CARLES PORTA: “Creem per gaudir, però també per trobar i donar alguna cosa”

Amb un imaginari visual tan especial com inconfusible i havent creat tants mons com projectes al seu abast, el dibuixant, animador, realitzador i dissenyador Carles Porta ha estat guardonat amb el premi Trajectòria per l’Animac, la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, que ha celebrat el seu 25è aniversari. Per això, i també perquè és un dels artistes més rellevants del país i de més projecció internacional, el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida acull aquests dies (fins al 31 de maig) l’exposició La casa infinita, un viatge il·lustrat al món interior de l’artista.

El Museu d’Art Jaume Morera acaba d’incorporar una bona part de la teva obra a la seva col·lecció. ¿Ha sigut una sorpresa o t’ho esperaves?

D’alguna manera ha sigut una sorpresa, tot i que ho desitjava des de feia molt de temps. Si mirem enrere, veurem que el museu no només ha adquirit peces del món de la pintura, sinó que també hi ha obres de Xavier Gosé, il·lustrador, i d’Enric Crous-Vidal, tipògraf. Més recentment també ha adquirit l’obra del dibuixant de còmic Miguel Gallardo.

L’obra de Gosé, però, la situaríem entre el Modernisme i l’art déco. Per tant, podríem dir que ets el primer il·lustrador contemporani d’aquesta col·lecció.

Sí. Crec que ara la voluntat del museu és anar incorporant nous llenguatges. En el meu cas, tot i que he fet alguna cosa dins del món del còmic, la meva obra no té rellevància en aquest àmbit. El meu treball és més com a il·lustrador i realitzador de curtmetratges animats dins del món audiovisual.

La casa infinita, per què?

Per expressar com treballo, per ser el refugi des d’on creo i des d’on soc conscient que tinc possibilitats infinites.

En l’última conferència a l’Animac parlaves de la pintura. ¿Podria ser una d’aquestes possibilitats?

Hi veig un territori per explorar. Fins ara, el paper principal l’ha tingut el dibuix, que és el que m’ha permès explorar l’animació i altres àmbits. Al mateix temps, però, tinc un esperit inquiet i m’agrada anar provant coses. Al final, intento tenir una mirada com més àmplia millor.

I a part de la pintura?

En el meu cas, sempre he treballat explotant al màxim els meus recursos i ajudant-me molt de l’ordinador. No obstant això, en aquests moments m’agradaria provar tècniques més analògiques, recuperar processos que estan desapareixent, com per exemple l’animació tradicional o l’stop-motion. Al final, es tracta de no quedar-te estancat, de descobrir coses noves, d’ampliar els teus coneixements i de descobrir-te a tu.

Coses que estan desapareixent, com ara quines?

Recuperar els materials més analògics: el paper, la taula de llum, el llapis... Encara que després tinguem l’ordinador, aquests processos més manuals es poden disfrutar i incorporar al teu treball creatiu. Al final, intento fer el que molts ja han fet. Evidentment, el més habitual avui en dia és tenir una supertauleta i dibuixar amb un programa -i és fantàstic!-, però arriba un moment en què la pantalla té tanta presència que, com a artista, sents la necessitat de prescindir-ne.

Actualment estàs considerat un dels artistes més rellevants del país i també un dels artistes més preuats i estimats de Lleida, però vas néixer a Madrid.

En realitat, soc d’una família summament lleidatana. Vaig néixer a Madrid perquè llavors el meu pare hi estava acabant la carrera de periodisme. Tot i així, quan va acabar els estudis vam tornar.

Però la teva carrera professional no només s’ha desenvolupat a Lleida.

No. Vaig estudiar a Barcelona i després vaig tornar. També vaig estar una època a França realitzant una pel·lícula. Sempre he anat buscant oportunitats per intentar fer una mica la meva i desenvolupar-me i anar creixent. Al final, m’he quedat a Lleida perquè crec que hi ha hagut una mena de consciència amb la qual he volgut aportar alguna cosa a la ciutat.

Actualment estàs fent de professor a l’Escola d’Art Municipal Leandre Cristòfol. T’agrada?

Per a mi és i ha sigut una faceta molt enriquidora amb la qual he après a fer-me entendre. No obstant això, necessito mantenir un espai on tenir el meu món i poder desenvolupar els meus projectes.

Què intentes traslladar als teus alumnes a través de la docència?

Confiança, que els alumnes se sentin més forts per trobar el seu camí. Són molt joves encara, i estan fent un cicle d’il·lustració i animació que té unes possibilitats enormes, tant en el pla professional com en el de l’expressió. El que intento és deixar-los molt de marge perquè puguin desenvolupar-se, explicar-se, trobar-se.

I d’on surten la teva inquietud i la teva capacitat per crear el teu imaginari?

És difícil d’explicar. En primer lloc, tinc molts interessos, no només en el camp del grafisme o del món visual. Per a mi també són importants la música, la dansa, el cinema... Després, tinc unes ganes immenses de fer i de crear. En el meu cas, es tracta de gaudir, però també de voler trobar i donar alguna cosa.

Quina ha sigut la disciplina amb què t’has trobat més a gust al llarg de la teva carrera?

No t’ho sabria dir, però segurament asseure’m en una taula i embrutar un paper de moltes maneres diferents. Després hi ha les diferents emocions: quan fas una pel·lícula, hi ha una manera de fer i de relacionar-te amb la gent. També hi ha processos creatius que poden ser més claustrofòbics. M’agrada treballar en equip i amb persones amb qui tens complicitat i aporten el seu sentit al projecte.

Actualment en què treballes?

Els dos últims anys he estat treballant en l’edició de quatre llibres infantils il·lustrats, Tales from the hidden valley, que formen part d’una sèrie que m’agradaria continuar. He creat tota una sèrie de personatges que viuen en una vall amagada inspirada en el Pirineu lleidatà i d’Osca. A més, tinc altres projectes en marxa i ganes de recuperar el format del curtmetratge, que probablement serà molt més experimental del que he fet fins ara.

I què et queda després d’haver sigut la marca de l’Animac durant 24 anys?

Em queda que he après moltes coses, moltíssimes. És una etapa de la qual em sento molt satisfet. En el meu cas, necessito temps per fer les coses. No les vull fer malament, i sempre intento evitar implicar-me en projectes en què no podria estar al nivell o respondre com jo voldria. A partir d’ara, no disposaré de tant de temps i necessitava tancar bé aquesta etapa. Penso que he fet bé i estic molt content de la resposta: m’han regalat un premi fantàstic i, a més, tinc una exposició per mostrar i compartir amb la ciutat, i amb la qual jo mateix també puc veure tot el que he fet. Crec que no es pot demanar més.