Ja no és que les dones gitanes vulguin referents, sinó que es normalitzi el seu accés a professions dignes

PeriodistaLa Paquita Domingo no para. M’ha costat qui-sap-lo aconseguir una hora de conversa amb ella. I s’ha fet pregar. Però a les portes del 8 d’abril, Dia Internacional del Poble Gitano, havia d’intentar donar veu a un col·lectiu doblement estigmatitzat. Filla del Pla de l’Aigua, al centre històric de Lleida, criada al so de la rumba i el garrotín, és la presidenta de l’Associació de Dones Gitanes de Ponent, amb unes 150 sòcies, i vicepresidenta de Dona i Salut de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC). Treballa 24 hores al dia els 365 dies de l’any de mediadora civicocomunitària, es dedica a la venda ambulant de confecció de dona, es considera mestressa de casa i encara li queda temps per fer d’àvia de cinc nets (i això que va frenar el ritme fa cinc anys quan, a més, feia d’auxiliar administrativa en una empresa i, alhora, va posar-se a estudiar de nit per accedir a la universitat, fins que va adonar-se que la vida no dona per a tot).

L’objectiu principal d’aquesta lleidatana és fomentar la formació de la romaní, la clau de volta. “Les dones han entès que és una inversió vital de futur per a elles i els seus fills. Les mares ja és molt difícil que ho facin, però la resta s’esforcen a treure’s l’ESO”. I les que no ho fan participen en xerrades i tallers on expliquen les seves experiències i les extremes dificultats que han de superar per arribar a final de mes. La venda ambulant és l’ocupació principal per a la majoria de la població gitana (70%), però es troba immersa en una severa crisi accelerada per les restriccions derivades de la pandèmia. Per això cal estudiar. “A poc a poc fem que les nenes no deixin els estudis”, explica la Paquita Domingo.

Barreres educatives

Li pregunto per les barreres que cal tombar per accedir a l’educació secundària i superior. “Les barreres se les posa una mateixa, perquè l’educació no és una opció, sinó una obligació”. És l’única via per esquivar la misèria absoluta, un trampolí per a la delinqüència. Parlem d’un estadi molt bàsic, aquell en què es desconeix el sostre de vidre, perquè primer cal treure els peus del fang.

El panorama dins la comunitat gitana, però, està canviant: ja no és estrany veure noies de 16 anys que acaben l’ESO i volen continuar estudiant. De mica en mica guanyen presència a la universitat i arreu del país hi ha gitanes economistes, advocades o metgesses. La Paquita Domingo ja no vol referents, sinó que es normalitzi l’accés de la romaní a professions de qualitat.

Antigitanisme

L’antigitanisme empedreït en l’imaginari col·lectiu i la discriminació sistèmica no els ho posen fàcil. Carreguen amb l’estereotip de dones submises i analfabetes. És cert que hi ha codis dins la seva cultura, però “la gitana avui és independent i autònoma”, assegura la presidenta de l’associació que la representa a Lleida. I és que fins i tot se la criminalitza! Domingo ha hagut d’intervenir com a mediadora en casos de dones que se senten assetjades pels vigilants quan compren al supermercat. “La majoria de la societat no és racista. El problema és que els que ho són fan molt difícil la convivència i que puguem tirar endavant”.

Són paraules d’una dona acerada, hereva cultural de la poeta polonesa Bronislawa Wajs (1908-1987), Papusza, somiadora de la llibertat en un món sense pàtria que vivia en el camí de la nostàlgia. Vents petits i fers bressolaren la nena gitana i la dugueren lluny pel món. La pluja va netejar les seves llàgrimes, el sol -pare daurat dels gitanos- les va eixugar, escriuria la poeta.

Avui no hi ha plors que valguin. La Paquita treballa febrilment per ella, els seus i el conjunt de dones gitanes. I es declara feliç, perquè s’esfondren murs. “No anem al mateix compàs que la resta, però fem passos gegants”. Aquest col·lectiu històricament marginat s’ha despertat i empoderat. “La dona es creu els drets que té i els reclama”, sentencia la Paquita. Ara cal que es faci evident el suport des de fora de la comunitat i caminar totes pel mateix camí per fressar-lo.