Augmenten els sensellar a Lleida: cada cop més dones i més joves

LleidaLa presència de persones sense sostre ha augmentat progressivament a Lleida en els últims anys. Aquesta és l’apreciació comuna tant de la majoria d’entitats socials com de l’administració local, que, sense tenir dades globals, han intensificat la seva activitat per donar cobertura a totes les persones amb necessitat d’una llar.

Aquest augment és una constant. La Fundació Jericó, entitat que disposa d’una residència amb capacitat per a prop de cent persones, indica que l’any 2022 va oferir 25.652 pernoctacions, prop de 2.000 més que l’exercici anterior i 3.000 més que abans de la pandèmia.

Però la dada més alarmant no és l’augment d’usuaris d’aquest tipus de serveis, sinó el canvi de perfil. Totes les entitats consultades coincideixen a dir que cada cop hi ha més dones i més joves. L’increment d’aquests dos tipus de perfil està per sobre del 20%. Només a la Fundació Jericó, la presència d’usuàries ha augmentat de 89 el 2020 a 108 l’any passat. I es preveu que enguany augmenti encara més.

“La pobresa està arribant a tothom”, adverteix Toñi Segura, directora de l’àrea d’inclusió social del centre assistencial de Sant Joan de Déu a Lleida. En aquest sentit, Segura explica que al seu servei d’allotjament hi estan arribant dones “amb una gran complexitat social i psicològica”, una bona part de les quals està afectada per l’addicció a les drogues. Però no només això. El jovent també està augmentant entre els demandants, bàsicament aquells que, havent assolit la majoria d’edat, deixen de rebre assistència tutelar per part de l’administració. Molts venen del col·lectiu mena.

“La situació de lloguer d’habitatge està cada cop pitjor”, adverteix Segura, que denuncia la manca d’allotjament i la poca confiança en les persones que estan en risc social. Per aquest motiu, a part d’una residència per a 30 persones, Sant Joan de Déu disposa d’una xarxa de 35 pisos de lloguer repartits per Lleida ciutat (en la seva majoria), les Borges Blanques i Torres de Segre, per oferir-los a qui, per la seva condició, no pot compartir espais amb altra gent. És el conegut com a housing first, un model nord-americà que dona cobertura a persones amb alt risc d’exclusió, que no tenen cap altra exigència a assumir que el 30% del cost del lloguer.

Els habitatges de capacitat limitada són precisament els que s’estan reivindicant més des de l’assistència social. Carles Alsinet, director de la Càtedra d’Innovació Social de la Universitat de Lleida, indica que els macrocentres, com residències o albergs, han de ser mesures excepcionals. Una d’elles és el Pla Iglú de la Paeria, que ofereix un pavelló amb 70 llits (ampliable a 100 durant els mesos d’hivern). El pla ja està actualment activat, amb una ocupació diària del 50% aproximadament.

Però el que es reclama són habitatges més reduïts i vinculats amb la comunitat. “Les unitats de convivència petites són les que afavoreixen millor la integració”, argumenta Alsinet, que menciona l’accés a la formació, a la salut i al treball com altres aspectes a tenir en compte.

Jericó ha intentat en alguna ocasió disposar de pisos petits (de cinc places) per a alguns dels seus usuaris, bàsicament per als que han demostrat un nivell d’integració social més desenvolupat. Però l’augment de preus dels lloguers i el de les factures de la llum han obligat a tancar recentment aquest servei, amb l’esperança de reobrir-lo el 2024.

Combatre el sensellarisme

Precisament la Càtedra d’Innovació Social va organitzar el 17 de novembre a Lleida unes jornades sobre l’allotjament residencial per a persones sense llar en què es van presentar propostes assistencials tant de la demarcació com de la resta de Catalunya. “Els recursos residencials que es tenen a l’abast no tan sols responen a la necessitat d’un sostre, sinó també a la protecció dels drets inherents a cada individu”, expliquen els seus organitzadors.

Cal recordar que l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides preveu l’erradicació del sensellarisme. “Si hi ha voluntat política i diners públics, ho veig factible”, diu Alsinet. “Jo opino que és una utopia impossible –lamenta Ramon Niubó, president de Jericó–, perquè tots els indicatius apunten que la pobresa no pararà d’augmentar”.e