HEURA MARÇAL: “El llenguatge no sexista és important en un discurs, però el contingut ho és més”

Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 - Barcelona, 1998) va posar a la seva filla el nom d’Heura, una planta invasiva que atrapa. “Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!”, va escriure la poeta. Heura Marçal, llicenciada en biologia i filologia francesa, treballa al Servei de Llengües de la Universitat Autònoma de Barcelona i assessora la Xarxa Vives, que integra 22 universitats dels Països Catalans, sobretot en el llenguatge inclusiu i no sexista.

Llengua i feminisme. ¿Això és herència de Maria-Mercè Marçal?

El meu interès envers la llengua i la consciència sobre la discriminació de les dones venen probablement de la meva mare.

¿Vetllar per un vocabulari inclusiu i no sexista no xoca contra la vitalitat de la llengua?

Els criteris dels serveis lingüístics no s’han de seguir de forma estricta. S’han d’aplicar atenent el tipus de text i de context, si no, poden resultar textos infumables.

Com haver d’escriure el masculí i el femení de tot.

El masculí genèric és un mecanisme natural de la llengua. Però nosaltres proposem visibilitzar les dones. El llenguatge està molt sexualitzat, hi ha molts estereotips: per exemple, un enginyer, una infermera... Volem que la mirada del lector sigui més oberta. Però el problema del llenguatge és molt més de fons.

En quin sentit?

Tu pots utilitzar un llenguatge molt inclusiu i no sexista, com molts polítics ja fan, però després cal aplicar polítiques i actituds no sexistes. El llenguatge és important, però ho és més el contingut. Per exemple: si escrius un article sobre els metges en masculí genèric, però inclous molts testimonis de metgesses, així visibilitzes més que fent servir la forma doble.

Per què segueix vigent Maria-Mercè Marçal vint-i-cinc anys després de la seva mort?

Perquè es va avançar al seu temps. Sobretot amb el que escrivia i amb els seus temes.

¿Et pesa molt haver de parlar sempre de la figura de la teva mare?

La veritat és que m’agrada parlar d’ella en l’aspecte més personal, com a mare. Em sento més còmoda recordant-la en la relació que jo tenia amb ella i no tant des del punt de vista estrictament literari.

Però ets la presidenta de la fundació que la reivindica.

Correcte. Però la Fundació Maria- Mercè Marçal és més un espai de divulgació, de difusió de tots els actes relacionats amb ella, de digitalització dels documents que en parlen. En aquesta tasca també em sento molt còmoda.

Llegeixes sovint la teva mare?

La seva obra m’encanta. Els seus textos sempre m’han servit per dialogar amb ella en la seva absència.

Pertanys a un grup de teatre feminista [Lisístrates]. En què esteu treballant ara mateix?

Acabem de redactar conjuntament un text que ja estem assajant i esperem actuar a finals d’any a la Vil·la Urània de Barcelona. És una obra que tracta la maternitat. Parla de la decisió de ser mare, que sembla que sigui ineludible en les dones.

¿La passió pel teatre també ve de la teva mare?

Ella tenia molt d’interès en el teatre i de jove va ser fins i tot actriu aficionada. Però va ser la meva àvia, la Maria Serra, la veritable teatrera de la família. Recordava obres senceres de memòria i me n’havia ensenyat moltes. La meva afició ve d’ella.

Què és el que més t’agrada del món del teatre?

A part de l’emoció que genera, del directe i de la singularitat de cada representació, m’encanta el treball en equip que implica.

Què et lliga encara amb la vila natal de la teva mare, Ivars d’Urgell?

Allí conservo la casa de l’àvia i darrerament hi anem molt sovint. Sempre m’ha agradat anar-hi. Hi cerco la tranquil·litat i sobretot estar amb una gent amb qui em sento molt a gust. Em transporta al temps en què hi passava les vacances de petita.