Enyoro fer classe a la UdL, no per la universitat en si, sinó pels alumnes. Aportar alguna cosa als futurs periodistes esdevé un repte i una responsabilitat. I encara que ja no estiguem cara a cara, no puc evitar de traslladar-vos un dels meus interminables sermons al voltant del ric horitzó que s’obre davant vostre. Perquè és ric, que ningú us convenci del contrari.
Per començar: feu sempre el que us agradi. Tingueu clar que anar a treballar ha de ser un motiu més per llevar-se cada matí. Els qui ens podem dedicar a aquesta feina som molt afortunats, però no espereu que la deessa Fortuna us somrigui perquè sí. Tenia un oncle que quan arribava a casa després d’una llarga passejada ho feia amb més monedes a la butxaca que abans de sortir. Sort? No pas! Quan caminava, sempre mirava a terra. Això no té res a veure amb l’atzar.
Us heu de moure. Prou que us moveu per altres necessitats vitals, oi? Menjar, beure, pixar, follar… Si feu el que calgui per a això, per què no per a allò que us ocuparà més temps al llarg de la vida? Malauradament, treballareu més del que follareu. Sigueu esponges: del que us agrada i us omple. I si és convertir-vos en atracadors de bancs, endavant! Si és el que feu millor, per què no? I això ho heu de fer ara, perquè un dia envellireu i guanyareu en experiència però perdreu en frescor. Creieu que el que us agrada ara no deixarà d’agradar-vos mai? Les coses ja no us impressionaran ni marcaran de la mateixa manera amb el pas dels anys. Fa poc preguntava a Lo Pardal Roquer què en quedava del lema “Sexe, drogues, i rock-and-roll”. Resposta: “Sexe, cada cop menys; les drogues em fan més mal que bé, i pel que fa al rock-and-roll, el meu cos ja només el tolera en petites dosis”.
Tanmateix, heu coincidit de ple amb un canvi de segle, és a dir, un canvi de paradigma, una sacsejada, amb crisi econòmica inclosa. I és que quan hi ha acció, la gent crea. I no n’heu de ser una excepció. Per exemple: en el cas dels períodes d’entreguerres, mireu Dalí, Munch, Kafka… Tots van començar a crear a partir de l’acció, en aquest cas, del dolor. Ara us toca estudiar, aconseguir el títol... És important tenir un títol, denota constància. Però no aprendreu res a la universitat. Cadascú traurà de la seva experiència universitària allò que vulgui, ni més ni menys. I si veieu que els estudis no us omplen, sempre us quedarà ser atracadors de bancs. Perquè, en definitiva, si ells -els bancs- ens ho fan a nosaltres -els ciutadans- tan sovint, deu resultar més fàcil que treure’s un títol.
