DAVID BESTUÉ: “Internet i Instagram han fet que visquem en un present continu en què res arrela”

Amb la sensibilitat amb què és habitual identificar la persona que és poeta, l’artista contemporani i escultor barceloní David Bestué exposa la seva última creació, Pastoral, al Centre d’Art la Panera de Lleida. L’obra, que es podrà visitar fins al 6 de juny, transgredeix la forma i la formalitat de l’escultura per intentar captar, fins i tot retenir, el que ens és efímer: el record de l’olor d’un xiprer o el tacte humit d’una barca que ha navegat pel riu Segre. Buscant en la memòria, i a través del que ell anomena grau zero de la forma, l’artista troba en la disgregació de la matèria la particularitat del seu llenguatge i, alhora, aconsegueix representar moments viscuts que, si no fos així, no tornarien mai més.

Per a l’exposició Pastoralhas adoptat tècniques de processament industrial per poder qüestionar la capacitat de representació de l’escultura. Quines són aquestes tècniques i per què creus que cal qüestionar aquesta capacitat?

Sobretot he utilitzat una trituradora industrial, amb la qual he pogut polvoritzar tota una sèrie d’elements; d’altres, com la terra o la cendra, ja venien triturats. Com a escultor, m’interessa establir una intensitat en l’espai; m’agrada molt l’arquitectura i moltes vegades, quan he anat a segons quins llocs, he sentit un plaer físic i la voluntat de voler-lo reproduir.

Per tant, són peces que treballes a partir de la disgregació de la matèria.

A l’exposició hi hauria pogut posar un xiprer, una barca, un palet de pomes o una mica de barranc, però què n’hauria tret? Probablement res. A mi el que m’agrada és polvoritzar, posar-ho tot al mateix nivell, al grau zero de la forma, i que interaccioni. Treballar a partir de la trituració em serveix perquè la gent no vingui amb una idea preestablerta.

A què et refereixes quan parles del grau zero de la forma?

Al grau zero s’hi arriba quan polvoritzes una barca, una barca que ha navegat pel Segre o pel Cinca i que ha tingut la seva fusta humida. La portes a un magatzem i amb una trituradora comences a esmicolar-la fins que es transforma en serradures. A partir d’aquí, he de trobar la manera de dir-te que això ha sigut una barca. L’única manera que tinc d’aconseguir-ho és a través de l’esquematització, portar-ho tot al grau zero de la forma: el punt de confluència on aquest element es transformarà en llenguatge. A l’exposició de la Panera, els objectes que ja no són es barregen amb la pervivència del que han sigut.

Parles de llenguatge però ets escultor.

En el meu cas, treballo no tant amb esbossos ni amb dibuixos com amb paraules. Les exposicions que preparo sempre tenen algun tipus d’ancoratge en la poesia. És un treball molt conceptual i per reproduir-lo a la realitat he de fer-ho a través de la manipulació del material. Jo dic “Hi he de posar una barca”, però no penso en una barca, sinó en la paraula barca. De fet, l’exposició té una sonoritat: pomes, xiprer, barca, barranc. Dit d’una altra manera, xiprer, barca, pomes, barranc, no seria el mateix. És una mica el que feia Màrius Torres quan introduïa una sèrie d’elements del paisatge que li era pròxim i els activava a través de la relació entre ells.

Quan el poeta Mario Montalbetti parla de la poesia, explica que sap posar el llenguatge en un estat d’excepció, fent referència a la capacitat de crear les seves pròpies normes gramaticals. ¿Et passa el mateix amb la matèria?

Crec que la realitat s’està homogeneïtzant, les sensacions, les coses que vivim. En aquest sentit, l’art, com la poesia o altres àmbits, pot ser un punt de resistència. Al final, si tot ens ho donen fet i acabem fent sempre el que s’espera que fem, la vida deixarà de tenir substància. Per a mi, l’art és com un punt de fuga o com una desembocadura del que vivim. Quan Mario Montalbetti explica per què li agrada la poesia, fa referència al moment del full en blanc en què pot posar-se al seu escriptori i fer el que vulgui amb el llenguatge. En el meu cas, passaria exactament el mateix amb la manipulació del material i l’espai expositiu. Aquest últim seria el meu punt de resistència, el lloc on puc fer passar coses que la gent no s’espera.

Un altre protagonista important de la teva exposició és el temps.

Penso que el pas del temps és una de les coses que no poden representar-se només amb una imatge. Com a escultor, m’agrada pensar que una de les meves feines és treballar no tant amb l’espai com amb el temps, posant en relació elements de diferents èpoques o plantejant peces que siguin provisionals i que només puguin gaudir-se durant el període expositiu.

Temporalment, doncs, podríem dir que hi conviuen dues experiències molt diferents.

Sí. Quan l’estava preparant, primer pensava en esquematitzar el paisatge de la ciutat. La poma està feta amb materials de la Seu i, a través de les boles de riu congelades, també hi és present el riu Segre; però vaig pensar que si ho feia tan mecànic es perdria part de la meva experiència, que té a veure amb tot això que estem parlant del temps i la memòria. Un dels fets que a mi no m’agraden de la realitat és com desapareixen les coses. Penso que internet i Instagram han fet que visquem en un present continu en què res arrela. Si el meu treball, almenys, pot servir perquè d’una manera provisional es puguin salvar algunes coses, ja em satisfà.

Què t’agradaria salvar?

El record d’una emoció, d’estar al poble, la meva relació amb la natura... Quan treballes amb l’escultura, treballes sempre en el després i, en el meu cas, com a artista, sempre estic intentant capturar alguna cosa que ja ha passat.

Les teves obres s’acostumen a organitzar en relació amb els espais. En el cas de l’exposició del Centre d’Art la Panera, Lleida hi està molt present, però també la Franja.

Jo soc de Barcelona, però he passat molts estius a la Franja de Ponent, al poble de la meva àvia. Tot i així, tinc molt present el paisatge de Lleida: les pomes, els fruiters, els xiprers, la barca que baixa pel Segre, el barranc; gairebé tot és Lleida. De fet, la majoria d’elements són de Seròs. Per a mi, és un espai que es desfà: els corrals d’adob, els camps de fruiters... Tot era fang, pràcticament sense construcció de pedra, i la Seu Vella representaria la cristal·lització d’aquest fang; tanmateix, el que faig és capgirar tot això i representar-la com una poma, com si estigués una mica tocada.

Què significa Pastoral?

En relació amb el títol, té un punt d’ironia, perquè remet a una manera d’entendre el paisatge des d’un punt de vista romàntic o pintoresc que s’allunya de la realitat en què vivim. Al mateix temps, i en part, és una exposició molt autobiogràfica, ja que es tracta d’una esquematització d’un paisatge que per a mi és molt proper. També es tracta de peces que esdevenen efímeres, existiran el temps que duri l’exposició i després desapareixeran.