ART URBÀ

L’art de carrer conquista la ciutat de Lleida

Artistes muralistes omplen les parets del Centre Històric amb les seves creacions

LAIA PULIDO
i LAIA PULIDO

LleidaAmb motiu del Lleida Pot Fest, el primer festival d’art de carrer de la ciutat, que va tenir lloc del 10 al 18 de febrer, artistes muralistes de l’escena nacional i internacional vinguts d’arreu van estar treballant al barri del Centre Històric durant aproximadament una setmana. Grues amunt i avall, aerosols, pinzells i pintura plàstica van ser alguns dels principals protagonistes, com també la passió i les ganes dels artistes i la sorpresa i admiració d’algunes persones del barri, que, de la nit al dia, van poder trobar-se amb un mosaic inacabat de taques coloristes o amb les primeres línies d’una obra hiperrealista de gran format on abans hi tenien una paret grisa. Avui les pintures acabades ja formen part de la quotidianitat i poden visitar-se només passejant pel centre.

A través de la iniciativa, que ha estat impulsada i promoguda des de l’Ajuntament de Lleida i la regidoria de Joventut i que ha comptat amb el suport de la Diputació de Lleida, s’ha volgut acostar l’art a la ciutadania, al mateix temps que es feia un treball comunitari i participatiu amb els veïns i entitats del barri. Segons explica el regidor de Joventut, Ignasi Amor, “quan es va donar el tret de sortida van ser moltes les entitats que s’hi van sumar”. “A més -afegeix-, les converses amb la gent del barri i els propietaris han sigut fàcils”. Una veïna i propietària d’una de les finques explica que l’únic que van pensar quan l’Ajuntament de Lleida els va fer la proposta és que fos estètica i respectuosa amb l’entorn. També pensa que “tot el que sigui aportar gent al barri és positiu”.

Cargando
No hay anuncios

En poc més de tres dècades, l’art de carrer ha emergit amb força i sembla que, a banda de la bona acollida visual i estètica, també participi d’una transformació social i urbanística. És per això que el festival ha començat pel barri del Centre Històric i té previst continuar any a any i barri a barri, seguint per la Bordeta. En paraules d’Ignasi Amor: “Hi ha casos d’èxit de ciutats arreu del món que s’han transformat arran de festivals d’art urbà”.

Tot i que encara suscita molts dubtes, i mentre hi ha els debats de quines parets són adequades i quines no, quines temàtiques són acceptables i respectuoses i quines no, i quina és la millor manera de regular la revalorització dels territoris que s’hi veuen implicats, el cert és que el moviment no para i hi ha molts festivals que pretenen alçar la veu dels artistes i donar a conèixer aquest tipus d’art, també per democratitzar l’art i la cultura. Ara bé, ¿d’on prové aquesta moda i com hem arribat fins aquí?

Cargando
No hay anuncios

Del grafiti a l’art de carrer

Cargando
No hay anuncios

Tot i que és evident que el grafiti i l’art de carrer són dues formes d’expressió ben diferenciades, avui en dia l’un no seria possible sense l’altre. Si bé és veritat que el grafiti va començar als suburbis de Filadèlfia i Nova York entre mitjans i finals dels anys 60, i que les primeres marques no eren ni pintures ni dibuixos fets per artistes, sinó firmes o tags, escrits per persones de manera anònima i il·legal als espais públics, també ho és que l’actual eclosió popular i mediàtica dels artistes muralistes i la creixent normalització i legalització de l’ús de les parets com a espais de creació artística tampoc no serien possibles sense l’atreviment dels primers grafiters. A partir de materials diversos, sobretot retoladors de punta gruixuda o pintures d’aerosol per a cotxes, van començar a expressar-se com a resposta a un sistema que els encotillava i al mateix temps els deixava al marge.

Als suburbis d’una Nova York descuidada i arrasada per l’heroïna, i sacsejada (com tot el país) per la guerra que es lliurava al Vietnam, diferents firmes i missatges van començar a aparèixer de la nit al dia, i de manera massiva, als espais públics de la ciutat: vagons de metro, parets, cartells... I tots portaven firmes com les de Taki 183, que, tot i no ser el primer a escriure la seva signatura, sí que ha estat considerat l’escriptor o writer que va generar el moviment a gran escala. Tant és així que a finals dels anys 80 el grafiti ja s’havia convertit en un moviment global i havia traspassat les fronteres americanes.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat el primer boom, i a causa de la creixent presència dels agents de vigilància, va acabar tenint lloc una crisi molt forta que, per exemple, va provocar que l’any 1989 cap vagó del metro de Nova York portés signatures. A poc a poc, i per aquest augment de la seguretat, tant a Nova York com també en altres països d’Europa i de l’Amèrica Llatina, van començar a desenvolupar-se nous materials i mètodes que van permetre als grafiters treballar de manera més ràpida. Mitjançant les plantilles, artistes com Bleck le Rat, primer, o Banksy, després, van entrar en escena i van crear un nou concepte d’intervenció al carrer. A principis de la dècada del 2000, les rates de Bansky, l’artista més mediàtic i conegut arreu del món, eren per tot arreu, i d’un moment a l’altre s’havia passat de la signatura al concepte.

Avui són moltes les tècniques i materials que s’utilitzen i també són molts els artistes muralistes reconeguts que han fet la volta al món deixant les seves obres i conceptes per allà on passen. Tanmateix, si no hagués sigut per aquella essència insurgent i primitiva del grafiti, el moviment de l’art de carrer no estaria tan desenvolupat ni tampoc començaria a estar tan normalitzat, acceptat i estès com ho està hores d’ara.

Cargando
No hay anuncios

Lleida: grafiters i muralistes

L’arribada del grafiti a Lleida se situa cap a meitats dels anys 80, quan Kiffa, un grafiter lleidatà, tornant d’un viatge que havia fet als Estats Units, va començar a firmar a l’estil de Taki 183. Malgrat aquesta aparició iniciàtica, l’estil més evolucionat i autèntic del grafiti a Lleida no va aparèixer fins a Zer. Molts dels grafiters posteriors es van anar forjant a la seva escola, entesa com a més rebel i autèntica. Firmes com les de Fil, Esteo, Sik, Nine o Soni es poden trobar escrites als trens i als murs de la ciutat. Unes signatures que s’han fet de manera il·legal i que, majoritàriament, estan perseguides perquè són considerades actes de vandalisme.

Cargando
No hay anuncios

Tot i així, alguns d’aquests grafiters també escriuen de manera legal, i n’hi ha que fins i tot es dediquen a l’art de carrer. “En el món del grafiti, a Lleida, hi ha gent en actiu des de fa més de 30 anys. Els muralistes ens hi hem sumat després”, explica l’artista i educador social Llukutter. “Etre tots, només a Lleida capital, ens n’anem als 30, i si tenim en compte la província, als 50”, afegeix. Avui entre els artistes de carrer destaquen noms com els de Lily Brik, Cactus Soup, Llukutter i Oriol Arumí, entre d’altres. En l’opinió de Nine, un grafiter en actiu que també treballa per encàrrec i de manera legal, “no tothom pot firmar i ni pintar murs, perquè no tothom està disposat a treure el que porta dins, i molt menys a fer-ho al carrer”. “Per a les persones que portem tants anys, el carrer és sinònim de respecte”, conclou.

En la primera edició del Lleida Pot Fest hi han participat muralistes de l’escena lleidatana com Foxy i Txus, que han dut a terme tallers, i també Llukutter, que ha pintat un dels cinc murals de la mostra. El director del festival, Carles Hernández, explica que “els artistes que han participat en el festival han estat elegits tenint en compte la qualitat de les seves obres, fins i tot l’excel·lència en cadascun dels seus àmbits, però també s’ha pensat que hi poguessin participar artistes tant de l’escena internacional com local”.

Cargando
No hay anuncios

Els muralistes i les seves obres

Cargando
No hay anuncios

Avui, fent un recorregut pel Centre Històric de la ciutat, ja es pot gaudir del postneocubisme de Belin; l’imaginari de Malakkai, el qual, dibuixant una noia amb els ulls tancats que s’abstreu en si mateixa, ha volgut representar el plaer de “gaudir del so i de la música del barri”; la pintura plàstica aplicada només amb pinzells d’Elisa Capdevila, que ens parla, a través de la imatge de dues noies que s’estan dins d’una habitació, dels temps de confinament que ens ha tocat viure; la sensibilitat i la tècnica de Lidia Cao, que, volent donar alguna cosa més, ha fet un homenatge als nens i nenes immigrants del barri dibuixant una noia que sosté una caseta amb un ocell, en referència a la càrrega que suporten molts d’aquests infants”; i finalment, l’empatia i comprensió per la realitat social del barri de Llukutter, que a través d’un mosaic colorista elaborat amb taques dibuixades per infants i joves, i un castell de fusta amb paraules de millora, ha volgut alçar la veu d’un barri que s’espera que a poc a poc es renovi.

En definitiva, l’art de carrer és una forma d’expressió artística que té els orígens en el grafiti però que va molt més enllà, ja que, al mateix temps que està contribuint a la normalització, acceptació i extensió del moviment en general, està fent possible l’accés a l’art i la cultura i donant lloc a projectes de transformació urbanística globals que si es fan bé poden ser favorables per als barris. Iniciatives com les del Lleida Pot Fest poden ser molt positives per a la ciutat.