Hi ha un minut que és màgic. Seixanta segons que separen la felicitat de la realitat. Que delimiten l’inconscient i la crua consciència. El despertar dels sentits esdevé la mort dels anhels en qüestió de seixanta segons, un minut imparable que ho arrasa tot al seu pas. Al meu dia hi sobren 23 hores i 59 minuts. En concret, 1.439 minuts. O 86.340 segons. Ara bé, durant un minut al dia soc imparable. Cada dia tinc seixanta segons per propugnar qui m’agradaria ser, qui era o qui ja no seré mai. Les 23 hores i els 59 minuts restants es converteixen en una cursa contra el temps per oblidar el que no vull recordar.
En general, marxo a dormir tard. Les cabòries i la malastrugança s’erigeixen com a fidels partenaires en aquesta àrdua tasca de tancar els ulls i submergir-me en un món on tot es vol i res no es pot. Aquelles hores que hom dedica a somiar, jo les aprofito per barrinar en somnis. Un repàs mental al que ha ocorregut al llarg del dia i, sobretot, al que no ha ocorregut, que actua a mode de teloner del que desitjo que ocorri el dia següent i, sobretot, del que sé que acabarà ocorrent. Fins que el despertador i el primer raig de sol que es filtra entre les escletxes d’una persiana que ja no tanca com el primer dia em donen la benvinguda a un nova jornada i, sortosament, al primer minut d’aquesta, que també és el millor.
Encara en posició horitzontal, els ulls malden per obrir-se, les extremitats per bellugar-se i la bufeta per buidar-se. Però res d’això no importa, almenys durant un minut. Seixanta segons en què no encerto a recordar si el meu gos ja no hi és o només ho he somiat ni si la meva millor amiga té càncer o tan sols és el residu d’un malson. Fets reals i irreals col·lideixen entre ells amb la mateixa intensitat que unes papil·les gustatives experimenten el sabor de la seva primera rajola de xocolata. M’ho he imaginat? Ha succeït de veritat? Gira el món en la mateixa direcció? O tal vegada en un sentit millor? Les preguntes s’amunteguen al meu cervell fins que les endormiscades neurones es desperten de la seva letargia per esborrar qualsevol signe d’esperança amb una sèrie de respostes que cauen com lloses damunt del meu cor: el meu gos no hi és i la meva amiga té càncer. Després d’un primer minut de felicitat pura i cristal·lina, l’encanteri s’esvaeix per mostrar-me el món tal com és, un truc de màgia de poc més d’un minut a canvi de poc menys de 23 hores i 59 minuts per intentar-lo entendre. Si ho aconseguiu, no m’expliqueu el final.