ORIOL GINESTÀ: “Aprendre és el motor que em porta a fer les coses”

Amb l’atenció de qui escolta i la sensibilitat de qui empatitza i respecta l’entorn en què viu, el músic, professor de ioga i terapeuta musical Oriol Ginestà ha publicat recentment el seu primer llibre. Narrada des de dins, Un clar al bosc és una faula plena de possibilitats on, si ens deixem portar pels seus personatges, arribarem a descobrir algunes de les seves qualitats més especials; també el nostre costat més sensible i autèntic. Tot i no ser autobiogràfica, l’autor s’ha inspirat en fets propis amb la idea de mostrar una part del seu aprenentatge vital.

El llibre està dedicat a la natura i als animals salvatges, guardians de l’instint. ¿Està en perill el nostre instint?

És difícil de saber. No crec que tingui una visió tan profunda i precisa, però si miro la societat en general i penso en les persones amb les quals he crescut o que he conegut al llarg de la vida, també si penso en mi, per mantenir l’instint crec que es necessita no una lluita, però sí un resguard de molts hàbits de la societat d’avui dia.

Es pot cultivar aquest instint?

En el nostre cas segurament són les coses que ens fan anar endins, o aquelles que ens fan sentir a nosaltres mateixos, les que ens hi connecten i ens ajuden a mantenir-lo. Tot i així, com una persona pot guardar el seu instint o cuidar-lo és una cosa que ha de descobrir cadascú. Quan parlo dels animals salvatges com a guardians de l’instint ho faig perquè a mi me’l desperten.

En el teu cas, on el guardes?

Crec que ho faig a través de la creativitat, que és on puc deixar anar tot el que em sobra; també tot el que batega dins meu i m’omple. Suposo que és la manera que jo tinc de recuperar un espai neutre i tranquil on poder sentir-lo, almenys el que jo penso que és aquest instint.

Què significa per a tu ‘Un clar al bosc’?

L’oportunitat d’explicar aquelles coses que han marcat i actualment marquen la meva vida; també l’oportunitat de mostrar-me i d’aprendre a veure qui soc, de descobrir-me. Pel que fa al títol, seria la idea bucòlica que té el protagonista -i que també pot compartir molta gent- de, quan tot és intens al seu voltant, pensar en un lloc on ser ell i poder connectar amb la vida. Per a alguns potser seria una caseta a les Bahames, i per a d’altres una caseta a la muntanya.

Per poder entendre qui és i què vol a la vida, el protagonista d’aquesta faula, el Kaiso, haurà de respondre tres preguntes aparentment senzilles, que també ens podríem fer nosaltres. Què és indispensable per poder respondre?

Sinceritat. Sinceritat amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn, amb allò que sentim; també amb el que volem provar de ser i amb qui creiem que hem sigut. Tot i que sabem que de respostes fixes o de veritats supremes no n’hi ha -o, si més no, a mi no m’ho sembla-, això és el que a mi m’acosta a les respostes.

En aquest full de ruta, on quedaria l’acceptació?

L’acceptació quedaria al replà de l’escala, a la porta de l’entrada. És el primer que hi ha d’haver. ¿Com pot haver-hi sinceritat, o un compartir honest, sense acceptació? No crec que sigui possible.

Quan li pregunten qui ha sigut fins avui, el Kaiso respon que ha sigut un viatger de si mateix. ¿Com és possible ser viatger d’un mateix?

Jo em preguntaria si hi ha algú que no sigui viatger de si mateix, que no camini dins seu, gairebé constantment, a través dels seus records, de les seves projeccions futures, de les seves emocions o sensacions, de la seva imaginació o dels seus somnis. Penso que es pot tenir una vida aparentment monòtona o poc aventurera i estar viatjant dins teu constantment o de manera infinita. Així mateix, i si li dones corda a través de les accions diàries, el viatge pot ser més físic; o els dos mons (interior i exterior) poden unir-se.

El llibre encoratja a fer de la diferència la nostra força, concretament parla de les persones amb alta sensibilitat o PAS. Què vol dir ser altament sensible o què és l’alta sensibilitat?

L’alta sensibilitat seria un processament neuronal molt més profund dels estímuls que ens envolten. La seva descobridora, Elaine Aron, calcula que els que tenim aquest sistema neuronal som entre un 20 i un 30 per cent de la població mundial. Ens hi entra més informació del que seria habitual i, per tant, fem un processament més profund de les emocions i dels pensaments, donem tombs a les coses, tenim una alta empatia o percebem detalls subtils del comportament humà -que fan que també hi hagi una tendència a la sobreestimulació, que pot derivar en el cansament cognitiu-. En definitiva, el que per a una persona és un petit estímul, per a una persona amb alta sensibilitat o alta sensitivitat pot ser molt intens.

Qui és el Kaiso i què té de similar a l’autor?

Tot el que li passa al Kaiso no és res que jo hagi viscut. Malgrat que quan les persones escrivim ens podem inspirar en fets propis o esdeveniments que ens hagin pogut tocar, el llibre no és autobiogràfic. De totes maneres, a mesura que vaig mostrant el llibre al món, vaig descobrint què és el que el Kaiso té de mi.

Parla’m d’aquesta primera experiència com a escriptor.

Tot i que escric des que tenia 15 anys, sobretot lletres de cançons i escrits personals, per a mi escriptor és una paraula massa gran. Ara bé, quan vaig tenir la idea d’escriure aquesta faula, reconec que va passar una cosa diferent; recordo que van ser tres hores compulsives d’abocar moltes mogudes internes i que va néixer una espurna dins meu, un instint que em va fer pensar que aquella idea s’acabaria publicant. Fins llavors només havia escrit algun conte d’una o dues planes.

Tens pensat continuar?

Si em preguntes si hi haurà més històries, a banda de la del Kaiso, no ho sé, però escriure m’ha agradat molt. Quan escric una cançó, a vegades tardo dies o a vegades només mitja hora. En canvi, amb Un clar al bosc m’he passat dos o tres anys vivint a estones en un món paral·lel on s’hi estava molt bé.

Què has après de la vida fins ara?

A poc a poc vaig aprenent a veure què és veritablement important: compartir moments de qualitat amb les persones que aprecies, compartir projectes personals que et fan sentir realitzat o establir sinergies i utilitats compartides. Crec que tot això és essencial. Després hi ha tota la part que creiem que té més importància, la part professional, la visibilitat, aquestes parts que potser són més superficials i que, encara que siguin fonamentals i formin part de nosaltres, penso que són més importants les altres, com el diàleg intern que puguis tenir amb tu mateix i amb les persones amb què vulguis compartir la teva vida.

Què et queda per aprendre?

Espero que em quedi molt i que mai no ho arribi a saber tot, perquè aprendre és el motor que em porta a fer les coses.