Celebrar la vida després de la mort

Balaguer“Si en alguna cosa ens assemblem tu i jo és en el fet que ens morirem”. A la Remei no li falta pas raó, i és que “la vida i la mort són dos germans bessons que se separen al néixer però que es retroben al final del camí”, la qual cosa, segons ella, s’ha de celebrar. “Quan algú es mor, cal celebrar la vida que ha tingut”, matisa.

La Remei Capitan, nascuda a la Fuliola i actualment instal·lada a Balaguer, és la impulsora d’Agraïments, la primera empresa lleidatana que es dedica a organitzar funerals laics o civils. Els seus serveis consisteixen en el desenvolupament tant de la cerimònia de comiat com de totes les gestions del mateix sepeli, així com també del post mortem. “A la mort no se l’espera mai, i la falta de planificació d’aquest moment genera angoixa”, explica la Remei, que afegeix que “Agraïments neix, d’una banda, de la necessitat de l’acompanyament en un moment que ningú no ens ha ensenyat a gestionar i, de l’altra, de la demanda d’un ritual alternatiu a l’existent”.

Així doncs, la mort no és tan sols un fet biològic, sinó que també té una dimensió social i cultural molt rellevant. “Els codis religiosos per expressar el dolor davant de la mort d’un ésser estimat són mil·lenaris i, per tant, no resultarà fàcil substituir-los per rituals laics”, expressa l’antropòleg lleidatà Carlos Salazar, autor del volum Antropologia de les creences.

Tendència a l’alça

A pesar de les paraules de Salazar, les cerimònies de comiat laiques són una alternativa cada cop més demandada a Catalunya, on ja abasten el 19,5 % dels sepelis. Però fins ara Lleida no disposava de cap empresa especialitzada. Tanmateix, els tanatoris són els principals sol·licitants d’aquest servei, ja que sovint es troben “amb famílies que no volen cenyir-se al ritus religiós i busquen una alternativa”, reconeixia la propietària d’un tanatori lleidatà que prefereix mantenir-se en l’anonimat: “Aquest és un món d’allò més tancat a Lleida, amb litúrgies molt conservadores i poc avesat als canvis”. En aquest sentit, dels quatre tanatoris amb què ens hem posat en contacte, només un s’ha ofert a respondre a les nostres preguntes.

“Gairebé el 90% de la gent no es casa, no es bateja, no fa la comunió, i també es moriran”, argumenta la Remei, que es presenta com una alternativa per a “tots els qui se senten desangelats en aquest aspecte”. I n’assenyala els responsables: “El cristianisme ens ha criat amb aquesta por al cel i a l’infern, per això la mort continua sent un tema tabú, perquè si la visquéssim amb alegria, relativitzant-la, l’Església perdria encara més quota de poder”.

Una influència que, com explica Salazar al seu llibre, minva al mateix ritme que ho fa l’experiència de la mort: “Potser al voltant dels 20 perds un avi, i quan tens 50 anys algun dels pares... Passa molt de temps entre experiència i experiència; abans, en canvi, la mort es feia present constantment”. Aquesta, segons l’antropòleg, és una de les raons per les quals la religió ocupa menys espai en la vida privada i pública, fet que també es dona en el cas dels rituals funeraris.

Històries de vida

“Els homenatges de vida són per a tothom, no hi ha religions ni quan neixes ni quan mors”, conclou la Remei, que centra les seves cerimònies en les històries de vida dels difunts: “Els familiars riuen, ploren... Es tracta de posar el primer raig de mercromina a la ferida, perquè d’un bon ritual en resultarà un bon dol, imprescindible per aprendre a conviure amb aquesta pèrdua”.

La Remei brindava amb cava al funeral del seu pare i vol que es faci amb cervesa quan li arribi l’hora a ella: “I espero que algú sàpiga llegir entre línies la meva història de vida, perquè allí, segur, també hi trobarà la meva història de mort. Com dos germans bessons”.