L’agutzil i un Seat mil cinc-cents

EscriptorL’agutzil agafa el manyoc de claus que li pengen de la traveta de l’uniforme i busca la que obre la porta de l’Ajuntament. Puja les escales pel costat esquerre, perquè a mitja alçada les escales de l’Ajuntament es bifurquen talment com una cremallera i ell sempre escull els graons de l’esquerra. Encén els llums, les estufes elèctriques i la cafetera. Quan arriben els altres el troben fumant i llegint el diari. Sobre l’escriptori, que fa la funció de recepció, el cendrer acumula les dues primeres burilles del dia. Ben a prop hi té la gorra i la porra, un garrot folrat de pell que no ha fet anar més que per dissuadir algun episodi de violència al carrer en moments puntuals, sobretot a l’estiu. Sona el telèfon: “Ajuntament”, diu l’agutzil, “ Sí, dis-me”, afegeix. Deixa la cigarreta, agafa un bolígraf Bic transparent i no pren nota de la informació que li arriba de l’altra banda de l’auricular. No li cal. Abans de penjar, l’agutzil afegeix: “ Us acompanyo el sentiment”. Plega de nou el diari, es posa la gorra d’autoritat i es dirigeix a l’habitació des d’on emet els pregons. Engega el tocadiscos i l’aparell de megafonia. Del prestatge agafa el disc del rèquiem de Mozart, que és al costat del de cançons tradicionals de l’Emili Vendrell. Les notes greus de l’entrada al rèquiem s’escampen pel poble des dels altaveus instal·lats al campanar. Uns trenta segons més tard l’agutzil interromp la música i s’adreça als vilatans: “Atenció, atenció. S’ha mort Sedecies Puigvert Loncà. Casa Sedèquio. L’enterrament tindrà lloc aquesta tarda a les cinc. La corporació municipal acompanya el sentiment a tota la família”. Tot seguit reprèn la missa de Mozart. Repeteix el pregó una vegada més i conclou: “Gràcies per la seua atenció”.

Les veïnes ho comenten. Les unes des del balcó, les altres des de la vorera, camí del forn de pa. Que si ha mort d’això, que sí, pobre, millor per a tots perquè era un malviure…

Mentrestant l’agutzil s’ha dirigit al garatge on hi ha el cotxe fúnebre, un Seat mil cinc-cents negre amb una creu sinistra al capdamunt del parabrisa. El cotxe s’ha engegat a la primera. El deixa una bona estona al ralentí per tal que s’escalfi el motor, perquè el mil cinc-cents només surt molt de tant en tant. Després el treu del garatge, l’estaciona al carrer i ell aprofita que és fora per anar a fer el tallat. S’asseu a la barra, agafa el diari i continua fullejant-lo a partir d’on l’havia deixat abans que l’interrompés la trucada. Passa el full i es fixa en l’article de la pàgina imparell. L’article es titula “L’agutzil i un Seat mil cinc-cents”. Forma part d’una col·lecció de relats que retraten personatges de poble. Una vegada llegit plega de nou el diari, enllesteix el darrer glop del tallat i es queda pensant en la darrera frase: “El cotxe dels morts no té retrovisor interior, però potser no fa falta que en tingui”. L’agutzil deixa vint duros sobre el taulell. Enfila el carrer de l’Ajuntament. El mil cinc-cents és al mateix lloc, tal com l’havia estacionat. Posa la clau, obre el cotxe i entra. S’asseu. Agafa el volant i busca el retrovisor interior. I, efectivament, el cotxe de morts no té retrovisor interior, però potser no fa falta que en tingui.