GERARD ENCUENTRA: “Ara cal que l’afició tingui paciència,
hem d’estar preparats per a la derrota”

L’entrenador del Força Lleida és una de les persones de moda de l’estiu. L’aclaparadora victòria a Madrid del seu equip davant l’Estudiantes els va donar el passi a la lliga ACB, un objectiu que el club ha anat buscant els últims anys i que, de manera sorprenent, s’ha materialitzat aquesta mateixa temporada. Amb tan sols 34 anys, Gerard Encuentra es convertirà en l’entrenador més jove de l’elit del bàsquet espanyol.

Algun cop l’he sentit dir que ser tan jove el pot beneficiar. Com ho explica?

És cert que la joventut implica manca d’experiència. Com més jove, més temps queda per aprendre. De fet, els clubs solen confiar poc en entrenadors joves. Però, per una altra banda, quan els resultats acompanyen s’aixeca molt més rebombori que si hi hagués un tècnic molt més veterà.

Aconseguir triomfs de tan jove no genera un cert temor per un possible desgast prematur o de pèrdua de motivació?

Prefereixo viure el moment. No tinc ni idea de com em trobaré quan tingui 50 anys i del que voldré fer. Ara mateix prefereixo gaudir-ne i tinc ganes de continuar progressant i millorant. Ja anirem gestionant el que vagi venint.

Es diu que l’ascens ha estat fruit d’un treball coral, una idea real d’equip. Com s’aconsegueix aquesta química? Ha estat cosa de la sort, un alineament dels astres?

No del tot. Per una banda, hi ha el factor humà dels jugadors, i nosaltres, abans de fitxar-los, ja mirem de saber com són. I, per una altra, hi ha el treball de totes les persones que configuren el club.

Per aconseguir què?

Un bon clima de treball, que els jugadors vinguin a entrenar-se a gust.

Ara està de vacances per agafar forces?

La veritat és que no. Dos dies després de la rua de celebració ja estàvem treballant un altre cop. Sempre penso que les temporades són bones si es fa un bon treball a l’estiu. Hem de muntar bé el puzle de la temporada vinent.

Què demana al club?

Que faci tot l’esforç possible per aconseguir el màxim nombre de patrocinadors. Em consta que ja ho fa.

I a l’afició?

Que aquesta temporada tingui paciència. Venim de tres anys de guanyar molt i ara ens tocarà lluitar per uns altres objectius. Hem d’estar preparats per a la derrota.

L’equip d’ara s’assembla a l’antic Caprabo Lleida en moltes coses, però una de molt clara és la comunió amb l’afició. Com s’aconsegueix?

Portem tres anys molt bons, guanyant molts partits, i això sempre ajuda a fer que vinguin més aficionats al pavelló. Però, a més, crec que als partits es veu un equip entregat. Podem ser pitjors que uns altres, però quan els nostres jugadors surten a la pista hi deixen l’ànima. I l’aficionat de Lleida ho valora molt.

La unió de jugadors i aficionats és de vital importància.

Sembla que en comptes de sumar, ens multipliquem!

El gran repte serà classificar-se per a la Copa del Rei?

No. Això seria un somni. L’objectiu més realista és aconseguir la permanència a l’ACB i consolidar el projecte. Ens ha costat molt arribar a la màxima categoria i hem de ser capaços de mantenir-nos-hi uns quants anys.

L’ascens a l’ACB generarà atracció entre els infants per apuntar-se al Força Lleida. Però ja se’ls adverteix que aquesta gesta és gairebé irrepetible?

Cert. Arribar a l’elit és a l’abast de ben pocs jugadors.

I com es transmet això a l’escola?

Els responsables de portar el planter ho treballen. No tant per fer-ho entendre als nens, com sobretot als pares, que el que importa realment és que s’ho passin bé jugant a bàsquet. Que facin un bon grup d’amistats, compartint valors i sacrifici i, a la vegada, que practiquin l’esport que els agrada. I en el cas que estiguin jugant a un alt nivell competitiu, que això no els suposi una gran pressió, sinó més aviat una motivació.

Es diu que tot esforç acaba amb una recompensa. Però, i si això no passa? Estem preparats per al fracàs?

La recompensa és haver donat el teu màxim esforç, encara que no aconsegueixis l’objectiu marcat. Anar a totes ja té la seva pròpia recompensa.

Sempre ha comentat que són els jugadors els que encistellen i fan guanyar un equip. Però quina responsabilitat té l’entrenador en els èxits?

Nosaltres dissenyem jugades perquè el nostre millor tirador es quedi sol, encara que al final pugui acabar fallant. L’entrenador té molta importància.

Argumenti-m’ho més.

Un entrenador ha d’aconseguir que els jugadors treguin les seves màximes qualitats. Els posem en situacions de joc on puguin explotar les seves virtuts. Hem de fer-los sentir còmodes.

Quin ha estat el camí de Gerard Encuentra fins a l’ACB?

Vaig estudiar administració d’empreses i vaig arribar a treballar cinc anys en una firma. Però vaig tenir l’oportunitat de canviar. Va ser una decisió difícil, perquè ho deixava tot pel bàsquet. Vaig prendre aquesta decisió i no me’n penedeixo perquè fins ara m’ha anat molt bé. N’estic gaudint moltíssim.

Ha nascut a Lleida i tota la carrera esportiva ha estat sempre aquí.

Estic sorprès. Diuen que ningú és profeta a la seva terra. [Riu]

Es veu algun dia marxant-ne?

No m’he parat gaire a pensar-hi, però he d’admetre que la meva feina va de dinàmiques. Soc conscient que el meu cicle a Lleida pot acabar-se en algun moment. Tant de bo el cicle sigui molt llarg i puguem fer història.

Fa gairebé una dècada reconeixia que era maniàtic i perfeccionista. Ho continua sent?

És la meva essència. Potser he après a ser una mica més flexible i a relativitzar algunes coses, però em continua agradant tenir-ho tot controlat.