ÒSCAR ORDEIG: “La societat s’ha allunyat massa de la producció d’aliments i del món rural”

El president Salvador Illa va nomenar públicament els seus nous consellers el dia 11 d’agost. Òscar Ordeig figurava a la llista com a titular d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Tot i haver nascut a Vic (l’any 1978), ha estat sempre vinculat a la demarcació de Lleida com a assessor del grup del PSC a la Diputació, regidor a la Seu d’Urgell i primer secretari de la federació socialista a Lleida. Més vinculat al món de l’esport i al de l’administració d’empreses, assumeix la conselleria com un regal.

Han passat ja els cent primers dies d’amabilitat i bons tractes. S’espera aviat les primeres garrotades?

Parlem primer de percepcions.

Parlem-ne.

Estic honorat de desenvolupar aquesta responsabilitat. Em sento afortunat de representar el sector agroalimentari català. Sento una gran responsabilitat des del primer dia i això dels cent dies ho trobo un concepte artificial.

En quin sentit?

Des del primer dia hem estat treballant al peu del canó. Escoltant, voltant, preguntant... sobretot per explicar bé les prioritats d’aquesta nova etapa.

Parlant de prioritats, una de les primeres grans decisions és haver desvinculat el sector agroramader del medi ambient, com es va fer abans amb Acció Climàtica. S’ha fet justícia al sector?

El nostre missatge és que ho farem tot per defensar l’agricultura, la ramaderia, la pesca, l’alimentació i el món rural. Som en una cruïlla de camins, en uns moments de grans canvis al món, a Europa i a Catalunya, i no pot ser que tota la cadena de valor de producció d’aliments no tingui una estratègia molt clara, amb accions molt concretes, amb el pressupost necessari i amb tota l’atenció perquè això vagi bé.

L’anterior govern va cometre, doncs, un error vinculant les dues àrees?

No sé si l’anterior fórmula va ser pitjor o millor. El temps ens ho dirà. En tot cas, hem cregut que calia una conselleria específica d’Agricultura. I això no està renyit amb cooperar amb la resta de departaments, perquè tots compartim un concepte de país conjunt i ens entendrem pel bé del sector i del país. Som en un món que no entén de fronteres administratives.

La Generalitat va afrontar fa un any unes manifestacions molt dures del sector. S’ha reconduït bé aquell malestar?

La gent va dir prou a algunes dinàmiques que no anaven prou bé. La societat s’ha anat allunyant del món primari, de la producció d’aliments i del món rural. I això no pot ser. L’administració pública de vegades tampoc no dona resposta de forma prou ràpida i adaptada a l’activitat agroalimentària.

Hi ha la confiança que no tornarà a succeir?

El que hem de fer nosaltres és escoltar. Quan hi ha una sensació de menysteniment o una preocupació perquè les coses no van prou bé, l’administració ha de pensar cap a on hem de caminar i pactar amb el col·lectiu per tal de millorar la seva situació.

Com, per exemple?

Doncs amb la simplificació administrativa o evitar ser excessivament puristes amb la producció agrària d’aquí i, en canvi, ser massa laxos amb les importacions. Però també hem de ser seriosos.

A què es refereix?

Doncs que hi ha pràctiques que hem de millorar i explotacions que, si no hi apliquem canvis, deixaran de ser viables. Els hem d’ajudar. On es decideixen molts dels nostres interessos és a Brussel·les i ens hem d’organitzar bé per veure quina política agrària comuna volem per al futur i ser capaços d’anar a l’una per defensar-la. El que puguem fer en els pròxims mesos ens determinarà.

Una de les grans preocupacions dels ramaders és la fauna salvatge, com la reintroducció de l’os i l’aparició del llop al Pirineu. Com els calmem?

Ens demanen que posem límits i criteris clars. Quina població volem d’ossos i de llops? Posem-hi un límit. Però la coexistència passa sobretot per definir molt bé què passa quan hi ha un atac: posem mesures de protecció per als ramats i un procés força àgil de peritatge i de pagament dels danys. En breu presentarem una proposta de millora de tot aquest procediment.

Pel que fa a la sequera, es critica molt que el sector primari sigui sempre més sacrificat, en comparació amb altres com el turístic i l’industrial.

El meu missatge és el següent: sigui qui sigui que no faci els deures de millora en el consum d’aigua, quan vinguin restriccions ho tindrà molt pitjor que la resta. S’han de prioritzar aquells que fan un bon un ús del recurs.

Per què, doncs, les restriccions sempre són més dures per als pagesos?

Catalunya té el problema de no haver generat la infraestructura hidràulica necessària per fer una bona gestió de l’aigua. El 45% de la nostra superfície de reg no està modernitzada i, per tant, nosaltres actualitzarem el pla de regadius de Catalunya, que fa quatre anys que està caducat, i farem un pla fins al 2040 per tal d’enfocar la modernització del conjunt de regadius catalans i l’estalvi. A això li sumarem la incorporació de nous regs a partir d’aigua regenerada en depuradores, que això ja s’està fent, i amb la dessalació.

Sembla que ho vulguem regar tot. Hi ha un topall?

Evidentment, no ho regarem tot perquè no fa falta. Però el debat no és aquest. No es tracta de dir reg sí o reg no. Com tampoc seria un debat entre agricultura ecològica o convencional. Això és situar-nos als extrems. Es tracta d’aplicar tecnologia, de millorar l’eficiència.

M’inquieta que les reivindicacions d’eficiència, de competitivitat i d’internacionalització que defensa acabin aniquilant el model familiar de producció.

No hi ha res blanc o negre, sinó un equilibri de sectors. Però també diré que la baula més feble de tota la cadena són les explotacions petites i familiars, que alhora són imprescindibles en la cadena de l’alimentació. Si desapareixen, ens ho carregarem tot. Per això els hem de donar eines i plataformes conjuntes perquè siguin competitives i ajudes perquè es puguin modernitzar.

La conselleria torna amb vostè a les mans d’un polític lleidatà. És una àrea que els pertany?

Lleida és allà on hi ha el nombre més gran d’explotacions agràries i ramaderes de Catalunya i també és un territori amb l’extensió més gran.e