“És desolador haver de jugar a l’elit de l’hoquei femení en pavellons buits”
Jugadores d’hoquei del primer equip del Club Patí Vila-sana
![“És desolador haver de jugar a l’elit
de l’hoquei femení en pavellons buits”](https://static1.ara.cat/clip/dcd7fc89-f0f6-4006-96b2-bc58f2c53ac1_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
![](https://static1.ara.cat/ara/public/file/2024/0423/10/albert-gonzalez-farran.png)
Maria Porta (Vila-sana, 1997) i la seva germana Victòria (2000) són, ara com ara, dues de les millors jugadores d’hoquei patins del món. Però estan condemnades a compaginar la seva activitat esportiva amb unes professions que els permetin sortir-se’n econòmicament. La Maria és mestra d’educació infantil amb vocació de bombera; la Victòria és ramadera i gestiona les granges de la família.
Admeto que l’hoquei és un esport minoritari, però independentment d’això és una pena que ara, quan estic en els meus anys de plenitud esportiva, no hi pugui ser al 100%.
L’estiu passat vas jugar el Mundial amb la selecció espanyola...
No em queixo del que tinc, ni molt menys, però, ostres, quan a l’estiu estava concentrada amb la selecció rebia trucades de feina i no podia desconnectar del tot. Hi hauria d’haver alguna manera, des de la mateixa federació, que ens doni més facilitats.
Com equiparar els sous amb la categoria masculina?
Sí. Si fem el mateix, s’haurien d’equiparar. Ens entrenem i juguem les mateixes hores i, sovint, hi posem el triple d’esforç que ells.
El triple?
Ens hem d’entrenar, encara que estiguem esgotades. No podem descansar ni fer migdiades. Ens ajudaria tenir més recursos econòmics.
S’ha de cobrar pel que es genera.
Els estadis generen més ingressos quan juguen equips masculins, no?
Això pertany al nivell cultural que té la nostra societat.
Nosaltres tenim la sort que sempre ens ve a veure moltíssima gent a casa. Però quan visitem els altres pavellons, hi ha quatre espectadors, l’ambient és molt fred, tot i competir a Primera Divisió! Veus què passa amb el primer equip femení de futbol del Barça?
Què passa?
Amb el masculí, l’Estadi Olímpic de Montjuïc està ple de gom a gom. Mentrestant, les noies juguen al Johan Cruyff, un camp molt més petit. Per què?
O el preu de les entrades. Pots anar a veure el femení del Barça per només 8 euros! De debò?
El Vila-sana és un club molt jove. En vint anys ha anat del no res, d’una mera activitat extraescolar, a competir a l’elit. Quin és el secret?
La persistència. En primer lloc, la del nostre pare, que hi ha posat sempre cos i ànima perquè funcionés. Hauríem pogut fer bàsquet, natació o ping-pong, però vam acabar fent hoquei sense pensar que arribaríem on hem arribat.
Ens ho sentim molt nostre.
Hem cuidat el projecte perquè és nostre, perquè ens l’estimem.
El Vila-sana és el primer club d’hoquei de la demarcació de Lleida que va apostar, en primer lloc, per l’equip femení. Hem estat les referents, a diferència d’altres clubs on impera el masculí.
Som un mirall no sols a Vila-sana, sinó a escala mundial. Jugadores d’hoquei patins de tot el món volen venir al nostre equip.
En tot cas, vosaltres dues sou les úniques de l’equip sènior nascudes al poble.
Si vols ser a dalt de tot, has de tenir les millors.
Sou a dalt de tot, però això es pot acabar algun dia. Com expliqueu a les més joves de l’equip que el que viviu ara és excepcional? Com us prepareu per a la derrota?
Aquí a Vila-sana, a la base, està establert que nens i nenes no venen a guanyar. Des del primer dia venen a passar-s’ho bé.
L’únic que s’exigeix a l’entrenador i a les jugadores és que simplement gaudeixin.
Però en algun moment, quan es fan grans, s’arriba a la competició…
Cert. Al final, si vols ser bona en un esport, has de competir, i això ho portes a dins. Guanyar i perdre ho aprens amb l’experiència personal. En el meu cas, soc molt competitiva i he après que no puc guanyar sempre.
No hi ha un model de competició establert i obligatori.
Al vostre nivell, sí...
El club no imposa mai pressió.
Ens la imposem nosaltres.
Quan arribes a aquest nivell és perquè ets una persona que ho vols tot. La pressió ve d’una mateixa. Se’n diu autoexigència. Sense desmerèixer ningú, sabem que nosaltres som les millors i que anem a guanyar-ho tot.
Fins i tot dins el mateix equip, les jugadores vivim la competitivitat. És una competitivitat bona.
S’està perdent la cultura de l’esforç?
Estem arribant a un moment en què la societat no n’és conscient.
De què?
No es pot pretendre començar un projecte i, immediatament, ser a dalt de tot. I, si això passa, tan aviat com puges, tan aviat baixes. En tot cas, la gestió dels èxits ve marcada per l’entorn.
L’èxit l’has de gaudir, com has de gaudir també del camí per assolir-lo.
A curt termini, quins són els vostres objectius esportius?
Tornar a entrar a la final four de la Champions i aixecar-la.
Voleu quedar-vos al Vila-sana sempre?
Sí, per tot el que significa i pel que ha costat arribar-hi. Prefereixo mil vegades més ser aquí a Vila-sana i perdre títols que aixecar-los amb una samarreta i uns colors que no sento.e