Bojan Krkic: “La nostra societat ens penalitza quan cometem errors”

Bojan Krkic (Linyola, 1990) va debutar amb el primer equip del Barça amb només 17 anys. Fins ara s’ha passat mitja carrera guanyant títols amb el millor equip de la història blaugrana i l’altra mitja viatjant per diversos clubs d’Europa, el Canadà i fins i tot el Japó. Ara, amb 32 anys, ha decidit penjar les botes.

No és habitual que amb aquesta edat es retiri un jugador de futbol, oi?

És cert. Físicament em trobo bé. Al Japó vaig patir tres lesions importants, però m’he recuperat perfectament i no tenia cap impediment per continuar.

I doncs?

Tinc la sensació d’haver-ho viscut tot ja. Tant en l’àmbit futbolístic com en el personal. Crec que tot el que em podria passar a partir d’ara seria un a més a més que acabaria anant a menys.

A què et refereixes?

Doncs a avorrir-me jugant a futbol cada dia. He de ser realista: ja portava dotze anys vivint fora de casa i no volia continuar d’aquella manera. Però la majoria d’ofertes que tenia venien de l’estranger. I, al final, un ha d’assumir les pròpies qualitats físiques i de la realitat del futbol actual.

Quina és aquesta realitat?

A l’esport en general ja no es valora tant com abans la qualitat tècnica del jugador, sinó més aviat la física. Era moment de tancar l’etapa de futbolista.

T’has fet madur abans d’hora?

Cadascú madura a partir de les seves pròpies vivències. Jo vaig debutar molt jove, això em va provocar un canvi en l’estil de vida i vaig haver d’afrontar grans exigències. Però, a més, he viscut molt de temps sol fora de casa, i això m’ha fet entendre i sentir perfectament el que vull en aquest moment. La meva decisió actual està molt ben sentida.

Sovint dius que et quedes més amb el camí recorregut que amb els èxits assolits. Què et quedes d’aquest camí?

Em quedo amb la perseverança, la sensació de no haver-me aturat mai, de no haver-me rendit, d’aixecar-me sempre que he caigut i acceptar-ho. Em quedo amb la manera com ho he gestionat tot plegat. Fent camí sempre motivant-me.

Però també has acumulat objectes més tangibles. Quins són els més habituals?

Samarretes d’altres jugadors, pilotes de partits importants, obsequis de l’afició... Peces que tenen molt valor emocional i que donen sentit a tot el que he viscut.

Sempre he tingut una curiositat: ¿renteu les samarretes que us intercanvieu?

[Riu.] Sempre les rentem. Encara més: jo les rentava per després demanar un autògraf al seu propietari.

Els teus pares van procurar mantenir-te a casa quan ja eres un adolescent amb èxit. Això et va moblar millor el cap?

Sens dubte. Els pilars del meu procés de creixement han estat la família i La Masia. Em recordo vivint a casa amb els avis i amb els pares i treballant en un Barça que tenia una estructura molt ben dissenyada en què prevalien els valors humans sobre els futbolístics. La meva formació va ser un privilegi.

Tot i això, la teva carrera ha estat afectada per problemes d’ansietat. ¿Creus necessari que els jugadors d’elit siguin capaços d’exterioritzar sense pudor les seves dificultats psicològiques?

Cadascú és lliure de gestionar la seva vida personal com vulgui. No crec que es tracti d’exterioritzar els problemes públicament, però sí de fer-ho amb l’entorn més proper. Per sort, són fets que cada cop s’accepten més, i això ajuda a superar grans inseguretats com la que vaig patir. I ajuda a créixer.

Què li diries ara al Bojan adolescent?

Que falli, que falli tant com vulgui o com faci falta. Que no es preocupi per això.

Tota una gosadia en el món en què vivim...

Sembla que la societat ens penalitza quan cometem errors, i ens hem de permetre el luxe de fer-ne. Perquè és quan fallem que aprenem i valorem tot el que tenim.

Potser el jove Bojan volia ser massa perfecte...

Potser el Bojan no, sinó el seu entorn. L’exigència no hi entén d’edats i ens inculquen que l’èxit és una cosa que no té errors. L’èxit no és només aixecar un trofeu. Per a mi, tots aquells que han estat capaços de recuperar-se de grans lesions són exemples d’èxit. I això s’hauria d’explicar. S’hauria de dir que no són pas fracassos.

Molt aviat s’emetrà el documental sobre la teva vida. ¿Ens pots avançar el seu enfocament?

Parla de la meva part més personal, la més íntima, fins i tot la més desconeguda. Amics meus no saben moltes coses que hi surten. Volia explicar el que no s’havia exterioritzat en el seu moment, amb la intenció de donar un missatge positiu i productiu.

De fet, tècnicament encara no t’has retirat com a professional. Ho faràs el 8 de juny al Camp d’Esports amb la selecció catalana. ¿La Federació ha triat Lleida per acomiadar-te degudament?

Té molt de significat. Estic molt agraït que hagin acabat triant Lleida. De fet, quan anys enrere pensava en el meu darrer partit me l’imaginava d’aquesta manera. Sempre he tingut un especial interès en jugar els partits de la selecció catalana, fos on fos. I acabar a Lleida serà molt especial.

Fa pocs dies vas jugar també a Bellpuig, el club que et va veure néixer.

Allí vaig començar quan tenia 6 anys, fins que em va cridar el Barça als 9. En aquest últim amistós em vaig retrobar amb tots els companys amb els quals havia anat a l’escola de futbol d’aquella època. Va ser molt especial.

Ara què toca?

Començo aviat un curs d’entrenador, però sobretot vull gaudir d’aquesta nova etapa de llibertat d’elecció que durant molts anys no he tingut com a jugador.

I amb el Barça?

És part de la meva família i de qui soc. Seria un plaer formar part del seu projecte en el futur.e