DORA PADIAL: “La majoria de les queixes a l’administració venen de dones i persones grans”

El 1990 l’Ajuntament de Lleida va ser el primer de l’estat espanyol a crear una sindicatura municipal. Segons el darrer informe anual, l’actual síndica, Dora Padial, va fer 2.345 actuacions entre consultes, trucades, visites, mediacions i “teràpies d’escolta”. I de totes les actuacions, “només s’han generat 176 expedients”, diu Padial, que enguany finalitza el seu cinquè any en un càrrec que compagina amb la seva tasca docent com a professora de dret civil de la Universitat de Lleida (UdL).

Al darrer informe assegura que les queixes han augmentat. A què es deu?

Doncs al fet que la ciutadania confia cada cop més en nosaltres.

Defensi’m el paper de la Sindicatura.

Nosaltres fem una tasca d’acompanyament i d’escolta. La nostra oficina és el termòmetre del que preocupa a la ciutadania. Les persones que venen a la síndica és perquè se senten jurídicament i econòmicament vulnerables. Fins i tot arriben molt empipades, perquè es troben desateses. El que fem és escoltar-les, calmar-les, donar-los suport sense necessàriament donar-los la raó.

Què vol dir?

Que en la immensa majoria de casos el personal de l’administració treballa bé.

I quina importància té la seva oficina?

Molta. Hem de tenir en compte que l’administració és un fortí on cada cop és més difícil accedir.

I és resolutiva?

Si no ho fos, ja hauria marxat. No he vingut aquí a perdre el temps.

Quin perfil ha de tenir una síndica?

Jurídicament competent i bona persona. Aquesta oficina és una escola de vida.

Quines són les preocupacions més freqüents?

Lleida no és diferent d’altres ciutats i les preocupacions han estat sobretot socials, com l’habitatge, tant per part dels que no en troben com dels propietaris que tenen por de les ocupacions. Jo soc la síndica de totes les persones. També hi ha preocupacions tributàries.

Quin és el perfil dels seus usuaris?

Atenem sobretot queixes de dones, que per desgràcia moltes encara es fan càrrec dels seus fills en solitari. I una bona part són persones grans. L’administració està deixant de ser propera a la gent en favor d’una atenció per internet, i els ancians sofreixen molt la bretxa digital.

Se l’escolten, els polítics?

En la majoria dels casos, sí. I això genera una millor administració.

Encara és tan lenta, l’administració?

És un dels aspectes que més atenc i vetllo. Aquesta lentitud no ha de vulnerar el dret de les persones. I en això soc implacable. No paro fins que almenys l’administració respon a la ciutadania. No contestar a un ciutadà és ocasionar-li indefensió, i això no té raó de ser.

Ha millorat?

Crec que sí, gràcies a la pressió que fem des d’aquí.

Quan el color del govern canvia, es nota a la seva oficina?

Jo no he estat mai a cap partit polític. No m’afecta. Intento ser impermeable. Sigui qui sigui l’alcalde, jo m’he de portar bé amb ell. No me’n queda una altra...

Quan hi ha eleccions, no necessita un temps de transició?

En una ciutat com Lleida és molt fàcil. Tots ens coneixem. No cal fer cap procés. Amb en Miquel Pueyo érem companys de feina a la UdL i amb en Fèlix Larrosa vam ser companys de classe.

Quin ha estat el moment més delicat en la seva feina?

Pocs mesos després d’haver assumit el càrrec, vam fer front a la pandèmia. Al maig, totes les de la nostra oficina, encara sense vacunar, vam decidir atendre la gent. Ens la vam jugar. La nostra era, per aquelles dates, una de les poques portes obertes que hi havia a Lleida.

Qui li va oferir aquest càrrec?

Va ser una exalumna meva, l’exregidora Elena Ferre, que va pensar en mi per ser una persona eminentment social. Va ser un honor. De fet, he trobat el meu lloc al món, que retroalimenta la meva tasca com a professora a la universitat.

Així doncs, pot compaginar bé les dues activitats?

No compagino. La tasca de síndica és eminentment honorífica.

A l’octubre expira el seu càrrec. Acceptaria renovar per cinc anys més?

Això depèn del ple de l’Ajuntament, però reconec que m’agrada molt el que faig. Cada cop em sento més còmoda i satisfeta amb el càrrec, perquè l’experiència es nota. I em sento molt secundada, també.e