“Panxa buida, braços buits i vida buida”

LleidaQue el mateix Michel de Montaigne, pensador francès del Renaixement, no reconegués com a propis els fills que havien perdut la vida abans de néixer ens pot ajudar a fer-nos una idea de com se silenciaven les morts perinatals ja al segle XVI. Que el quadre Henry Ford Hospital (La cama volando), de Frida Kahlo, on es pot veure una radical representació de la pintora mexicana al llit després d’un avortament natural, generés tan enrenou a mitjans del segle XX ens pot ajudar a fer-nos una idea de fins a quin punt era tabú el tema. I que les escriptores Anaïs Nin i Mercè Rodoreda intentessin visibilitzar-ho endebades a partir de les seves malaurades experiències ens pot ajudar a acabar-nos de fer una idea de la desautorització de què ha estat víctima el dol perinatal.

És per això que la demarcació de Lleida ha posat en marxa un projecte per dotar d’un lloc simbòlic els cementiris en record i homenatge als nadons morts abans o poc després de néixer, en especial a aquells que no poden ser enterrats. Així doncs, Cervera, Tàrrega, Mollerussa, les Borges Blanques, Balaguer i Lleida inauguraven l’espai Empremtes en el marc del Dia Internacional del Dol Perinatal i Gestacional amb l’objectiu de convidar a la reflexió i facilitar el dol a les famílies que hagin patit una pèrdua gestacional, perinatal i neonatal, és a dir, la mort d’un nadó independentment de la seva edat gestacional.

La iniciativa ha estat liderada pel Servei de Suport al Dol de Ponent a través de la Unitat de Dol Perinatal, creada recentment per respondre a les necessites psicoafectives dels pares que han perdut el seu bebè durant l’embaràs, al part o pocs dies després del naixement. És el cas de la Júlia Muñoz, que el 23 de març donava a llum l’Eder després que el 22 de març li practiquessin la interrupció voluntària de l’embaràs per un vessament cerebral inexplicable del seu fill. “Em van dir que sortiria de l’hospital amb els braços buits i el cor summament danyat, però set mesos després aquella buidor no m’ha abandonat: panxa buida, braços buits i vida buida”.

“No se supera mai”, reconeix la Maria, una mollerussenca que perdia la seva primera filla un 21 de febrer d’ara fa vint anys després de 22 setmanes de gestació. I afegeix: “Em sap greu per la Júlia, però haurà d’aprendre a viure la resta de la seva vida amb un fill que no va arribar a viure ”. De fet, no hi ha ni un sol dia que la Maria es desperti sense dedicar-li un sonor “Bon dia, carinyo!” a la seva filla no nata. “Després vaig tenir una altra filla: per a mi, la meva segona filla”, remarca la Maria, que ressalta el desconeixement que envolta la mort gestacional: “Jo no en podia parlar amb ningú, vaig haver de passar el dol tota sola. Han passat vint anys, espero que la societat estigui preparada per emparar la Júlia i la seva parella tal com necessiten i es mereixen”.

Teràpia de grup

Les sessions grupals facilitades per la Unitat de Dol Perinatal han permès a la Júlia conèixer l’Anaïs i l’Andrea, entre altres mares en la seva mateixa situació, amb qui comparteix experiències alhora que elabora el seu procés de dol. “Mai et planteges ser l’estadística, però conèixer altres persones que també formen part de l’estadística t’ajuda a no sentir-se tan sola. Perquè hi ha dies que la culpa pesa, t’estripa per dins, per això és tan important sentir-te reconeguda com a mare”, explica la Júlia mentre s’acaricia el tatuatge dedicat al seu fill: “Aquest dibuix em recorda que el meu petit mai marxarà, però també que mai tornarà”.

S’hi identifiquen plenament tant l’Andrea com l’Anaïs, que també coincideixen a reclamar una millor preparació dels professionals sanitaris a l’hora d’afrontar aquest assumpte. “Per què ningú te’n parla, de la mort perinatal? Fem desenes de classes prepart, però mai se’ns avisa d’aquesta possibilitat”, lamenta una. “I un cop passa el que passa, t’obliguen a prendre decisions molt de pressa, com si planificar la mort quan et preparaves per a la vida fos tan fàcil”, lamenta l’altra. Ambdues van patir un avortament involuntari a poques setmanes de donar a llum i des d’aleshores han hagut d’aprendre a conviure amb la buidor que suposa una pèrdua tan dolorosa. “I el fet que les nostres parelles no tinguin dret a un permís de paternitat no hi ajuda”, denuncia la Júlia, que com l’Anaïs i l’Andrea es planteja tornar-ho a provar: “No per omplir el buit que m’ha deixat l’Eder, sinó per omplir la meva panxa, els meus braços i la meva vida amb el meu segon fill”.

Per ara la Júlia ja ha tornat a la feina. I no li ha resultat gens fàcil: és llevadora a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i ha d’enfrontar-se dia rere dia a l’emoció de mares que sostenen els seus fills recent nascuts als braços. “La seva felicitat és el meu dol, però no canviaria el meu fill per res ni ningú. Només canviaria la seva mort”, diu la Júlia.