A col·lació del retorn d’Oasis, recordo que quan Noel Gallagher va fer públic el seu desig que Alex James i Damon Albarn, components de Blur, morissin de sida, el món de la música no només va rebaixar-ne el to, sinó que els respectius àlbums d’ambdues formacions (What's the Story) Morning Glory? i The Great Scape van enfilar-se fins al capdamunt dels més venuts al Regne Unit. Cada vegada que els germans Gallagher i els membres de la banda d’Albarn es dedicaven improperis, els tabloides britànics omplien pàgines i més pàgines i venien milions d’exemplars. Tot plegat donava caliu a un mercat discogràfic que actualment viu en un desencís perenne, sobretot a casa nostra.
De la mateixa manera que Els Pets i Sopa de Cabra, que mantenien un combat musical que mai es va traslladar als mitjans de comunicació, també Manel i Els Amics de les Arts es detestaven mútuament, però uns i altres preferien callar abans que dir res malsonant. Aquesta situació també es produeix a Lleida, on tots els músics són amics i col·laboren entre ells. Però, a l’hora de la veritat, les crítiques esdevenen ganivets esmolats quan no comparteixen el mateix escenari. I resulta lògic: això ho promou la competència, element indispensable per evolucionar i millorar.
Anhelo fullejar l’Ara Terres de Lleida i trobar-hi l’enèsima disputa verbal entre Jordi Gasion i Xavier Baró. Àdhuc m’agrada pensar en una picabaralla protagonitzada pels caps visibles de Koers i Renaldo & Clara. Si en un futur el mercat musical lleidatà s’assimila a l’anglosaxó en aquest aspecte, potser Segre, La Mañana i nosaltres mateixos els concedirem la portada. La música no és un joc de nens; es tracta d’un negoci on hi ha molt a perdre i poc a guanyar. En comptes de col·laborar amb Cesk Freixas, Meritxell Gené no hauria ni tan sols de dirigir-li la paraula, tal com feien Serrat i Llach. I és que la música que no fa soroll hauria de romandre a les biblioteques. En un informatiu, per exemple, cal que la música faci el mateix soroll que la resta de notícies, perquè de la resta podríem prescindir-ne, però sense música estem perduts. I al pas que anem, la música té més números de desaparèixer que les guerres. Si John Lennon aixequés el cap… Bé, si John Lennon aixequés el cap, Mick Jagger l’estaria esperant amb ganes de guerra.
