JOSÉ LUIS ANDRADE: “Per una emoció, al tenis taula pots cometre una errada d’un mil·límetre”

El tenis taula de les Borges Blanques està tocant el cel. El primer equip del club Asisa Borges Vall ha estat enguany doble campió, de la Superdivisió espanyola i de la Copa del Rei, a més d’haver arribat a les semifinals de la Europe Cup. El seu entrenador, José Luis Andrade, nascut a Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental) el 1979, va ingressar al club l’any 2006 i des d’aleshores s’ha convertit en la seva ànima esportiva. A part de ser ja un jugador veterà, també s’encarrega de la formació dels més joves i treballa per a la Federació Catalana. Tota una vida dedicada a un esport encara minoritari que a la capital de les Garrigues aplega més de seixanta aficionats en actiu.

A quina edat vas començar a jugar?

Als 10 anys. El meu germà i jo ens passàvem les tardes practicant al pavelló del poble. Com que de ben petit ja vaig destacar una mica, em va acabar fitxant el Ripollet amb 14 anys.

I després et truca el Borges.

No. Encara van passar uns anys més. Jo em vaig llicenciar en ciències empresarials, però tenia clar que volia dedicar-me plenament al tenis taula, sense saber com.

Què cobra un jugador de primera línia?

És difícil de precisar. Alguns esportistes acaben jugant en dos clubs a la vegada per poder cobrar un sou digne. Les xifres a la màxima categoria espanyola ronden entre els 1.500 euros per partit i uns 20.000 per tota una temporada.

I tu ho has aconseguit a les Borges.

Bé... de fet, no.

Ah, no?

Per viure del tenis taula, o ets una superestrella (entenc que jo no ho soc) o ho has de compaginar amb altres feines. El que m’atreia de venir a jugar aquí a les Garrigues era que també m’oferien ser entrenador de les categories inferiors i treballar per a la Federació Catalana com a director tècnic. Això m’ha permès dedicar-m’hi fins ara, que tinc 42 anys.

Esclar, l’esport d’elit és només per als més joves...

A veure, s’ha de precisar que el tenis taula és un esport molt tècnic que permet estar a un alt nivell fins ben tard. Encara que l’edat ideal és fins als 30 anys, tenim un gran exemple en el nostre capità, el Marc Duran, que amb 36 acaba de fer la millor temporada de la seva vida.

Com s’explica, això?

Per la seva fortalesa mental. El tenis taula requereix molta precisió. Un mil·límetre és molt important, i per això el jugador ha d’estar en perfectes condicions emocionals. Qualsevol complicació en la vida personal pot afectar el joc.

Però el físic també és important, oi?

Esclar. La velocitat de reacció, la força i l’agilitat són òbviament necessaris per ser competitiu. Però és imprescindible ser-ne també un apassionat.

Què ha canviat des del temps que eres jugador?

Recordo que quan jugava a la Superdivisió, els meus companys d’equip i jo compartíem allotjament. Era un luxe que el club es podia permetre, quan ens pagava sous i manutenció per a tot l’any. I això feia que els jugadors estiguéssim més units, com una família. Però, esclar, era molt car.

I ara?

Ara el club ha de buscar beques perquè els seus jugadors puguin viure i entrenar-se fora, com al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès. Així és més complicat assolir aquell ambient d’unitat que teníem.

Ara tot és més complicat...

En qualsevol cas, el nostre primer equip ha fet enguany molta pinya. El bon rotllo entre els quatre jugadors ha estat la clau dels èxits. El Marc Duran ha fet molt bé la seva tasca de capità.

Ha estat un any espectacular per al primer equip.

Bé, aquests triomfs venen de temps enrere. El 2009 també vam assolir les semifinals de la Copa d’Europa i el 2011 vam guanyar la primera Lliga.

Quant de temps més es podrà jugar a aquest nivell?

No ho sabem. Podem intentar ser molt competitius, però també hem de ser conscients del nostre pressupost, que és limitat [150.000 euros]. Crec que, a banda de ser els millors, el més important és mantenir-nos entre els millors.

Ara sou els millors d’Espanya. ¿Serà fàcil atraure més aficionats?

Evidentment, els èxits del primer equip HI ajuden, però hem de seguir treballant perquè el tenis taula, que és un esport una mica complicat, acabi sent divertit i atractiu per als més joves. Per això organitzem propostes engrescadores, com el baby ping.

El baby ping?

Sí. A través de jocs divertits, ensenyem als més petits a jugar i a gaudir del ping-pong.

Has dit ping-pong! Jo mirava de no dir-ho per no ofendre’t...

[Riu.] A mi no em molesta. N’hi ha que sí que els ofèn, però s’ha de reconèixer que la paraula ping-pong no és pejorativa. Ve d’una marca de raquetes que es va registrar l’any 1901. I en xinès, el tenis taula es diu ping-pong.

I a la Xina hi ha els millors, oi?

Els millors.

Què ho fa?

Allà és l’esport nacional. Ho viuen des de molt petits. Fins fa poc, era una assignatura obligatòria a les escoles. Al pati, els nens no juguen a futbol com aquí, sinó a ping-pong. Treballen perfectament la base d’aquest esport.

I a les Borges, va ser el malaguanyat Josep Francesch qui més feia aquesta feina amb els nens. ¿Com voldries que se’l recordés després de l’accident?

El Pepenko i jo estàvem molt units [s’emociona]. Era un personatge apassionat del tenis taula, molt divertit i proper als infants. El seu bon humor sempre ens contagiava. Era tota una institució. Quan haguem reposat i assumit la seva mort, al club li retrem l’homenatge que es mereix. Però fa molt poc i encara estem en xoc [torna a emocionar-se].