Els Estimocells, deu anys mobilitzant un poble

Vallbona De Les MongesEls Estimaocells, els peculiars ninots plantats a Vallbona de les Monges, acaben de complir deu anys. N’hi ha una quarantena repartits per diferents finques del terme i al seu voltant han originat una bona part del que els seus creadors havien previst: quinze observatoris (alguns habilitats amb càmeres parany), un centre d’interpretació (Espai Maldanell), una bassa per a la consolidació d’amfibis (sobretot de la granota, la sargantana i la serp), desenes de tallers i un entramat d’activitats centrades en la conservació i seguiment d’una riquesa faunística que actualment té censades fins a vuitanta espècies al municipi.

Desenes de propietaris de Vallbona, la majoria pagesos, no sols han donat el vistiplau a les infraestructures i les visites de fotògrafs, biòlegs, turistes i amants de la natura, sinó que s’hi han implicat activament. “És un projecte amb molta profunditat”, conclou un dels seus principals impulsors, Eduard Viver, un ornitòleg de Martorell amb casa a Vallbona.

La simpàtica figura dels Estimocells ha permès a aquest municipi de l’Urgell desenvolupar un model de gestió de la biodiversitat, percebent fins i tot un rendiment econòmic i afavorint el que ells anomenen “la democratització de l’observació”. És a dir, que qualsevol persona pugui veure de prop (i fins i tot fotografiar amb un mòbil) aus autòctones, com la mallerenga, el picot verd, el colltort, la tórtora europea, la merla i la cadernera.

Malauradament, els Estimaocells no han viatjat més enllà d’aquest poble. S’han construït ninots semblants a Bellpuig, a la Figuerosa, a l’Estany d’Ivars i, fins i tot, a Calaf i al Bruc. Però no han passat del seu vessant més estètic. La idea és que els Estimaocells no siguin sols una figures simpàtiques que es degraden amb el pas del temps i les inclemències meteorològiques (cosa que passa en la majoria de llocs on s’han implantat). Volen que sigui una excusa per desenvolupar un projecte més profund en favor de la biodiversitat. “Hem traduït l’Estimaocells en diferents idiomes i ni tan sols l’hem patentat per afavorir la seva expansió –assegura Viver–, però de moment ningú ha seguit encara els nostres passos”.

Projecte de comunitat

La idea va néixer el 2012 en un taller del que encara s’anomenaven espantaocells. Es volien recuperar uns personatges que havien format part del nostre paisatge durant dècades, però que actualment han estat substituïts per objectes molt menys estètics (com els discs compactes). Se’n van fer una desena, la majoria a càrrec d’infants del poble, i es van plantar a peu de carretera i es van reconvertir amb la incorporació de caixes-niu, menjadores i abeuradores i una semàntica més positiva.

Eduard Viver, que de més jove era caçador i després es va convertir en un ornitòleg defensor de la vida, valora la idea com “un projecte de comunitat, on tothom participa”. La idea que va tenir Viver s’ha convertit en un autèntic bé col·lectiu. I això queda demostrat amb la reacció del poble davant d’algunes de les bretolades que els ninots han patit en els últims anys: un va “morir” calcinat, un altre va aparèixer a la piscina després de diverses hores desaparegut i a un altre el van atropellar intencionadament amb el cotxe. En tots els casos, la gent Vallbona de les Monges es va mobilitzar per perseguir i identificar els causants.

Un dels veïns més implicats en el projecte és Ramon Josep Marqués, pagès i propietari d’un dels observatoris més emblemàtics del municipi (el de Cal Solero). Tot plegat va començar precisament al mateix taller del 2012 on va portar el seu fill, que aleshores tenia 8 anys. Van estrenar-se amb un Estimaocells a les seves finques i va culminar amb la reconversió d’una zona erma, afectada per un incendi l’any 2016, per habilitar-hi l’observatori. El seu fill té ara 18 anys, però Marqués continua involucrat en el projecte. “No és gens incompatible amb la pagesia”, reconeix. Creu en la convivència amb biòlegs, ornitòlegs i fins i tot caçadors, i les tasques agrícoles les adapta a aquestes necessitats. “Si cal que de vegades ajorni la meva feina, ho faig sense problema”, diu.

D’aquesta manera, els Estimaocells, i tota la resta del seu engranatge mediambiental, ja caminen sols.