies d’un grup d’animals dins un habitatge. L’any passat es va constatar que el seu llinatge corresponia als domèstics moderns procedents de les estepes pòntiques (del nord del Caucas) que es va estendre geogràficament, coincidint també amb l’aparició de l’equitació i dels carros lleugers i amb la difusió de les llengües indoiranianes.
