LILY BRICK: “Si no escoltés la gent, no seria on soc ara”

Mireia Serra (Lleida, 1990) és Lily Brick, una artista urbana que des de fa una dècada crea murals, la majoria de gran format i amb esprai. Ha estat considerada una de les cinquanta artistes urbanes més influents del món al llibre Street art by women de Diego López.

Què suposa aquest reconeixement?

Encara no m’ho crec. Que em valorin com a artista i com a dona és molt important. És molt complicat pintar i, a la vegada, tenir una vida personal plena. Aquest ofici s’ho menja tot.

Què es menja?

M’obliga a ser nòmada i a tenir una vida complicada. He de viatjar constantment i sacrificar moltes coses, fins i tot amistats, parella i família.

¿Els reconeixements no provoquen també ansietat?

L’única pretensió que tinc a la meva vida és pintar. Mai no he volgut ser famosa. Jo ja soc feliç davant d’una paret. No necessito una catifa vermella.

Però quan te la posen, ¿has d’esforçar-te per defugir-ne?

El meu primer mentor em va dir que l’èxit i el fracàs són el mateix impostor. Segueixo una vida molt senzilla i tranquil·la.

¿Per això vius a Juneda i no en una gran ciutat?

He triat Juneda perquè la meva creativitat flueixi, per desenvolupar els meus pensaments i obtenir respostes. És un poble petit, amb un entorn natural i acollidor, on tinc temps. En una ciutat hi ha massa soroll.

L’art urbà ha estat revalorat, oi?

Va viure un boom fa uns anys. Ara s’ha posat al seu lloc. Jo reivindico el muralisme, disciplina que arrenca de segles enrere, que té molta versatilitat i futur.

¿I el teu és un muralisme feminista?

Crec perillós que em cataloguin així. El fet de pintar dones fortes i valentes és una projecció del que jo vull ser. Si després hi ha un resultat feminista, bé. Però no és la meva pretensió.

¿Fins a quin punt et condiciona,
el públic?

He escollit pintar al carrer perquè la gent en formi part. Abans de fer els murals, sempre parlo amb els veïns. Vull que reflecteixi el que són i el que necessiten. Al final, un mural és meitat meu, perquè té el meu estil, i meitat de la gent que s’hi veu reflectida.

I en el moment que pintes, fas canvis?

Sempre afegeixo algun matís perquè escolto la gent que, amb les seves emocions i criteris, em fan veure que cal algun canvi. Escolto tothom. Si no ho hagués fet, no seria on soc ara.

El muralisme requereix un gran esforç físic. Fins quan?

No sé si d’aquí deu anys encara tindré el cos per a aquesta feina. És molt dura. La necessitat de no parar em pressiona i em va ferint el cos. La musculatura se’n ressent i inhalo molt d’esprai. Procuro cuidar-me, però no descarto readaptar-me.

Per continuar pintant.

El que m’agradaria més de tot és deixar un llegat. Que les futures generacions aprenguin i entenguin com és la meva feina.

¿Ja estan disposats, els joves, a assumir els sacrificis?

És el que més em preocupa. No apareixen gaires nous muralistes. Als artistes ens agrada el ritme frenètic, embrutar-nos les mans i ser artesans. Veig difícil la continuïtat per la manca d’esperit de sacrifici i el desig d’èxits immediats. Hi ha una desídia col·lectiva. Però tinc esperances. Allà on vaig encara em trobo joves apassionats amb una gran capacitat.

¿En quin nivell està l’art urbà d’aquí?

Som una gran potència i els màxims influents de tot el món. El nostre clima ens permet pintar tot l’any, i això ha generat molts artistes.