NATÀLIA LLORETA I ANNA GIRIBET: “L’endèmica falta de circuit no permet absorbir tanta producció artística”

Per primer cop en tota la seva història, FiraTàrrega té al capdavant dues dones nascudes al territori. Anna Giribet (Vilanova de Bellpuig, 1981) va incorporar-se a la direcció artística l’any 2019, i Natàlia Lloreta (el Talladell, 1979) hi va entrar com a cap executiva dos anys després. Totes dues hi són per mèrits propis, després de guanyar-se la plaça en un procés de selecció, també inèdit dins l’organització targarina.

¿Haver guanyat la direcció suposa un altre triomf de la lluita feminista?

Jo diria que és més fruit d’un context, en què la majoria d’institucions han començat a contractar amb convocatòries públiques.

Però que les dues sigueu dones no és pas una coincidència, oi?

Les dones som el cinquanta per cent de la població i és normal que a poc a poc anem ocupant llocs de responsabilitat i de poder en totes les professions.

I, a més, sou del territori.

Hi ha un vincle emocional. Jo he crescut amb la Fira, me la conec de tota la vida, i hi tinc un lligam històric. No és un esdeveniment neutre per a mi.

Som una generació molt potent i amb poques oportunitats. Quan apareixen, les aprofitem. És un acte de reivindicació.

La Fira havia de ser més femenina?

FiraTàrrega ha de representar la societat i feia anys que era masculina.

Des del punt de vista artístic, la Fira ja feia anys que era femenina. Pel sol fet de ser dona, no crec que jo aporti més en aquest aspecte.

Heu passat la major part de la vostra direcció afrontant una pandèmia. Quina valoració en feu?

Davant l’adversitat, vam aprendre a ser molt més creatives. Va ser un inici molt estimulant i vam acabar dissenyant sobre la marxa.

Era inimaginable el que va acabar arrossegant la pandèmia. Vam saber-ho gestionar i ens ha acabat donat moltes satisfaccions. Tinc la sensació que es van poder fer moltes coses. De fet, tinc més dubtes ara davant el futur que ens ve, amb la crisi econòmica.

Jo lamento que la gerència s’hagi acabat impregnant de massa burocràcia. Això és terrible, tot i ser una realitat intrínseca a l’administració pública, sotmesa a la llei de contractació pública i a les finances. Malgrat tenir un propòsit noble, ens fa perdre llibertat i capacitat de dirigir d’una forma òptima.

La part bona és que la pandèmia ens ha fet canviar la manera de treballar en xarxa. Ens vam posar al servei de totes les dimensions del sector i això ha continuat fins avui. I no podia haver estat d’una altra manera. La pandèmia va accelerar un procés inevitable.

Hi hauríem arribat, però potser no tan ràpid.

Heu assolit tots els objectius previstos?

Malauradament, no. Encara estem mancats d’un circuit per donar sortida a tota la producció. Estem precaritzats. Hi ha una gran mancança de coneixement pel que fa a les arts de carrer. Hem de donar suport a tots aquells que assumeixen la programació anual als carrers.

Sofrim un problema estructural de col·lapse al nostre país, en què no hi ha prou circuit per a tanta producció. Com que no es pot posar fre a la creació, l’administració subvenciona ara les exhibicions. I això, finalment, acaba xocant amb la falta de públic, que és el que és.

Ha d’haver-hi un canvi de mentalitat amb les arts de carrer. Hem d’aprendre que, a part de les programacions estables de sala, s’ha de saber programar a les places. Això encara no ho tenim.

Són realment nostres, els carrers?

Qui som nosaltres?

Actors, directors, espectadors...

Sofrim una normativa cada cop més restrictiva. Per exemple, a molts municipis catalans està prohibit passar la gorra al final d’un espectacle. Els carrers no són de la gent, són de l’administració. Per això es diu espai públic, i no carrer.

Cada cop es consumeix més individualment i això és un tema social, vinculat a les noves tecnologies. Veure teatre al carrer és un hàbit que aquí a Tàrrega ja el tenim assumit i resulta molt més fàcil que en grans ciutats com Barcelona. Fer art de carrer no és còmode i aquesta és la seva gràcia.

Però també s’ha de dir que fer la fira a Tàrrega és un acte de resistència. No és fàcil acollir un acte massiu amb tant de públic i tants professionals en una ciutat petita. Però va néixer a Tàrrega i aquí la defensarem.

¿Encara queda alguna essència de la Fira dels Comediants dels vuitanta?

Allò va ser la xalamenta fundacional, que ho va fer possible i que persisteix. Mantenim aquell ideal de recuperar els carrers per al poble, tot i que ens hem hagut d’adaptar al panorama social, cultural i normatiu de cada època.

Potser algú té nostàlgia, però estic convençuda que d’aquí trenta anys es trobarà a faltar el que estem fent ara. La revolució dels Comediants encara existeix a la retina creativa actual, fins i tot a escala internacional.

¿FiraTàrrega no té l’obligació de ser més transgressora?

Nosaltres tenim l’obligació de programar l’actualitat.

Seleccionem el que apareix. De fet, no hi ha tantes companyies amb un discurs transgressor, perquè el mercat no les demana.

Jo reivindico més l’experiència estètica que et posi la pell de gallina. La creativitat, després de la pandèmia, de la crisi econòmica i amb un sector hipersubvencionat, està molt acotada.

Així, la Fira va al ritme del mercat...

Pertanyem a l’administració pública i hem de rendir comptes amb xifres. Ull amb seleccionar projectes que després no tinguin sortida! No ens podem passar de la ratlla.

Us imposen una quota catalana?

Ha de ser un 50% de la programació com a mínim. La Generalitat té una política cultural clara: que els projectes d’aquí entrin al mercat internacional.

Malauradament, sortir a l’estranger és una necessitat de les companyies catalanes, sobretot de les arts de carrer, perquè aquí no hi ha prou sortida.