ABEL AZCONA: “Jo no hauria hagut de néixer”

Amb una experiència de vida marcada per l’abandonament, el maltractament infantil, la malaltia mental i la prostitució, Abel Azcona és un dels creadors contemporanis més reconeguts dins del panorama artístic internacional i un dels artistes que han donat forma a l’exposició col·lectiva Línies vermelles. La censura a la col·lecció de Tatxo Benet, presentada el 26 de setembre al Centre d’Art la Panera i al Museu de Lleida. La mostra, dedicada a obres d’art que han patit diverses formes de censura, es podrà visitar fins al 10 de gener del 2021.

Com a artista, tens moltes facetes. ¿N’hi ha alguna en la qual et sentis més còmode?

Principalment em considero artista contemporani. Faig performance, però també allò en què deriva la performance, que seria l’art processual. Aquí hi entrarien disciplines com la instal·lació, l’escultura, la fotografia...

Què s’entén per art processual?

Exposar no només la peça acabada, sinó tot el que porta a construir-la. Per exemple, les factures dels elements que formen part de la peça o coses externes.

Per la teva obra Amén −coneguda popularment com La pederàstia −, estàs involucrat en diversos procediments judicials. De què se t’acusa exactament?

La meva obra Amén és la primera a ser demandada directament per l’Església catòlica com a institució. Després hi ha totes les querelles de les quals jo en dic el bando nacional : Fundación Francisco Franco, Hazte Oír, Abogados Cristianos i l’arquebisbat de Pamplona i Tudela. Se m’acusa de quatre suposats delictes: un és el d’escarni, un altre el d’ofensa als sentiments religiosos, un altre el de blasfèmia i, ara, hi han afegit el d’obstrucció a la justícia per no anar als judicis i per declarar-me en desobediència civil.

Com és viure d’aquesta manera?

Jo visc en un estat d’excepció i ja vaig néixer com un objecte polític. Per a mi és una cosa esdevinguda i per esdevenir, encara que soni redundant. En aquest sentit, una amenaça, fins i tot una amenaça de mort -que segurament per a una altra persona, amb un tipus de vida més quotidiana o normal, seria una situació complexa-, per a mi és una cosa més.

Parla’m d’aquesta obra tan polèmica.

En un moment en què em trobava bastant fotut mentalment, vaig decidir anar a les mateixes esglésies on m’havien portat durant la infància. En una, una monja em va demanar que combregués i, tot i que el meu interès inicial s’acostava més a l’escolta activa de les eucaristies i a les transcripcions d’alguns dels sermons, en veure’m en aquella situació -amb l’hòstia consagrada a la mà i sense voler combregar- vaig decidir guardar-me-la a la butxaca. Per descomptat, en aquell moment no pensava en l’obra, ni de bon tros, però al final es va convertir en un ritual.

Per què 242 hòsties?

Jo acabava d’enllestir una altra peça, L’ombra, en la qual havia explorat 242 casos de persones que havien patit abusos sexuals al nord d’Espanya. Vam fer una exposició en què jo m’asseia en un gronxador, mentre al costat en quedava un altre de buit. Vaig memoritzar tots els casos i la gent podia venir, seure i interactuar amb mi. Jo, per exemple, deia: “Hola, soc la Maria i vaig patir abusos als 17 anys”. Vaig tractar un total de 242 casos de pederàstia, per això són 242 hòsties.

I quan comences en el món de l’art?

Les primeres actuacions les vaig fer amb 16 o 17 anys per necessitat. La primera va ser després d’un intent de suïcidi; vaig sortir al carrer, em vaig despullar, vaig parar el trànsit i em vaig posar a sobre d’una cadira a bramar. En aquell moment estava fent el batxillerat d’arts a Pamplona i una professora em va dir que allò que havia fet era una performance.

Abans, però, havies estudiat a una escola de l’Opus Dei, no? Com va anar?

Jo venia del carrer, de viure situacions molt precàries, i de sobte em matriculen en aquest tipus d’educació i en una de les escoles més cares de Pamplona. A més de la separació per sexes, va ser una educació extrema i extremista i, inicialment, ho vaig viure com un maltractament. Després vaig aprendre a conviure-hi.

Així, què en penses de l’Església catòlica?

Que és una de les xacres més grans que hi ha a la nostra societat, però tant l’Església catòlica com qualsevol altre tipus de religió. Entenc, al mateix temps, que cadascú pot creure el que vulgui, sempre que aquestes creences no incitin a l’odi cap a altres col·lectius o persones.

Com a artista, a més d’abordar qüestions com el gènere, la sexualitat, les desigualtats socials o la religió, també reivindiques la mort com un dret. Per què?

Sempre he defensat l’avortament com la mesura més gran de protecció a la infància i, a part de defensar-la com un dret de la dona −que em sembla inqüestionable-, també com un dret del menor a no néixer. En el meu cas, jo no hauria hagut de néixer. Per a mi, estic en una supervivència contínua des que neixo -en un àmbit en el qual la meva mare biològica no em volia tenir, perquè ella era prostituta i heroïnòmana i va intentar avortar-. Neixo, sobrevisc i aguanto fins que faig art polític amb el meu cos i fins que no aguanti més. Precisament, no crec que hi hagi un altre tancament, ni més sanador, ni millor que aquest, defensar aquest dret a no néixer.

Per tant, cedeixes el teu cos a l’art?

Sí, però el meu cos està cedit des que vaig néixer. Al final, és una vida complicada i esgotadora i arriba un moment que decideixo crear, tenir una sèrie d’objectius a nivell artístic i polític, i quan tanqui... agur.

¿Veus la mort com l’última de les teves obres?

A nivell corporal, i on el meu cos estigui present, sí. No obstant, considero que l’art, les peces processuals, poden arribar a funcionar més quan jo ja sigui mort. És part de la màgia de l’art processual.

Per acabar, què els diries a aquelles persones que presenten demandes contra la teva obra?

No crec que els hagi de dir res en concret, però jo sempre dic que benvinguts. Crec que els meus processos artístics són oberts, hi caben tots els discursos, i un discurs potencia l’altre. Si tu denuncies el fonamentalisme, i algú reacciona de forma fonamentalista, el que fa és corroborar, augmentar i legitimar el teu discurs. Per tant, tota manifestació, discrepància o denúncia és sempre benvinguda.