La majoria de periodistes de la meva generació vam estudiar la carrera per donar via lliure als nostres vicis. La professió de periodista anava lligada a la nocturnitat, i aquesta, al seu torn, a l’alcohol, les drogues, el sexe… Parlem de l’època immediatament anterior a internet i, també, al networking, una paraula inventada pels americans, que tenen l’estranya habilitat d’inventar paraules que nosaltres, a posteriori, hem de dotar de significat. De fet, la nostra generació cursava aquests estudis per fruir del networking, un altre tipus de networking que no coneixíem com a networking però que ja feia la funció de networking. Aleshores els periodistes eren habituals de bars i cafeteries de tota mena, un lloc privilegiat per captar històries, curiositats, anècdotes, llegendes urbanes i, fins i tot, informacions noticiables que s’haurien de contrastar hores després a la mateixa redacció del mitjà. Fins a l’eclosió d’internet, que va substituir els bars per les xarxes socials i el whisky pels cafès laxants de màquina. Aquí comença el periodisme ciutadà i, de retruc, el networking en el sector periodístic; és a dir, un grup de persones, entre les quals també hi ha periodistes, perseguint una causa comuna: conèixer i difondre la veritat (se suposa).
Quan penso en networking em ve a la ment una complexa teranyina interconnectada a través de fils que configuren una sèrie de camins d’anada i tornada, almenys per a l’aranya. I ens hi enganxem com els mosquits, incapaços de desxifrar els fils bons dels dolents. Jo també faig networking, tant dins com fora d’internet, però destriant els fils col·locats en espiral, on les víctimes de les aranyes romanen enganxades sense sortida, dels radials, que parteixen dels extrems de la teranyina i es desplacen cap al centre, la seda dels quals no conté pega. Per submergir-se en el networking virtual cal crear una marca personal, una identitat prou representativa del nostre jo real, ara bé, preveient la dificultat que entranya esborrar qualsevol empremta digital de la xarxa. Si no prenem la senda correcta, ens hi quedarem atrapats per sempre, talment com una mosca en una teranyina.
És l’hora de l’aranya, de mantenir-se dret i ferm damunt dels fils correctes i, sobretot, de no deixar-se engolir per una teranyina de contactes estèril alhora que fútil. De totes maneres, si aquesta aranya exerceix de periodista, el meu consell és que deixi l’alcohol. I la resta de vicis. Per no equivocar-se de fil...