JORDI ORÓ: “Als setanta els pagesos no es creien que un músic cantés per a ells”

Diuen que és la versió ponentina de Raimon. A Jordi Oró (Artesa de Lleida, 1950) se’l recorda perquè als anys setanta pujava sobre els tractors, guitarra en mà, i cantava pels drets dels pagesos de Lleida. Membre del grup Els Tartanys, ara acaba de publicar el llibre Cròniques d’un pagès cantautor (Pagès Editors), testimoni d’uns temps de cançó reivindicativa.

Cantautor o pagès?

Cantautor.

Per què?

L’any 1985 vaig plegar de fer de pagès. No em guanyava la vida. La pagesia és un campi qui pugui.

Però les seves cançons reivindiquen el camp.

Va ser un fet circumstancial. Em va agafar en uns moments molt determinants de la meva vida.

Eren temps de la Nova Cançó.

Aquí a Ponent érem una petita versió dels Setze Jutges.

¿Va connectar amb els cantautors de Barcelona?

Els de Lleida érem un sector a part. Com diuen, la marinada sempre arriba tard.

Què fa que a Lleida sigui tan difícil tot plegat?

Això és territori comanxe. A partir de la Panadella, sempre hem estat un altre món.

Però en un concert de Bellpuig, l’any 1976, vostè ho va petar.

Compartia cartell amb la Marina Rossell, l’Ovidi Montllor, el Xavier Ribalta...

Com ho va fer per connectar tan bé amb el públic?

Cantava la pagesia davant de pagesos. Vaig trencar esquemes amb la meva simpatia i el meu accent lleidatà. Em sentia molt bé dalt de l’escenari.

¿Jordi Oró hauria triomfat més a Barcelona?

No ho sé... Jo tenia una gran acollida entre els camperols de Lleida i vaig ser el cantautor d’Unió de Pagesos.

I després de tota aquesta lluita?

Després, res. L’any 1977 va acabar la meva carrera musical.

Per què va ser tan curta?

No tenia cap padrí, estava sol, sense infraestructura, sense xarxa, sense múscul. Soc d’una família humil i havia de guanyar-me la vida.

¿Almenys va servir per canviar el món?

En aquell moment va il·lusionar. Va ser bonic mentre va durar.

Poetitzant el camp, vostè va ser únic.

No hi ha gaires cantautors que ho hagin fet, la veritat.

I M’agrada ser pagès, tot un himne.M’agrada ser pagès

Va aixecar esperances. En aquella època els pagesos no es podien creure que un músic parlés d’ells. Encara avui molts se’n recorden.

En què ha canviat la pagesia?

Ara predomina l’individualisme. Cadascú busca el seu propi rendiment i no hi ha organització per fer front als mercats.

Doni’m un missatge optimista.

Com vols que te’l doni? La sequera, els preus, la desconfiança, la desil·lusió... És el que hi ha, my friend!

Als setanta cantava “Pagès, camperol / no lluitos tot sol / uneix-te amb los altres”. ¿Ja no és vàlid, aquest discurs?

La lluita pagesa ha canviat. Ara hi ha burocràcia i els joves no volen continuar.

Quina necessitat ha tingut per escriure la crònica d’aquells temps?

Cap. Volia engegar-los a la fresca quan m’ho van proposar.

I per què ho ha acabat fent?

Perquè el record no quedi en l’oblit. És el retrat de tota una època.

Té bona memòria?

M’ha anat venint a mesura que he anat escrivint. Però també he estripat molts fulls durant el procés

Vostè ha estat tota la vida reinventant-se...

No he tingut més remei. M’he format contínuament en la música, em vaig treure el graduat escolar quan tenia 40 anys i... ah! I speak a little bit of English. [Riu]

Per cantar els Beatles?

Sí. Ho fem per distreure’ns. Un cop a la setmana ens trobem els vells amics per assajar i actuar en llars de jubilats de la zona. No gran cosa, ja som grans.

Com els Rolling...

[Torna a riure] Nosaltres, com els bons, anem a tocar sempre amb baix, guitarra i bateria.