Una caiguda al buit
Lleida és l’única província que perd població en deu anys i preveu un augment màxim del 8% el 2035
LleidaLes dades no són esperançadores. L’Institut Català d’Estadística (Idescat) indica que la província de Lleida és l’única de Catalunya que en els últims deu anys ha vist reduïda la seva població. Dels 439.134 habitants que hi havia el 2011, se’n van comptabilitzar tres mil menys l’any passat. La província és la més extensa del país (12.000 quilòmetres quadrats) i també la menys poblada, amb tan sols 36 habitants per quilòmetre quadrat (Tarragona i Girona superen el centenar). S’està convertint, doncs, en el desert català, sobretot l’àrea del Pallars Jussà i la Noguera. Pel que fa a previsions, Lleida està també a la cua. Segons les perspectives més optimistes de l’Idescat, l’any 2035 la població lleidatana tan sols augmentaria un 8,2%, mentre que la de Barcelona, per exemple, ho faria un 13,4%.
“Hi ha clarament dues Catalunyes: mentre que la urbana continua creixent, la rural està en regressió; el país es fa més desequilibrat”, afirma Ignasi Aldomà, especialista en anàlisi geogràfica regional i professor emèrit de la Universitat de Lleida, que l’any passat va publicar Nous índexs de relleu generacional al món rural, un treball que confirma que 89 dels 231 municipis de Lleida estan en situació crítica de despoblament. L’estudi apunta que el Pirineu i el Prepirineu són les àrees més vulnerables, però també que a Ponent algunes comarques estan igual, com la Noguera, la Segarra i les Garrigues. Precisament, aquesta última comarca té uns indicadors alarmants: és l’única del pla de Lleida que ha vist reduïda la població en els últims quaranta anys.
Crits d’alarma
“Les Garrigues desapareixeran en poc temps”. Aquest és el crit d’alarma de l’alcalde de Castelldans, Conrad Llovera. Ell personalment va fer un estudi que constatava que dels habitatges del poble, la meitat estan ocupats per octogenaris, són segones residències o estan abandonats. Les previsions més optimistes de l’Idescat per als pròxims quinze anys auguren que la població de les Garrigues no creixerà. Les pessimistes preveuen una caiguda del 10%.
La Noguera, la comarca més extensa de Catalunya, té gairebé 39.000 habitants distribuïts en 122 nuclis, dels quals la meitat tenen menys de 500 habitants. A Balaguer es concentra quasi el 50% de la població de la comarca. “Ens trobem amb una població envellida i dispersa”, lamenta el president del Consell Comarcal, Miquel Plensa, en el seu web institucional.
A la Segarra passa una cosa semblant. La població es concentra a Cervera i a Guissona. La resta de municipis han perdut centenars de veïns. A tot això s’hi sumen onze nuclis que estan ja completament abandonats. “Necessitem invertir en comunicacions i serveis”, reclama el president del Consell Comarcal, Paco Lluch. “Però sobretot -afegeix- ens hem de creure d’una vegada que tenim un problema”. Lluch, que és també alcalde de Sant Guim de Freixenet, alerta que en alguns pobles les persones de més de 65 anys ja són la meitat del cens. “Estem vivint els efectes negatius del baby boom i, com que ara molts s’estan jubilant, ens falta mà d’obra especialitzada”, afegeix.
I el despoblament s’encadena amb les dificultats que tenen els petits ajuntaments per donar serveis. L’Ajuntament de Granyena de les Garrigues va acomiadar fa poc l’encarregat del seu local social perquè no podia assumir-ne el sou. “Molts pobles no han volgut ni tan sols presentar projectes al Pla d’Obres de la Generalitat perquè no poden assumir el 20% obligatori del pressupost”, assegura l’alcalde de Granyena, Francesc Esquerda.
“Optimisme tàctic”
Fa un any i mig, Ton Lloret, el gestor cultural de Capellades (Anoia), va impulsar el projecte Repoblem, del qual ha sortit un llibre sobre experiències dels que hi han anat a viure o hi han tornat. Des de fa setmanes està fent una gira per nuclis de Lleida per explicar que una altra dinàmica és possible. “En el meu treball he observat un optimisme tàctic -en diu Lloret-. La pandèmia ha portat molta gent a redimir-se amb el poble, a marxar de les ciutats de forma tàctica per trobar una zona de confort que li aporti valors oblidats”.
El geògraf Ignasi Aldomà també intenta treure ferro al drama poblacional. Diu que les institucions catalanes no ho han fet tan malament (en comparació amb la resta d’Espanya) i que el fenomen del despoblament és més aviat natural, fruit de les dinàmiques de l’economia i la història. Aldomà insisteix que per aturar el despoblament “no s’hi val carregar-nos el paisatge” sinó “invertir en nuclis urbans petits i en el model industrial terciari perquè facin de dinamitzadors”. Aldomà és dels que pensen que els pobles poden evitar desaparèixer gràcies al turisme i a les segones residències. “Vivim nous temps i no podem pretendre tornar a la vida de fa un segle”, recorda.
