LLUC FLOTATS, ‘LLUKUTTER’: “No vull pintar perquè sí, prefereixo implicar la comunitat”

Llukutter (Lleida, 1988) està ara immers exclusivament en un nou projecte professional: REM. Es tracta d’una cooperativa que, juntament amb el seu col·lega Foxy, està dirigida a la transformació artística i comunitària. El jove Lluc Flotats no ha abandonat completament la seva tasca com a educador social, que abans feia per a la Paeria de Lleida, sinó que ara l’aplica a l’art en espais públics.

Què és REM? ¿Una cooperativa per pintar i embellir barris?

No es tracta de pintar per pintar, sinó de fer-ho amb un sentit, donant veu als veïns i als seus col·lectius. Les nostres intervencions artístiques estan pensades des de l’educació social i comunitària.

Dona’m un exemple pràctic.

Pot ser tant un mural fet íntegrament per nosaltres dos com un projecte més gran en què participin els veïns i estudiants, com ha passat a la plaça del Clot de les Granotes.

Què vol dir REM?

Moltes coses. És l’eina per remar, és un dels estats del son i també la terminació plural del futur verbal. I, a més, és curt perquè la gent no s’equivoqui a l’hora d’escriure’l.

¿No conceps l’art com una creació purament individual?

Només en moments puntuals. Però reconec que en la majoria de vegades involucro la comunitat. Fins i tot en els projectes en què només pinto jo, sempre he acabat implicant la gent del barri, parlant-hi i preguntant. No vull pintar perquè sí.

L’artista, doncs, es posa al servei del col·lectiu. Què guanyes tu amb això?

El protagonisme personal no és l’objectiu d’aquest projecte, tot i que a cada obra sempre hi haurà el meu segell artístic. Tot i ser treballs on hagin participat tres-centes persones, sempre hi haurà senyals personals.

Com s’organitza una obra amb tanta gent sense que sigui un desgavell?

Amb molta paciència [riu]. Però sobretot amb l’ajuda de tècnics, educadors i monitors que coneguin bé la dinàmica del grup. Jo m’he d’adaptar a la seva realitat, ja sigui a través de jocs (amb els infants) o debats i entrevistes (amb els adults).

Suposo que els teus antecedents com a educador de carrer t’han ajudat.

Sens dubte, sobretot a acostar-me als diferents col·lectius. No es pot parlar igual a tothom.

Els teus últims projectes han estat al barri de la Mariola de Lleida, a l’Institut Lo Pla d’Urgell de Bellpuig, a la càtedra d’innovació social de la Universitat de Lleida... Quins creus que són els temes que més preocupen a la nostra societat?

Cada barri i cada moment té les seves preocupacions. Just després de la pandèmia es parlava molt de salut mental i ara, en canvi, hi ha més debat sobre les igualtats de gènere.

¿I els missatges dels teus murals influeixen en les persones?

El meu impacte sorgeix més amb el treball comunitari. El fet que el col·lectiu participi en un projecte artístic provoca un gran vincle que finalment acaba marcant.

¿L’art urbà té algun lligam amb els pintors clàssics?

Molts projectes tenen semblances amb models de l’Antiga Grècia, del Renaixement, del Modernisme, de l’art nouveau i, fins i tot, de la pintura a l’oli d’autors com Goya. Tots tenim referències dels clàssics.

La immensa part dels teus clients són entitats, col·lectius i sobretot institucions públiques, oi?clients

És cert que, d’una banda, l’administració és la que fa gran part de la demanda i, de l’altra, també hi ha entitats que han aconseguit finançament d’alguna manera.

¿No acceptes mai encàrrecs privats?

Si l’empresa o la persona que m’ho demana respecta els mateixos valors que jo, no ho descarto.

Què li recomanes a un jove que es vulgui dedicar a l’art urbà?

Que treballi molt. Sembla obvi, però jo m’he passat divuit anys dedicant-hi el meu temps lliure, i no ha estat fins ara, després de picar molta pedra, quan per fi puc treballar com a artista de forma exclusiva.

Creus que les noves generacions ho tenen clar, això?

Malauradament, veig que impera la llei del mínim esforç. Molts mestres i educadors em diuen que els joves perden interès molt ràpidament. Ser influencer sembla molt més interessant que cap altra cosa.

Entenc que l’art urbà ha passat de ser marginal i revolucionari a ser més proper i estètic. Què ha passat?

Ha canviat la sensibilitat. Ara l’art urbà és més accessible i s’entén com un element decoratiu per part de les institucions. Ara les reivindicacions estan més acceptades.

De fet, s’ha creat fins i tot una moda.

Sí. Projectes muralistes com el de Penelles o també a València han afavorit que molts pobles s’hi apuntin.

Quina diferència hi ha entre l’art urbà que es practica a Lleida i el que es fa a Barcelona?

Sempre ens diuen que aquí hi ha molt bon rotllo entre els artistes. Suposo que no som tan nombrosos i tenim menys competitivitat. Però un gran tret diferencial és que els nostres murals ens duren molt més temps.

A què es deu?

Doncs a la manca d’espai que hi ha a les grans ciutats. Allà un mural no dura ni quatre dies. No és per manca de respecte, sinó perquè hi ha pocs murs i els artistes han de pintar al damunt de l’obra dels altres.

El teu pseudònim ve de la tècnica de l’esprai amb plantilles, on el cúter té una intervenció essencial. La teva tècnica ha evolucionat?

Ara estic en un moment més multidisciplinari, on les noves tecnologies tenen un paper important.